No hi ha cap polític com Carles Puigdemont, treguin-s’ho del cap, no hi ha ningú de més estimat, seguit, entès, buscat, aplaudit, valorat, defensat, disculpat. Dic disculpat perquè a Carles el Gran ja li poden fer totes les crítiques que vostès vulguin, molt bé, facin, au, facin-les. Veuran que aquestes crítiques, o discrepàncies, si s’aguanten, no li fan mal sinó que el reforcen. Tot el que Puigdemont toca amb els dits ho converteix en Puigdemont. En una cosa tan bruta com pot arribar a ser la política, on no t’has d’acostar a certes coses ni amb un pal, vet aquí el nou rei Mides de la nostra època. Ja poden venir d’aquest partit o d’aquest altre, a blasmar-lo o a mirar de rebaixar-lo, ja pot sortir en Galves, posem per cas, a rondinar per l’altra banda, i a dir que espavilem d’una punyetera vegada, que volem una mica de brillo, una autèntica confrontació amb Espanya, a veure si l’independentisme torna a recuperar la iniciativa política. Aleshores Carles l’Audaç, Carles el Benvolgut del Poble, Carles el Valent diu que parla a Perpinyà, i la gent calla i hi va. I el que és més important, encara. La gent hi va i l’escolta. El vol escoltar, veure, tocar, sobretot agrair-li que hagi retornat la dignitat a un poble català no només apallissat, robat, perseguit, insultat per Espanya. No és només això. A més a més ha retornat la il·lusió a un poble reiteradament traït, venut i escopit per la seva pròpia classe política i dirigent. El poble adora Carles el Gran perquè no ha pogut estimar-se els altres polítics, per més bona voluntat que hi hagi posat.
El poble veu perfectament que tots els partits, començant pel PDeCat i passant per la CUP, Esquerra, el PSC i després tots els altres fins a Ciutadans, PP i Mocs, tots els partits coincideixen en una sola cosa: en que volen eliminar Puigdemont. Sense Puigdemont vivien molt millor, amb el galliner calmat. Vivien contents, conformats i dient que no hi ha res a fer. Que el nostre país no té solució, que ens hi posem fulles. El poble que segueix Puigdemont, no només és la majoria del poble, també és segons les enquestes la part més dinàmica, més il·lustrada i autocrítica del poble, la més inquieta i inconformista, la més revolucionària i creativa. La més perspicaç. Per això fa tant de riure quan els enemics de Carles el Llibertador diuen que tot és un engany. O un autoengany. O que l’independentisme polític ha perdut definitivament la partida. Ahir, a Perpinyà, no ho semblava pas que hi hagués gent derrotada ni enganyada. Fa gràcia que tot sigui un engany i que, per sortir d’aquest suposat i pervers engany de Puigdemont, la solució sigui sempre la mateixa: més Espanya. Espanya una, gran i lliure. O que la solució sigui una fantasmagòrica revolució comunista en la qual, d’alguna manera, tindríem la sort d’aconseguir que Pablo Iglesias i Ada Colau acceptessin guiar el nostre humil poble extraviat. Els que blasmen l’independentisme màgic són incapaços de proposar res que sembli sòlid, només bones paraules, millors intencions i raonaments grotescos. Sort que l’independentisme de Puigdemont és, en realitat un fals independentisme, sort, perquè si arriba a ser de veritat no sabem què seria. Ahir, a Perpinyà, el president va ser clar, va demanar més temps, va demanar que li continuem fent confiança perquè ho té gairebé preparat. Perquè, diu, que ara sí que va de debò. Jo sempre dubto i em malfio. El català sempre dubta, sempre desconfia, sempre té por de ser enganyat i sospita fins i tot de la seva pròpia ombra. Però, ben pensat, desconfiança per desconfiança, el català s’estima més, molt més, incomparablement més, la suposada fantasia de Puigdemont a la fantasia dels altres. Entre d’altres coses perquè la policia espanyola i els mandarins de la justícia espanyola el persegueixen tan i tan bé, amb tanta convicció que molta fantasia, ahir almenys no ho semblava. A no ser que aquestes persones tan sàvies, que presumeixen d’un realisme tan fi, pensin que Puigdemont i Cayetana Álvarez de Toledo, en el fons, en el fons, treballen plegats, per la mateixa cosa, per preservar la sacrosanta unitat espanyola. La gent que s’avorreix és perquè vol.