Efectivament, també jo tenia una excel·lent relació personal amb Rosa Maria Piñol, la simpàtica periodista que acaba de morir. Sí, amb mi també intercanviava acudits, algunes tafaneries del món literari i, sí, també penso que va ser una persona de bon tracte i que és una llàstima que s’hagi mort, perquè la gent no s’hauria de morir mai, especialment totes aquestes persones agradables i pacífiques. Ja m’excloc jo mateix del grup. I també coincideixo, amb la majoria, que a l’hivern potser passem un fred molest i que, a l’estiu, probablement massa secada. Però fins aquí, no m’atreviria a anar més enllà. Perquè la Rosa Maria Piñol ha aconseguit durant aquestes darreres hores una unanimitat tan innecessària com impertinent, moralment sospitosa, civilment improbable, pròpia més aviat de societats com la soviètica, on la massa esclafa els individus, on les veritats són totals i inqüestionables. És molest, almenys per als partidaris de les societats lliures, l’espectacle que hem organitzat. Un espectacle que es posa interessant quan un periodista —que ara treballa en els mitjans propers a Vox— coincideix en els mateixos elogis amb el ministre Iceta, del PSC, i que són calcats dels que fa servir un exdirector d’El Mundo a Catalunya. I que són instantàniament reciclats per tots els altres comentaristes, articulistes, de tot pèl i ploma que a l’estiu han d’escriure les mateixes banalitats, els mateixos llocs comuns, les idèntiques hipocresies, en ocasió de la mort de la Piñol o de qui sigui. Agafeu, per exemple, l’obituari mandrós que acaba de publicar Llàtzer Moix a La Vanguardia, on vam coincidir laboralment algunes d’aquestes persones que dic. Veureu en què consisteix la magnitud de la tragèdia, el drama de la premsa catalana d’avui, intoxicada, saturada, falsejada per una repetitiva col·lecció de mentides, de mitges veritats, de grans mediocritats, d’absolutes i indubtables submissions. Veureu per què no només està podrida bona part de la nostra classe política sinó també bona part d’un periodisme incestuós que no té res a veure amb el que fan les grans capçaleres del món lliure. A Catalunya es practica, en general, un periodisme de cinquena mà i d’ínfima categoria, em refereixo a la categoria moral i cultural. Subvencionat, pervertit per tota mena d’interessos, especialment en l’àmbit de la cultura, primerament perquè la cultura és una cosa que ningú no sap ben bé el que és, i després, perquè tampoc no importa gaire; perquè no té defensors independents ni debats interessants. Si per ventura volem donar per bona la definició de William Randolph Hearst, del famós ciutadà Kane, i pensem que les notícies són allò que algú no vol que publiquis ja que, en cas contrari, serien relacions públiques, ja hem fet salat. Si ens agrada aquesta definició, aleshores hem de saber que Rosa Maria Piñol feia relacions públiques.

Insisteixo en el fet que vaig tenir una excel·lent relació amb la finada senyora. Almenys fins la darrera vegada que la vaig veure, quan em va clavar un sermó socialista-barcelonista típic de La Vanguardia per exorcitzar el meu compromís polític amb la independència. Ara que hi penso, la Piñol no va escriure mai cap article que hagi pogut recordar després, encara que avui se la consideri un referent fonamental i no sé quantes coses més. Ella deia que feia informació, no pas valoració de la literatura catalana, de manera que convertia en notícia l’aparició d’un llibre o d’algun esdeveniment relacionat amb les nostres lletres. Escrivia de manera clara, professional i d’acord amb la perspectiva tradicional de La Vanguardia, que considera la cultura catalana una curiositat indígena subordinada a l’autèntica vida, que només és la que enraona en espanyol. Des de la perspectiva de Rosa Maria Piñol els autors importants mereixien més espai que els menys importants. Hi havia un panorama que estava jeràrquicament organitzat i s’havia de perpetuar. I els editors, quines persones, sempre venien mercaderia bona, bonica i barata, que mai no s’havia de qüestionar ni d’examinar. En tot cas s’havia de promocionar, fos com fos, perquè el patriotisme catalanista era això, parlar només bé dels escriptors catalans d’acord amb una jerarquia espanyola i uns poders establerts que tenien la bonhomia i generositat de tolerar-los.

El periodisme que representa Rosa Maria Piñol és, per descomptat, el que mai no ens ha explicat com és que aquests editors tan bons, la majoria procedents del món cultural i polític de la Transició, hagin fracassat estrepitosament. Començant amb Edicions 62 i acabant amb Quaderns Crema, avui no queda res d’aquell món que Piñol va saber retratar amb tant d’encert. S’han acabat els grans grups editorials en català, també els segells de gran prestigi, els editors que competien directament amb els llibres en espanyol. S’han acabat els grans escriptors en català. Avui en la nostra llengua només hi ha microeditorials sense cap continuïtat garantida. Si al començament de la transició de 1978 es publicaven a Catalunya, aproximadament, un 80% de llibres castellans contra un 20% de catalans, avui amb prou feines la literatura catalana és un 7 o 8%. I avui els del món del llibre, el periodisme i la política parlen de la mort de la ben intencionada Rosa Maria Piñol perquè no volen parlar de l’altra mort, força més incòmoda, no troben?