Abstenir-se era el mateix que votar a favor, però amb condó. Per això ahir alguns diputats van dir que passarien a votar que sí si amb l’abstenció no n’hi havia prou, si els perillava l’elecció de Pedro Sánchez a darrera hora. Això ja no té res a veure amb la política sinó amb la lògica, pensem-hi un moment. Si Esquerra Republicana fa costat a Pedro Sánchez i Andreu Mas-Collell, representant de l’espai postconvergent, també fa costat a Pedro Sánchez, aleshores ja ho tenim, amics, aleshores ja hem aconseguit el que semblava impossible. Tothom ja s’ha posat d’acord, ja hem arribat a la tan desitjada unitat entre els nostres principals protagonistes polítics. Que bé, no? Si Demòcrates, que és un partit de dreta, i que va a les llistes d’Esquerra Republicana, està a favor de Pedro Sánchez i la CUP, que és una formació d’esquerra, vota en contra de Pedro Sánchez, aleshores és que no és veritat això que diuen. No és veritat que la dreta estigui en contra del nou govern espanyol i que l’esquerra hi estigui a favor, oi? És de pura lògica. Si el Partit Nacionalista Basc està a favor de Pedro Sánchez i l’EH Bildu d’Otegi també hi està a favor, perquè s’hi ha abstingut, aleshores és que dreta i esquerra basques, les dues, són partidàries de Pedro Sánchez i del seu nou govern de coalició amb Podemos. Si el Partit Regionalista de Cantàbria ha votat en contra i Nova Canàries a favor és que aquí l’única lògica ha estat la del campi qui pugui. Aquí tothom ha votat d’acord amb els interessos particulars de cada partit i després ha tirat mà de la ideologia per justificar-ho, per poder-ho vestir davant de l’opinió pública. L’elecció del nou president del govern d’Espanya ha estat un exercici d’arbitrarietat dels partits, una nova demostració que, en realitat, els partits, tots els partits, són gestories d’interessos.
Arribats a aquest punt el que no s’entén gaire és el vot en contra de Laura Borràs, ni tampoc s’explica gaire la negativa de Carles Puigdemont de votar per Sánchez. Si Mas-Collell recomanava votar a favor i al final s’hi ha votat en contra, una de dos, o Mas-Collell és en el partit equivocat o Carles Puigdemont és en el partit equivocat. Si Quim Torra no vol l’elecció de Sánchez i els antics convergents sí que la volen, una de dos, o Quim Torra està sol i atrapat entre Esquerra Republicana i Artur Mas, o bé, podria ser que Quim Torra estigués sol i atrapat entre Artur Mas i Esquerra Republicana. Si els partits, tots els partits, estan cada cop més allunyats dels electors, si els interessos espuris i inconfessables dels partits s’estan carregant la democràcia a tots els països que la tenen, Carles Puigdemont què hauria de fer? Exactament. En concret, més enllà de les flors i violes. Perquè d’acord, d’acord, Espanya és pèrfida, malvada, i els aliats de Pedro Sánchez són molt nombrosos, això és veritat. Però, per la seva banda, Carles el Gran, avui, està oferint una alternativa política real a la pràctica unanimitat existent entre Esquerra Republicana i l’antiga Convergència? A part de tocar la guitarra, quin missatge ens fa arribar el president Puigdemont? Hi ha una alternativa política organitzada o tot plegat, aquest vot negatiu a Sánchez, és una rebequeria, una improvisació continuada en el temps, una manera de fer veure que es fa alguna cosa? L’enemic de tots els partits polítics, de Vox a la CUP, és Carles Puigdemont, el fenomen polític que els posa en evidència, que els qüestiona, el líder que pot retornar l’autèntica democràcia al poble. Però també és veritat que, per aquest camí, no s’hi albira gaire recorregut, si puc dir el que penso. Avui es vota no a Pedro Sánchez, però d’aquí a dos dies veurem el president Torra negociant-hi? Quant de temps ens feu perdre.