Perquè no sigui dit, per no fer nosa als que volen enraonar i entendre’s amb Espanya, perquè els independentistes del Parlament puguin governar Catalunya i deixin de barallar-se d’una punyetera vegada, ja fa temps que Carles Puigdemont vol contribuir a la respiració profunda, a la calma col·lectiva, a aquest ideal tan català que fa segles que anomenem seny i que perseguim com enamorats. Puigdemont opina que no ens cal més èpica que la que ja hem viscut, que el general Gonzalo Boye ja manté obert l’únic front que podem mantenir amb la munició que ara tenim, que de més emocions fortes no en traurem gaire llibertat ni progrés, i que cal aturar la cruel repressió selectiva contra el nostre poble. Que el poble ha de deixar de patir.

Per això Carles el Gran té la prudència de la grandesa, l’habilitat de l’observació silenciosa, fins i tot la immobilitat de l’astúcia. Contrasta amb aquelles persones, potser ingènues, que fa temps que li reclamem més política i més protagonisme presidencial, més emoció subversiva, som tot un seguit de persones malcontentes que voldríem una confrontació sostinguda en el temps, implacable, contra el colonialisme espanyol, contra la injustícia. Som persones discrepants, però sempre al costat del president legítim. El Molt Honorable Puigdemont ha fet entendre que no vol capitanejar els sabotatges dels CDR contra la potència ocupant, que no exalta l’independentisme emocional, que defuig el sacrifici col·lectiu perquè les nostres possibilitats són minses. En definitiva que no vol trasbalsar més, ni castigar més, ni irritar més aquesta animeta catalana nostra, la nostra animula vagula blandula que deia l’emperador Adrià, l’animeta tendra i vaga que tots duem a dins. Carles el Gran té coses de la grandesa de l’august Adrià, perquè no està tocat de grandiloqüència, perquè sempre porta unes sabates velles i gastades per caminar. Hi ha dies que nosaltres, els idealistes, els que omplim les barres dels bars a l’hora de l’esmorzar, nosaltres tallaríem totes les autopistes, ocuparíem tots els ports i aeroports, faríem heroicament d’escuts humans per assegurar, desarmats, les nostres fronteres tradicionals. Tothom sortiria al carrer. No només ho diem, de veritat que seríem allà on calgués. Ai que no faríem els catalans enamorats de Catalunya, quantes lluites no abordaríem. Però, de fet, no és tan fàcil ni fàcil de calcular. De fet fixeu-vos com se’ns ha encongit el cor quan hem sabut que l’han detingut a l’Alguer, quan hem vist la notícia i ens hem sentit nosaltres també atrapats, perseguits, humiliats, vulnerables. Puigdemont encarna com cap altre polític d’ara les virtuts i els defectes de la societat catalana. Una societat que l’ha identificat i que l’estima perquè s’hi reconeix. Només Puigdemont aconsegueix tanta unanimitat en una societat com la nostra, una societat de tants caps tants barrets. 

Carles el Gran és també Carles l’Intrèpid, Carles l’Entusiasta, Carles l’Imprevisible. Havia anat a Sardenya només a un aplec folklòric, a una activitat pacífica i cultural, sense voler trencar res, només afirmant, com sempre, la nostra identitat catalana, la nostra ànima resistent, l’ànima irreductible del som i serem. Puigdemont és el president de les urnes, el president que ens va permetre votar la independència, això no li trauran mai, ni ens ho trauran mai, és ell el capità dels catalans, és la democràcia viva i en moviment de Catalunya. Gràcies a Puigdemont la història de Catalunya ja està lligada per sempre més a la història de la democràcia del nostre planeta. Qualsevol observador independent se’n pot adonar quan vulgui estudiar-ho. Quina diferència escoltar Puigdemont i després les paraules buides, hipòcrites i manipulades del president Pedro Sánchez quan gosa parlar de la democràcia, quina diferència Carles Puigdemont, que només pel fet de ser i de moure’s lliurement, posa en qüestió, trasbalsa periòdicament l’arrogant Unió Europea, tan pagada d’ella mateixa. Una democràcia europea que encara ha de millorar molt quan no detenen Viktor Orban i, en canvi, tornen a emmanillar Carles Puigdemont. Fixeu-vos, ja que hi som, en el primer ministre anglès, en l’actual president d’Estats Units, mireu quin cap de govern tenen a França, a Itàlia. Mireu en la direcció que vulgueu mirar. I ara torneu a mirar-vos, a analitzar, sense prejudicis, la cara i la trajectòria política del president Puigdemont.