El Molt Honorable senyor José Montilla, el president Montilla que havia de demostrar que la integració castellanoparlant sempre és un èxit i que a Catalunya tothom és igual, acaba de parlar. I ha dit que la culpa del retrocés del català és cosa de l’independentisme, perquè es veu que els independentistes només enraonen en la llengua del Patufet, o el que és el mateix, que els castellanoparlants partidaris de la independència no compten, que els Justo Molinero, que els Paco Ibáñez, Antonio Baños, Chema Clavero i Eduardo Reyes no són representatius de la nostra societat mestissa. Espanya no els té gens en compte i tothom sap per què. I el que és el mateix: que els catalanoparlants com Xavier Sardà, Joan Manuel Serrat, Albert Boadella, Arcadi Espada o Miquel Iceta tampoc no són representatius de res, perquè Espanya, tan ètnica ella, tan subtil ella, no els considera catalans de debò. Com passa al Congrés espanyol, on només consideren catalans els diputats de partits independentistes. De manera que, per a l’imaginari espanyolista, els catalanoparlants simpàtics, els partidaris d’Espanya, els bons espanyols, els que responen al tòpic de la grasia y el salero no són comptabilitzats com a parladors del català. Perquè aquí l’etnicisme és un caldo espanyolista, només hi ha una manera de ser espanyol i és a través de la llengua i cultura castellanes, marginant fins a la desaparició tots aquells ciutadans -i contribuents- que tenen com a llengua referent el català, el gallec, el basc, l’asturià, l’aragonès o l’aranès. Aquests són ciutadans de segona categoria perquè els seus drets com a minoria nacional i cultural mai no són respectats.
Ara deixem estar, per un moment, quina autoritat té el president Montilla per parlar de sociolingüística, de la credibilitat que té aquest polític endèmic per parlar d’una qüestió tan complicada com la pervivència de la llengua catalana com si en fos expert. Una mica sí que recorda el dret abusiu que tenia José María Aznar en parlar d’ingesta de vi combinada amb l’automobilisme o l’atreviment de Mariano Rajoy en esmentar el misteriós clima de Sevilla per negar el canvi climàtic. Hi ha polítics que s’atreveixen amb tot. A Montilla no se’l menysté per haver nascut a El Remolino, Iznájar, Còrdova però ja gairebé Antequera, com si diguéssim. Montilla fa riure molt però per altres motius, és pel que diu i pel que fa, però mai per ser un nou català. De fet, en un determinat moment semblà un personatge interessant, tan misteriós i gairebé bíblic, destinat a un gran futur. Una mena de petit Moisès rescatat de l’aigua quan l’atzar inundà la cortijada on vivien els seus pares. El generalíssim Franco hi va inaugurar el més formidable pantà del règim, l’anomenat “lago de Andalucía” que el deixà sense casa. Es van perdre tres mil hectàrees i per això s’indemnitzaren els propietaris amb 350 milions de pessetes d’aquell temps. No sabem si aleshores ja va rebre la primera subvenció de diner públic.
El cert és que Montilla manté l’oficina d’antic president de la Generalitat mentre es dedica als negocis del gas, com fan també Putin i l’emir de Qatar, però pagant el poble català. Així demostra una evident manca de criteri i de sentit polític, com quan va gosar comparar la votació del Primer d’Octubre de 2017 amb els referèndums de Franco. Probablement, perquè el franquisme és l’únic referent històric que coneix en profunditat i el president volia demonitzar la participació política d’un poble de què desconfia. A José Montilla, que sempre ha rebutjat catalanitzar-se el nom de fonts, en rigor, la llengua catalana li ha semblat una nosa i el seu tarannà hi ha contribuït negativament, com un nítid contraexemple. Si és veritat que viu a Catalunya des dels 16 anys, certament la fonètica catalana encara no l’ha coneguda, com tampoc la de la seva terra d’origen, la comarca de la subbètica, d’Iznájar concretament, on els germans Cristóbal y Luis de Castro han estat consagrats com a referents venerables de l’andalús. Quina diferència.
Montilla és d’aquells andalusos descafeïnats i assimilats al castellà insípid del telediari, un polític que només ha servit el seu propi projecte personal abocat al poder i a les influències. Certament, la seva presència plúmbia i anodina fou ben estrident a la fira internacional de Frankfurt, l’any 2007, on Quim Monzó va dir polla en un bell gest de textualisme anarquitzant, en contra d’aquell insuportable exercici d’hipocresia. No dir mai res no sempre et fa semblar savi. Feia llàstima veure el president Montilla amb aquell trosset de cartolina al costat, amb la xuleta salvadora que li havia preparat algun negre, per si havia d’escriure alguna frase protocol·lària en català, com a màxim representant de la Generalitat de Catalunya. De fet, mai no es preocupà de la llengua pròpia de Catalunya fins que el van fer president per fotre Pasqual Maragall. Almenys quan Eduardo Zaplana arribà a la presidència de la Generalitat Valenciana, tingué la decència de no voler aparentar el que mai no havia estat. Catalanista.