Avui us explicaré una anècdota protagonitzada pel periodista i professor de periodistes Francesc-Marc Álvaro. Quantes coses no se n’aprenen al seu costat. Vet aquí que, fa temps, en una classe de quatre hores, de les de màster, va i diu als seus alumnes que si ens poséssim a descriure, per exemple, una girafa, certament es podrien elaborar diversos articles, cròniques, anàlisis, però que fatalment cap d’aquests textos seria completament exacte. I que, per tant, cap dels escrits podria ser qualificat d’objectiu perquè al capdavall l’objectivitat no és més que una quimera, una il·lusió, perquè l’objectivitat, en el fons del fons, no existeix. És molt bonic quan periodistes tan ben formats com l’Álvaro gosen entrar en un territori tan fàcil com el de la filosofia, i van tan despullats com gambava Adam pel paradís. I amb un indissimulat menyspreu pels estudiants. Ho dic perquè aquell dia, precisament aquell i no cap altre, una de les persones que l’escoltaven va preguntar el següent: “—Professor, si ara mateix entrés una girafa a la classe, per què no seria objectiu dir que hi ha una girafa a la classe?” Qui feia la pregunta encara recorda, passat força temps ja, la col·lecció d’improperis i de blasmes que el professor Álvaro va dedicar-li, visiblement irritat, perplex, conscient de cop i volta que aquella pregunta era, efectivament, la gran pregunta. Per què?

Molts periodistes del nostre país, sobretot els periodistes polítics, viuen molt malament els conceptes d’objectivitat i de veritat, també el principi de realitat, de coherència, segurament per culpa de les incestuoses relacions entre la premsa i el poder, segurament per les contradiccions entre la misèria dels partits polítics, que contrasta amb els nobles ideals humanistes que proclamen durant les campanyes electorals. De manera que, per sobreviure, mentalment i, sobretot, econòmicament, molts acaben substituint la llibertat per l’obediència, la curiositat pel dogma, i les conviccions morals pel relativisme més abjecte i mercenari, fins i tot servil. Han acabat desintegrant la credibilitat que tenien. Per alguna cosa a la classe periodística se l’anomena, des de temps immemorials, la canallesca. Quants periodistes comunistes i socialistes no hauré conegut treballant en diaris de dreta extrema, o quants periodistes independentistes escrivint per a capçaleres de Santiago y cierra España. I més que en coneixeré, ara que la propietat efectiva de la immensa majoria del diaris és en mans dels bancs i de les empreses de l’Ibex 35, les que depenen dels decrets polítics del BOE. Els trastorns dissociatius d’identitat o, si volem, la doble personalitat, s’ha cobrat més víctimes a les redaccions dels diaris que el còlera en els països tropicals, dit sense filar prim.

D’aquí ve que Francesc-Marc Álvaro pugui escriure el 2015 un llibre anomenat Per què hem guanyat i ara sigui capaç de publicar un Per què hem perdut o el que és el mateix el seu recentíssim Assaig general d’una revolta. Acusant, per sobre de tot, les víctimes de les garrotades d’haver rebut les garrotades, acusant l’independentisme de la seva hipotètica derrota que, diria jo, encara està per veure. El periodista no fa una crítica a l’independentisme no des de dins, com proclama sense convèncer, sinó des de fora. La crítica d’Álvaro és externa perquè és la del processisme més oportunista, la dels partidaris de la puta i la Ramoneta de tota la vida, la crítica previsible dels convergents que es van sumar a l’independentisme a l’últim moment, perquè els convenia i que ara pretenen capitanejar-lo per desactivar-lo per molts i molt anys. Per així poder tornar a fer amics a Madrid com en els temps gloriosos de Duran i Lleida. Quan algú es defineix com a “independentista sense fonamentalismes” ja sabem què vol dir amb això. Que sí, home, que sí, que és independentista però que també pot deixar de ser-ho si convé, que el cafè descafeïnat tampoc no està tan malament, que és independentista de cor, que durà sempre la Mare de Déu de Montserrat a la víscera, però que si no el deixen, què hi farem, que cal ser, primer de tot, realistes. És a dir, polítics.

Estic d’acord amb Francesc-Marc Álvaro quan diu que l’independentisme és antipolític. Si per antipolític vol dir contrari al tacticisme i a l’oportunisme disfressats de pragmatisme. Si antipolític vol dir contrari a aquestes gegantines gestories d’interessos personals en què s’han convertit tots els partits polítics, dictadures sense democràcia interna que volen substituir la democràcia. Ara bé, des del punt de vista més rigorós, no hi ha res més polític que una revolta, amb somriures o sense. No hi a res més polític, senyores i senyors, que la revolució americana o la francesa. De fet, amic Álvaro, alguna alumna una mica llegida potser et recordarà algun dia que el fonament polític de la nostra societat són aquests dos fenòmens històrics i polítics. Dues insurreccions completament improvisades, teòricament impossibles, empeses per una destacada minoria, dues insurreccions que no van ser gens realistes, ni pragmàtiques, ni organitzades, ni rigoroses. Una revolució no són unes oposicions a càtedra. I que van anar tant de pressa com van poder, per no deixar que els dirigents afluixessin i ho deixessin córrer per por o per cobdícia. No hi ha res més polític quan el poble es posa en marxa. Mais si, fins i tot ho diu Emmanuel Macron.