Tenim un dels pitjors sistemes educatius. Ho demostren tots els indicatius internacionals, i ho sabem també perquè cada dia veiem els nostres joves amb més talent com marxen, com abandonen el país per tenir una formació de primer nivell, amb una miqueta de cara i ulls. A Catalunya tenim un centre d’alt rendiment esportiu però no tenim cap centre d’alt rendiment intel·lectual, les coses són les que són i els fets canten com pinsans i caderneres. Aquí hem apostat, com a col·lectivitat, per ser futbolistes, per la prostitució i pel turisme de platja. Això de pensar i d’aprofundir en l’educació ho deixem per als altres països, això de llegir ho deixem per més endavant, quan ens quedem confinats a casa pel virus coronat. Visita qualsevol llibreria sàvia de Nova York, de París, de Berlín, de Tòquio. Potser trobaràs algun llibre literari català, amb una mica de sort, o algun llibre sobre Dalí o Miró, però aquí s’acaba la cosa. Cap científic, cap assagista, cap historiador, cap pensador, res del que hagi sortit d’aquest sistema educatiu català nostre desperta el més mínim interès. Com a societat som una societat cent per cent importadora del pensament dels altres, una cultura de segona categoria, som una gent ben prescindible. I això que el pressupost que hem dedicat a l’ensenyament públic és un dels més importants des de la restauració de la Generalitat. Tal com s’havia de fer, ens hem gastat i ens continuem gastant molts calés. Ara estaria bé saber si ens els gastem o només els llencem.
El mateix podem dir sobre el sistema públic de sanitat. Fem molt bé de destinar-hi enormes recursos, però a l’hora de la veritat, quan arriba la pandèmia ens diuen que no estaven preparats, que no es podia preveure. Com si a Portugal fossin tots endevins. O a Grècia. O al Japó. Com si les pandèmies no fossin, per definició, imprevisibles, com si l’obligació de l’administració pública no fos preveure les contingències més inesperades. Abans parlàvem d’ensenyament i de sanitat i ara parlem d’educació i de salut, sempre fem igual, buscant la paraula més grossa, la més grandiloqüent, ja que els resultats no acompanyen, ja que no estem millorant els nostres serveis públics, almenys dediquem-nos a canviar les paraules, a fer demagògia política. Dediquem-nos a la xerrera, que en això hi tenim la mà trencada. Tots els nostres professionals escolars i sanitaris són molt treballadors, molt professionals i unes excel·lents persones, no cal dubtar-ne. Del que cal dubtar és en què dimonis ens hem gastat tants diners quan veiem els resultats. Quan hem de resignar-nos al suïcidi econòmic perquè no estaven preparats. Perquè no tenim ni idea del que hem de fer per preservar la vida dels ciutadans. Perquè els índexs de despesa no ens asseguren que la despesa sigui la que cal.
Ens passem mitja vida treballant per a l’Estat. Paguem amb els nostres impostos un estat del benestar que cada cop és només d’estar. I a l’hora de la veritat, no tenen un clau, a l’hora de la veritat s’ho han gastat tot, a l’hora de la veritat ens hem convertit en la Catalunya d’abans de la revolució industrial. Amb una mà davant i l’altra darrere. I, per fer-ho més feridor, ara diuen que pensen establir una renda mínima per a cada ciutadà. Però que primer han d’omplir el calaix. Els miserables.