La principal dificultat de la política en l’Europa nostra no és que els ciutadans ja no es refiïn dels polítics. La dificultat més important de la gestió de les democràcies és que els polítics no es refien gens dels altres polítics, especialment dels altres polítics, i que, per tant, les complicitats, les confiances, les col·laboracions, les aliances són més aviat un ideal que no pas una realitat, almenys des que la política és política, des que el sol surt cada matí i des que ens agrada la carn a la brasa. Com que la història de la política parlamentària és la truculenta història de les traïcions, de les mentides, dels enganys, no ens ha d’estranyar gens que els polítics més cínics, els més amorals, tinguin més capacitat de supervivència, ni tampoc que tots ells, vells polítics, nous polítics, lideresses i liderots, després de moltíssimes hores de pressió, de tant de doble i triple joc, de tant circular en sentit contrari, estiguin una mica tocats dels nervis, del que seria la salut mental. El somni de la raó produeix monstres i aquí, més o menys, som tots fills de la Il·lustració. Que sí, que hi ha molts polítics que s’han tornat paranoics, és ben cert això, però també és veritat que no hi ha pitjor cosa al món que siguis un malalt paranoic i que, a sobre, et persegueixin realment, que tinguis una pantera de vellut negre sota el llit i et vagin dient que no, que són imaginacions teves, que miris de dormir, que descansis, que els grans felins no s’instal·len sota el matalàs, quan saps perfectament que ara no són fantasies, quan saps que ara va de debò.
El principal problema dels nous polítics independentistes d’avui és que estan arribant, perillosament, al camp de batalla, a un territori espoliat que sembla un patatar, amb diferents camps de mines antipersones, amb munició perduda i enterrada d’antigues guerres mitològiques, amb camps de presoners i amb pocs hospitals per a tants ferits. I, sobretot, els nous polítics són en un territori on se senten ressons de velles llegendes, de quan les sangonoses gestes dels pujols i dels maragalls feien tremolar la terra mitjana, aquesta nostra, la del pastor i de la sirena. El germà trairà el germà, està escrit, previst, el pare perdrà els fills i la llei de la necessitat s’imposarà més enllà de les bones paraules. Per això, precisament per això, encara que el llenguatge de la política estigui farcit de bones intencions, de boniques paraules que ressonen com un sortilegi, com una protecció, per més que vagin dient com a bojos unió, acció, coordinació, impuls, solidaritat, redistribució, i totes les que us vinguin al cap, a l’hora de la veritat tot és immobilisme, descontrol, campi qui pugui, desconfiança, egoisme, esgotament, incompetència, inoperància, resistir com sigui abans que progressar un mil·límetre. És vergonyós veure com s’arrebossen en el fang més negre polítics com ara Miquel Iceta, l’exemple més perfet de tot el que no hauria de ser la política. Només cal veure com funciona —com no funciona, vull dir— el Parlament Europeu per constatar que aquesta no és una característica de la política catalana, ben al contrari. La catalana, al cap i a la fi, és l’única societat política europea que ha buscat en l’aprofundiment democràtic, en la lluita radical per l’empoderament popular independentista, una solució realista als problemes d’avui. L’únic país que ha desconfiat dels populismes internacionals i ha confiat més que mai en la pròpia tradició ciutadana i republicana.
En aquest context en el qual tothom desconfia de tothom, en aquest món on les traïcions són la moneda de curs legal, on tot sembla tan difícil i tan impossible, diuen, diuen, diuen, em diuen a Madrid, que hi ha una novetat. Una sorpresa, una gesta, un canvi gros. I és que Arnaldo Otegi, un polític amb una credibilitat molt superior a la de la majoria, un senyor que no forma part de la gent guapa de la política d’esquerra i de dreta, un membre del moviment d’alliberament nacional basc —les paraules són de José María Aznar— fou el principal responsable de l’arribada de Pedro Sánchez al poder. I que gràcies a Otegi, i només perquè hi ha pel mig Otegi, que alguns membres del PSOE confien una mica en els independentistes bascos i catalans. I viceversa, que només perquè hi ha Otegi Esquerra Republicana i altres polítics comunistes fan confiança, estable, seriosa, al govern de Sánchez i Iglesias. Això no deixaria de ser una teoria més si no fos que ara la ultradreta judicial espanyola vol eliminar biogràficament Arnaldo Otegi. El vol fora de l’activitat política de la mateixa manera que n’ha expulsat Puigdemont i Torra. De la mateixa manera que ara volen acusar el raper Valtònyc de nous delictes. Continuarà. Ja ho crec que continuarà.