Diuen que primer va ser vist al Voló, però no volíem donar-hi crèdit, prop de la ratlla, acaronant-se l’espatlla, l’abric llarg i fosc, la bufanda nuada al coll, el serrell al vent, la llum als ulls i la força al braç. En un ai es van desfermar innombrables murmuris per tot el país i per les Espanyes, abundosos testimonis dits en secret, com una llarga reguera de pólvora amb mil braços que fatalment havien d’acabar en explosions flagrants, aflamant els uns, espaordint els altres fins al pànic, fins a l’escapatòria. Que sí, que sí, que ha tornat. Que si havia estat entrellucat de dia però també de nit, prop de l’església dels Sants Màrtirs de Sant Julià de Ramis com una aparició, que si havia passat rabent per Borrassà, per Palau-saverdera, per davant de la casa de Quim Monzó a Maçanet de Cabrenys o prop del portal de Foixà, que si havia estat identificat per un veí fisonomista mentre menjava formatge blanc a Fonteta, que si es feia acompanyar de prop per fidels discrets o si per ventura viatjava sol, potser només amb un mosso de l’Esquadra per fer més via i continuar esmunyint-se, continuar fent per etapes el perillós camí de Barcelona fins que s’obrís la porta ferrissa del Parlament. Que si havia aconseguit burlar per igual els civilons de Figueres, els militars de Sant Climent Sescebes i alhora els agents secrets vestits de pagès en els marjals, vestits de pescadors d’anxoves de l’Escala, vestits de fresadors amb granota, vestits d’hostesses a l’àrea de servei de Galp, vestits de meuques en els bordells de carretera i també de peripatètiques a l’aire lliure, prop de les rutes equívoques dels automobilistes.

Aquesta matinada ja han estat vistos alguns escamots republicans per rebre el president amb discreció, per estrènyer-li les mans, per saludar-lo entre aplaudiments, per oferir-li coca i xocolata calenta, perquè toqui els caps de la mainada, però sobretot per protegir-lo donat el cas. El president va renunciar a la república tot just proclamada per evitar un bany de sang, per protegir la població i ara és la població qui el vol protegir i el busca per aclamar-lo. Perquè és un home que representa, que encarna la fe de Catalunya en ella mateixa com cap altre president l’havia encarnada fins avui. No abandonen l’esperança de trobar-lo en algun camí, el president legítim. I si per ventura abans no arriba a Barcelona és detingut, empresonat, si mai és eliminat de l’escena política per l’aparell repressor de l’Estat, després del dol en vindrà un altre, un altre president. I si cal un altre, i un altre. I un altre. Si no ve per aquesta carretera, segur que deu estar venint per aquella altra d’allà al lluny. O per l’altra. És el que tenen les aparicions, és el que tenen les il·lusions, les conviccions, que són indestructibles. Espanya acabarà marxant de Catalunya. I en contrast amb el desconcert d’aquesta gent, tan ufana i tan superba, vet aquí, una altra vegada, l’alegria de la revolució dels somriures, una altra vegada la revolta dels catalans. El president ja és aquí. Puigdemont ja ha tornat.