Vaig profetitzar aquí mateix que Carles Puigdemont, Carles l’Eficaç, Carles l’Irreductible, el Gloriós, el Pros, el més important president de la Generalitat de tota la nostra història, acabaria regressant a Barcelona dalt del cavall blanc de la llibertat republicana, que seria restituït en el seu càrrec i rebut per una multitud encara més gran que la que s’aplegà durant el retorn del president Tarradellas. Cada dia que passa hi estem més a prop. Perquè ahir va quedar clar que a Alemanya, a Bèlgica, a Suïssa, a Escòcia, a qualsevol país democràtic, els fets que s’imputen al president exiliat i al seu Govern perseguit i castigat no són constitutius de cap delicte. Promoure i proclamar la independència de Catalunya, segons la legislació espanyola, no és cap delicte i no va existir ni rebel·lió ni sedició perquè, per això, hauria calgut un alçament violent que en cap moment no es va produir. De fet, Carles el Prudent va emprendre el camí de l’exili quan va adonar-se, amargament, que només un enfrontament armat podia fer efectiva la independència de Catalunya davant l’amenaça militar del Govern espanyol. Carles l’Assenyat va emprendre el camí de l’exili mentre que molts l’anomenaven covard, i l’escopien, no només els milhomes de l’espanyolisme rampant i violent que es van fer amos i senyors dels carrers de la capital catalana, també tots aquells independentistes exaltats i bocamolls que deliraven, reclamant que es despertés el ferro com si fóssim encara al temps dels almogàvers.

La República Catalana no podia néixer tacada de sang si volia tenir alguna possibilitat real de ser reconeguda entre les altres nacions estat civilitzades del planeta. Puigdemont ho va entendre perfectament. No podia respondre a la provocació, a la confrontació violenta que Espanya estava buscant insistentment des de les pallisses policials de l’u d’octubre. Davant de la intervenció de l’exèrcit hauríem estat exterminats, com va reconèixer Marta Rovira, perquè ningú amb dos dits de front s’enfronta gratuïtament a un exèrcit sense més ni més. Per tot plegat, i només gràcies al capteniment serè del president Puigdemont, la independència de Catalunya, fins a avui, no ha costat ni un sol mort, cosa que no es pot dir de la Segona República espanyola ni de tants altres respectables ideals. La causa de la República catalana és avui un projecte polític honorable i viu, més viu que mai, absolutament possible per les vies democràtiques com va admetre, recentment, l’antic president espanyol José María Aznar. L’independentisme té la majoria parlamentària, social i està guanyant la partida, perquè ha aconseguit sortir de l’esfera interna espanyola per esdevenir un conflicte polític internacional, un conflicte que sacseja l’arrel mateixa de la democràcia en el si de la Unió Europea. Mentre la monarquia espanyola i la classe política del règim de 1978 s’ofeguen en el descrèdit de la corrupció i de la injustícia social, mentre el projecte espanyol es desfà a les mans barroeres de les seves classes privilegiades i egoistes, l’independentisme català continua essent una causa noble, legítima i desitjable.

A l’Alemanya actual hi ha hagut una profunda desnazificació mentre que a Espanya el franquisme continua viu, i amb bona salut. Aquesta és una explicació que justifica també les discrepàncies jurídiques entre el Tribunal Suprem de Madrid i la Cort de Slesvig-Holstein. Els jutges alemanys saben que pel camí de l’obediència cega, automàtica, de les lleis, deixant de banda el sentit comú i la llei natural, deixant de banda el sentit íntim i individual de la justícia, abans o després s’acaba tornant al camí que duu directament a Auschwitz. O al Valle de los Caídos. Les lleis no només s’han d’aplicar de manera cega i maquinal, especialment quan se sap que són una instrumentalització política. Que hi hagi alguns jutges espanyols, tan patriotes ells, que s’avinguin a retorçar el dret per preservar la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola no vol dir que aquesta activitat hagi de ser compartida necessàriament pels jutges de Slesvig-Holstein. De fet, gràcies a l’eficaç defensa dels advocats del president Puigdemont, tothom a Europa que no visqui reclòs en una bombolla sap que, avui, lliurar-lo a les autoritats espanyoles és esdevenir còmplice de la repressió política de l’independentisme. I l’independentisme no ha comès cap delicte quan ha volgut dur a la pràctica, pacíficament, el programa electoral que ha guanyat reiteradament les eleccions, almenys des de la conversió de la Convergència d’Artur Mas a l’independentisme. El descrèdit de la justícia espanyola no procedeix de la propaganda independentista sinó de l’arrogància i de la intransigència del fonamentalisme espanyolista. Té raó Esteban González Pons quan exigeix al president Pedro Sánchez que Espanya surti del tractat de Schengen. De fet, hauria de ser més ambiciós i patriota, i atrevir-se a sortir de la Unió Europea per sempre més. Espanya és un valor tan extraordinari i incomprensible per a la resta dels mortals que només el poden entendre els espanyols. Aquesta gent tan estupenda.