Tots els guàrdies civils són iguals. El bigoti els subratlla el nas sota el tricorni, l’espanyol que parlen acostuma a ser del sud de la Península, la retòrica expressiva encara té enormes possibilitats de millora. Són servils. Forts amb els febles i febles amb els forts. El mateix podríem dir dels policies nacionals. Formen part d’escamots que s’anomenen a ells mateixos “Lobo” o “Camel”, o noms encara més pretensiosos, provinents sempre de la fauna salvatge, sense recordar-se mai de la flora, tan bonica com és. Amb aquestes característiques serials és natural confondre’ls, no saber qui és qui. La càmera només ens deixa veure quatre jutges asseguts darrere la taula presidencial. És l’hora 3:36 de l’enregistrament. Andrés Martínez Arrieta es grata la calba, Marchena, el pare de la nena, s’entreté manipulant el micro i la tàblet. Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre examina la cara del testimoni i es grata la barbeta, solemne i suprem. Antonio del Moral apunta les dades del compareixent, fent veure que porta un control, un registre, una burocràcia, una estricta vigilància d’alt funcionari espanyol. Suprem. Però com acostuma a passar amb l’administració espanyola, al final, sempre hi ha alguna cosa que falla. Entre els set jutges i tots els funcionaris del Suprem no fan prou. No els hem vist però sabem que hi són, treballant perquè el judici faci camí. On tothom espera, indolent, que l’altre hagi fet la feina. Però al final, la feina, com exigeix el tòpic més repugnant, com hauria escrit el guionista televisiu més mancat d’imaginació, com hauria previst el supremacista més indigne i miserable, al final la feina l’acaba fent el català, el tonto útil, en aquest cas l’advocat Jordi Pina i Massachs, de la firma Molins & Silva. Es veu que l’imprescindible testimoni, un inspector de policia, ja havia declarat la setmana passada i ahir pretenia tornar a testificar. No havia advertit res prèviament, no havia pensat que no podia ser, que era un error. No pas. Aquest senyor de Múrcia, de Múrcia però sense Ninette, disciplinat i obedient, torna a deixar la seva província sense voler esmenar mai la plana als de la capital, perquè quan fas el que et manen sempre vas bé. No és un simple agent, és tot un inspector que està disposat a declarar les vegades que calguin el que li diguin que ha de declarar. Tot per la pàtria. Fins al ridícul si cal.
La reacció dels jutges és d’autoindulgència. Fan broma per amagar llur manifesta incompetència
La reacció dels jutges és d’autoindulgència. Fan broma per amagar llur manifesta incompetència. L’actitud del jutge Marchena és sorprenent. Per primera vegada un català és felicitat en aquella sala de la farsa judicial i de la ignomínia. Indulgents amb ells mateixos, cruels, terribles, ferotges amb els presos polítics a qui han privat de llibertat i d’altres drets fonamentals, com per exemple els drets electorals. Dues actituds, dos codis penals. Aquí no només estan jutjant uns representants polítics. També s’està jutjant el sistema, s’està jutjant la policia i la Guàrdia Civil, s’estan jutjant els jutges i fiscals, s’està jutjant la justícia espanyola i la democràcia d’Espanya en el seu conjunt. Per això mateix tothom té la mirada posada en Europa. Per això mateix els jutges es comporten de manera peculiar, com a jutges jutjats, o com a caçadors caçats, que ve a ser el mateix. És una reacció ben estudiada pels antropòlegs. És la síndrome del caçador maleït que apareix en moltes tradicions, llegendes, com la catalana del Mal Caçador. Julio Caro Baroja, per la seva banda, va interessar-se per la tradició basca de l’Abade txacurra o tradició del gossos de l’abat. La del religiós que, en sentir la fressa que fa la canilla quan olora una llebre, deixa de cop i volta una missa a la meitat i es deixa endur pel rastre de la sang, per la pulsió irreprimible de la caça. El càstig a la seva actitud és la caça infinita, la persecució sense fi i sense sentit, el moviment perpetu i embogit que mai no aconsegueix el que es proposa.
La història del Mal Caçador és també una variant de la Nau dels Folls, tan ben reescrita en un conte per Albert Sánchez Piñol. La stultifera navis navega sense rumb, sense timó, perduda en la seva pretensió absurda, que no convenç ningú que s’ho miri des de fora. Si algú no els avisa, sembla que al Tribunal Suprem repetirien indefinidament aquest seu ritual, de manera incontenible, aliens al que no sigui ells mateixos.