La notícia és que acaben d’expulsar, per racisme, un negre. Fa gràcia i tot. No pas per racisme dels que l’han expulsat del partit polític on militava, ai no, això no, perquè aquests expurgadors són persones intocables i dignes, pures vestals que, gràcies a llur condició, en saben i per això gosen dictaminar i dictaminen sobre la puresa democràtica de les persones que tenen a bé examinar. No, no ens confonguem, aquests no són els racistes. El culpable de racisme es veu que és el negre, cosa no només teòricament possible sinó empíricament demostrable, com veurem a continuació. A Catalunya ja tenim de tot, abans era la carpa Juanita i ara fins i tot un racista negre. Com ens deuen envejar els altres països que encara no han arribat al nostre grau de sofisticació, a la manera d’un Malcom X. Es veu que l’expulsat és racista o, almenys, a prop de racista, que en això no ve d’un pam ni de dos. O dit amb les paraules prístines de l’acta oficial de decapitació, que el foten fora per haver difós a través de les xarxes socials “missatges confusos o oberts a interpretacions racistes”. Vaja, que és ambigu, com aquells nois que no acabes de saber què que de què. El castigat és el conegut activista Anthony Sànchez, que s’autodefineix com un jove “orgullós de ser negre, homosexual i català” i, pel que sembla, piulava opinions incòmodes per a determinades persones del seu ex partit, Acció per la República. A Sànchez se li recrimina, en concret, que hagi fet pública una trobada seva amb la regidora d’Aliança Catalana Sílvia Orriols i que en el seu Twitter repliqui a determinades crítiques a la reunió. És més, per als seus ex companys de partit, Sànchez manifesta “simpatia cap a una formació que manté un discurs que obre la porta a la xenofòbia i qüestiona a la pràctica les bases de la convivència en pau i entre iguals sense els quals no es pot construir una societat justa i respectuosa....” Hem d’admetre que això d’obrir la porta és una acusació molt sòlida i argumentada: un delicte greu, clar i perfectament tipificat en l’antic gremi dels porters i porteres. Quantes desgràcies històriques ens haguéssim estalviat si, per exemple, madame la concièrge no hagués obert la porta als col·laboracionistes de Vichy. Sense els porters d'Auschwitz potser els nazis no haurien arribat tan lluny.

És una llàstima que Acció per la República hagi acabat així. De tota la nostra fauna i flora política, era fins fa quatre dies el micropartit de Junts per Catalunya més interessant i divertit que hagués parit mare catalana. Una mare per descomptat, feminista i socialment avençada. Era admirable el que ja no podrà ser, que poguessin conviure i treballar personalitats tan singulars i multiformes, tan heterodoxes, riques i expansives, com ara l’escriptor i professor Oriol Izquierdo, i fenòmens polítics com la diputada Aurora Madaula, l’expulsat Anthony Sànchez o un Fregoli de la política com el prodigiós Ferran Mascarell, un senyor que tot i que ja llueix setanta pals és el principal beneficiari del pacte demoníac de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Es veu que la diversitat està bé, però fins a un cert punt. I aquest punt és el feixisme.

Per descomptat que aquí el terme feixisme no té res a veure amb Mussolini ni amb Hitler, aquí feixisme és un simple espantall, un insult que vol dir només “pensament amb el que estic violentament en desacord”. Una desqualificació per atacar una persona per altres raons que no es volen confessar. O és que no recordem com l’independentisme ha estat titllat i encara se’l titlla de nazi? Aquestes són les regles que hem incorporat al nostre joc polític? Els Fasci Italiani di combattimento s’assemblen a Sílvia Orriols i al seu partit de Ripoll com un ou a una castanya i a Catalunya no hi ha feixisme ni hi podrà haver-ne mai mentre no existeixi un exèrcit català. Ni el Partit Nacional Feixista del Duce ni l’NSDAP haurien viscut sense l’escalf respectiu dels exèrcits italians i alemany. Imprescindible. I sembla mentida que hàgim de recordar avui, ara i aquí, que la Falange de Primo de Rivera mai no fou políticament res substantiu fins a la intervenció de l’exèrcit espanyol africanista. El feixisme és un crim, no una opinió política. I per ser un criminal cal alguna cosa més que insinuacions, sospites, portes obertes, autoritarisme i conspiracions de galliner. Les caceres de bruixes són inacceptables en la nostra societat amb presumpció d’innocència. Banalitzar el feixisme és dir que el president Puigdemont no pot reunir-se amb un líder de la Lliga italiana o que Anthony Sànchez no pot reunir-se amb qui li doni la gana i, a sobre, fer-ho públic. Que per militar en un determinat partit polític una persona continua tenint el dret de tenir idees pròpies i fins tot d’equivocades. Sobretot quan veiem que les opinions sobre immigració de Sànchez són força homologables a les que defensa la socialdemocràcia danesa.

Que determinades persones, que per òbvies raons, mai han patit ni patiran racisme, acusin un negre de racisme és d’una frivolitat colossal. De polítics amateurs i poc experimentats als que l’esquerra més demagògica han aconseguit intimidar perquè competeixin per ser més papistes que el Papa, perquè exhibeixin els seus complexos i que tenen la cua de palla. Quan alguns mitjans de comunicació diuen que Junts per Catalunya és ultradreta és perquè li convé a Pedro Farsànchez, a Joan Tardà i a l’actual direcció d’Esquerra que pretén esborrar-los del mapa. Quan afirmen solemnement que l’independentisme ha despertat la ultradreta espanyola i, a sobre, volen fer-nos responsables de la persecució que patim, està molt clar el que hem de fer. Els hem d’engegar, directament, a pastar fang.