Que estem en mans d’incapaços i d’esmaperduts ho sap tothom. Oriol Junqueras plorava un dia davant d’un micro radiofònic, molt abans de la presó, i l’altre dia, plorava també Jordi Turull a través de les ones, dolent-se de la trencadissa de l’independentisme polític, del Cafarnaüm que quotidianament escenifica l’exèrcit de Pancho Villa, d’aquest descrèdit que cap reputació pot suportar. El secretari general de Junts no abundava en llàgrimes per solidaritat, i ara, pels més de 4.000 ciutadans independentistes i anònims que avui persegueix la Justícia espanyola. Només plorava d’impotència per ell i pels seus, pel seu mal que de soroll, no en vol. Plorava perquè s’ha adonat que aquest món és massa injust amb les persones d’ordre, amb la classe humana superior de Catalunya. Amb una aristocràcia encimbellada que, per fabulació imprudent, per fantasia insana ⸺ probablement perquè estan molt acostumats a mentir ⸺ van acabar amenaçant l’estat espanyol amb la independència catalana. Esperant que Europa els tragués les castanyes del foc.

Jordi Turull és conegut en alguns àmbits de l’independentisme com a Canelons Turull, perquè un gloriós dia, també davant del micro de Jordi Basté, provà de buscar èpica en aquella grotesca vaga de fam presidiària que va fer envermellir tot un poble. “El primer dia anava molt conscienciat. I diumenge van fer el millor àpat del mes: canelons i pollastre. Va ser una autèntica prova de foc que vaig superar bé.” D’aquesta pasta heroica estan fets els generals de l’epopeia independentista, en contrast amb l’autèntica valentia, determinació i el sacrifici del poble català. El poble català que no només ha suportat els cops, les mutilacions, sinó que ha pagat puntualment totes les factures. Noies de porcellana n’hauria dit en Pau Riba, que coneixia bé el drap, el panyo. Aquestes persones dolentes i maleducades que fan servir l’expressió Canelons Turull són les mateixes que es refereixen a Lluís Llach amb el sobrenom de La Llagrimeta.

La incapacitat sobradament demostrada de la classe política nacional hauria de precipitar una renovació urgent de la plantilla. Però, per descomptat que això no passa ni passarà. És més, els grans estrategues polítics esperen que, amb renovat entusiasme, tornem a votar personatges com Ernest Maragall, Xavier Trias i Vidal de Llobatera o Joaquim Nadal. I ho fan perquè,  en el fons, són estrategues covards, perquè el que en realitat els agradaria és poder presentar Jordi Pujol o José Montilla. O fins i tot Aleix Vidal-Quadras. Qualsevol cosa per mantenir la il·lusió de la democràcia, per viure del passat. Qualsevol cosa per continuar mantenint la política com un concurs molt baratet de popularitat.

Com és possible que Laura Borràs ens vulgui fer creure que pot capitanejar el moviment polític per a la independència de Catalunya si no és capaç de resoldre coses infinitament més fàcils? En diré només un exemple. Amb data del 15 d’octubre de 2022, fa tres dies, ha començat a treballar a la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve Balagué, amb un nivell retributiu, N3, el que vol dir 5.437,06 euros mensuals. Té un càrrec d’assessor del grup polític de Junts per Catalunya i és, curiosament, el més ben remunerat de tots els assessors encara que acabi d’arribar. Dit d’una altra manera i perquè s’entengui. Després de dir i proclamar, en diverses ocasions, que Junts hauria de trencar el seu pacte de govern amb el PSC, la presidenta Borràs no aconsegueix que el seu propi partit, del que és presidenta, pagui el sou al seu cap de gabinet. Borràs no aconsegueix que el seu propi partit li financi el sou del seu secretari polític i s’ha de contradir i desprestigiar políticament, en una operació vergonyosa. A càrrec del contribuent, de vostè i jo, que es veu que encara no paguem prou.   De vegades sembla difícil que Borràs sigui capaç de fer altra cosa que bonics discursos o citacions literàries que, sovint, no ha entès.

I mentrestant, la política en majúscules, l’activitat política de debò està absolutament aturada. On són els atacs polítics, la confrontació per l’escàndol Pegasus? Per què, digueu-me, continuem divagant sobre la suspensió de la presidenta Borràs quan Salvador Illa, cap del PSC, ha estat imputat per la fiscalia de la Unió Europea per la malversació de més de 10 milions d’euros durant la pandèmia? Això sí que és un escàndol i no les misèries de l’independentisme. Salvador Illa és el mateix Salvador Illa que va ser destituït per la Generalitat en haver inflat en un 52 % el cost de la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Perquè els polítics independentistes no s’enfronten amb el PSC-PSOE? Heu vist quants diaris en parlen? Quants ho critiquen severament? Ahir Felipe González va treure pit i va tornar a desafiar-nos a tots: “En democràcia, la veritat és allò que els ciutadans creuen que és veritat.” Com si el vot a Donald Trump pogués legitimar les seves mentides patològiques, com si el PSOE no fos avui una màquina de manipular i d’enganyar els ciutadans.