En ell mateix és un misteri. Per a uns, un vil traïdor, per a d’altres, un polític conseqüent i honrat, una personalitat política honorable. Quan em parlen de Germà Gordó sembla que siguin dues persones diferents depenent de qui sigui l’interlocutor. S’ha de reconèixer que la gesticulació agressiva apresa a la Pobla de Segur queda bé en Carles Puyol o en la diputada Ester Capella però no en ell. Ni les bosses dels ulls, ni els cabells blancs, ni la manera d’enraonar. Ni la de caminar. Pel que el coneixem, no és un polític simpàtic ni cordial, potser ho és a casa seva, però no davant de les càmeres i encara amb més raó si vol liderar un nou partit de dreta independentista, sense el funambulisme de Jordi Turull o de Meritxell Borràs, tan amistosos amb la CUP. En Germà és un maleït trànsfuga perquè ha deixat el partit del president Mas però t’ho diuen les mateixes persones que van aplaudir amb ovacions el mateix gest quan va ser protagonitzat per Joan Ignasi Elena o Marina Geli, per Joan Laporta o per Antoni Castellà i els seus correligionaris.

Els uns m’asseguren que és un polític sense ideals, d’altres que és juntament amb David Madí i Cendrós l’únic autènticament independentista de l’entorn del president Mas, partidari d’un procés sense amateurisme jurídic ni esperit de costellada. Uns em diuen que, a partir d’ara veurem al Parlament un polític de perfil poderós i de gran intel·ligència, d’altres m’asseguren que no era ni és gaire res i que encara que hagi protagonitzat la primera escissió del PDeCAT, enduent-se algunes persones amb ell, ja ha passat a la categoria d’anècdota, de cadàver polític ara que la independència està a tocar. Com que no tindrem la independència, m’asseguren els altres, veurem que Gordó és un autèntic independentista de dretes i els electors amb aquestes mateixes coordenades el podran votar. Els uns em diuen una cosa, i els altres la contrària, això sempre va així. El traïdor a Mas i a la independència de Catalunya en boca de De Alfonso en les gravacions fetes al ministre Fernández Díaz. O el lleial independentista que no s’arrossega davant de l’autèntic traïdor que seria, en aquest cas, Artur Mas. Els detractors de Gordó m’asseguren que li agraden molt les dones. No només la seva. I que d’això en podria tenir proves la policia espanyola.

En el que coincideixen tots però, és a assenyalar que Germà és molt treballador i endreçat. Tothom li diu Germà i mai ningú Gordó mentre que ell anomena tothom pel cognom amb un to autoritari, militarot, per subratllar qui és qui mana. Que té un exèrcit invisible a les seves ordres. Que en política sap què cobra tothom i quines necessitats crematístiques i recreatives té tothom. Sap qui està separat o vidu o si té una relació extramatrimonial. Sap si algú ha de cobrar una factura. De quina família vens, quins deutes tens, quants fills estan al teu càrrec, etcètera. Sap minuciosament quina força té en política tal o qual persona. I se li atribueix aquesta frase: “Mai discutiré res a Mas. Qui s’hi enfronta, sempre perd. Però llevat d’ell, qui s’enfronta amb mi, sempre perd.” Encara veurem i tot si la frase és exacta o no. Encara hem de saber qui és políticament Germà Gordó.