Una certa Espanya tradicional continua atrapada en el laberint incert de la seva masculinitat sobreactuada, a la que podríem qualificar d’inoportuna, de desviada, de primitiva. D’absurda, potser. No és la propaganda independentista qui ho diu, és el toro d’Osborne en les múltiples carreteres de la nació veïna. És Norberto Juan Ortiz Osborne atacant fa dies la igualtat entre homes i dones, aquest cantant que va escollir el seu segon patronímic com a nom artístic i no el noble cognom de la que després esdevindria reina consort d’Espanya. No són pas els collons de toro que es menjava l’hispanista Ian Gibson per sentir-se encara més i més espanyol, és el testimoni material de l’escrot d’un aficionado enganxat en un burladero de la localitat de Falces, com si fos un trofeu taurí, justa contrapartida de les orejas y el rabo. L’home pretenia exhibir la seva efervescent, rotunda, virilitat i al final va acabar cornejat i despullat de la bossa protectora dels ous, del que en diem la pebrotera. Aquest és un home valent i no com Puigdemont, oi? Doncs bé, qui el va alleugerir de pes, per a públic escarni i esplèndida lliçó de vida, no fou un poderós Miura, un toro galgueño, amb gran altura a la creu i poderós volum, sinó una senzilla vaca navarresa, una vaca heroica i potser feminista, justiciera, una vaca de la mala llet. Ai, com torejava Manolete, ai, ai, com emocionava el silenci de Belmonte, el pasmo de Triana i quina poca substància tenen, en canvi, els exabruptes d’Arturo Pérez Reverte, d’Arcadi Espada, de Santiago Abascal, de tots aquests mascles que sembla que hagin de demostrar alguna cosa. No és la pèrfida Catalunya la que desprestigia el bon nom del xulo espanyol. És el mascle espanyol tradicional el que es desprestigia tot solet, el que no suporta mirar-se al mirall de la societat contemporània, com ha afirmat Plácido Domingo, justificant-se amb mentides, dient-nos que abans el respecte per la llibertat sexual de les dones no estava de moda. Que repassi, per exemple, Fuenteovejuna, una obra d’un tal Lope de Vega i que després ens ho expliqui.

Vet aquí que, enmig d’aquestes profundes cogitacions, una bona amiga meva m’envia per correu electrònic el tràiler d’una pel·lícula pornogràfica gai. Dura un minut i em diu que no me la perdi. La miro. S’hi veu un vailet que parla espanyol d’Espanya dominant sexualment un noi francès al que qualifica durant la seva exhibició, i d’acord amb el previsible protocol del gènere, de “putita francesa”. Novament el mite del suposat mascle primitiu espanyol damunt de la suposada França efeminada. El film no tindria gaire interès si no fos que, més enllà dels gemecs, dels ais i dels panteixos, més enllà d’unes pràctiques sexuals previsibles, qui duu la veu cantant, inesperadament, fa un petit soliloqui improvisat. Es mira el pobre dominat que té tot lligat, emmordassat i immòbil i li aboca, amb ràbia, amb viu menyspreu: “Ahora parece que no está de moda ser español. Ahora parece que sólo se puede ser catalán. Pues ahora vas a ver...” Em sembla que si el procés independentista català no només ha arribat a l’ONU, a les primeres pàgines de la premsa japonesa i a la informació generalista del món mundial, si el procés ha aconseguit penetrar en el clos reduït de l’imaginari del cinema pornogràfic és que una determinada idea d’Espanya ha quedat en qüestió per sempre més. Si ens podem trobar amb la independència de Catalunya al porno és que ho tenim a tocar. Que ho tornarem a fer. Que poc temps ha passat des que, el 1999, el cineasta Conrad Son va rodar i distribuir la primera pel·lícula pornogràfica en català i ambientada a Catalunya. Duu el títol de Les excursionistes calentes i podem dir que té alguna cosa semblant a un argument. Prop de la serra del Cadí un director de cinema pornogràfic troba unes txurris molt maques que volen fer excursionisme i noves amistats. Ara els explicaria tota la pel·lícula però tot el que jo els pugui dir no és res comparat amb l’experiència de veure-la. Amb Bianca, Cynthya Brons i Sophie Evans. És tota poesia.