Sí, l’espanyolisme ja tremola, va fet un manat de nervis. Manuel Valls, l’inconsistent candidat dels poderosos a l’alcaldia de Barcelona, s’esvera en públic, pateix vivament, es comporta cada vegada més com si fos Jean-Claude Juncker, i també com el president de la Comissió Europea sembla com si estigués atrapat per misteriosos atacs de ciàtica. Els nervis li juguen molt males passades al messié. A França ja coneixen prou els seus mals, sobretot després que es manifestessin cruament durant un saló d’Agricultura en el qual l’aleshores primer ministre francès va empassar més de deu begudes alcohòliques diferents davant les càmeres de la televisió. No, no és gaire coherent que Valls digui que continua fent costat a Charlie Hebdo, el setmanari màrtir de la llibertat d’expressió francesa i que, alhora, pensi que el flamant guanyador del premi Josep Pla no té dret a protestar pels presos polítics i exiliats independentistes. El dret a la paraula no pot ser mai tutelat per la virreina Teresa Cunillera. L’escriptor Josep Pla li hauria dit que és un plantejament sinistre, víctima permanent com va ser de la censura. Però sembla que els partidaris d’Espanya tinguin una lògica molt particular, abusiva, que no serveix per a la resta de les persones. És la lògica de la hipocresia i de l’ordeno y mando de la tradició centralista.

L’espanyolisme tremola perquè la confrontació política, cada cop més dilatada en el temps, afavoreix clarament l’independentisme. L’espanyolisme es debilita, no s’aguanta sense recórrer, una vegada i una altra, a la repressió i, en canvi, els de l’estelada no afluixen gens. Estan força desconcertats i cansats, en efecte, però no s’hi repensen pas. Com més temps passa, hi ha més partidaris de la separació d’Espanya al marge dels partits polítics, cada cop hi ha més electors que pensen que, encara que el PDeCat i ERC siguin formacions polítiques que han perdut tota credibilitat política, davant d’un referèndum sobre la independència votarien clarament a favor. En el món d’avui els partits no són res i els electors ho són tot. Els intermediaris estan fortament qüestionats arreu de tots els països democràtics, no només passa a Catalunya. Una cosa és el desprestigi dels vells partits polítics i una cosa ben diferent són les conviccions democràtiques del personal. Hem deixat de creure en els partits tal com els coneixem avui, però no hem deixat de creure en la democràcia. Al contrari. Algú potser pensava que desballestant, enfrontant, confonent els principals partits independentistes, l’Estat espanyol acabaria amb l’independentisme. Que tornaríem a l’autonomisme com els xais que tornen a la cleda. Ha estat tot al contrari, contra tot pronòstic, contra tot el que proclamaven els savis oficials. La majoria del poble de Catalunya vol la llibertat nacional i és una majoria tan clara que, precisament per aquest motiu, l’Estat espanyol no permet fer un referèndum que té perdut. Els insults, les agressions, les burles, les notícies falses, els cants de sirena, tot plegat no són més que les proves del creixent nerviosisme espanyolista. Un nerviosisme de perdedors. Un nerviosisme de potiners.

Si la llei prohibeix, explícitament, que la causa contra l’independentisme fos adjudicada a dit als jutjats d’instrucció números 9 i 13, és que el nerviosisme, la potineria, la suficiència i la incompetència estan acabant irremeiablement amb l’Estat espanyol. Si s’ha de complir la llei, ¿com és que volen condemnar a diverses dècades de presó els dirigents independentistes, suposadament, per haver incomplert la llei? Ja no és que retorcin la interpretació de les lleis, és que tota la causa repressiva contra l’independentisme s’ha construït fonamentalment contra les pròpies lleis de l’Estat espanyol. La veritat és que totes aquestes notícies no poden ser millors per als electors independentistes. L’any comença amb tan bones perspectives que, al final, resultarà que tenia raó el president Torra quan deia que la llibertat de Catalunya és ben a prop. La diversió la tenim força assegurada.