Algun dia algú haurà d’explicar com és que estem vivint una època tan convulsa i trepidant, la revolta social de la independència i, en canvi, sembla que Quim Monzó, el nostre millor narrador viu, no n’hagi escrit ni una sola, ni mitja línia. Algú haurà d’explicar l’anomalia que suposa, per exemple, disposar dels articles de Quim Monzó sobre la commoció de l’11 de setembre de 2001 damunt la societat americana i, en canvi, no tinguem cap mena de notícia sobre la mirada literària del més capaç i potent dels columnistes del país. Cap escrit seu a propòsit del que ens està passant a tots plegats. Naturalment no des d’un punt de vista polític, partidista ni teòric, que d’això el mestre en fuig com de la pesta, com de tantes i tantes impostures. De Monzó hem après que la crònica política i esportiva no ha de ser necessàriament la més important d’un diari, que l’articulisme que se’n situa de manera premeditada al marge pot brillar amb una llum més convincent, més autèntica. Que pot esdevenir la més interessant de totes. Del mestre hem après a mirar les coses amb menys gregarisme, amb menys estupidesa, amb més voluntat de llibertat i de subjectivitat, amb més sentit comú, amb més perspicàcia i, fins i tot, amb millor humor i capacitat de diversió. Per tot plegat em sembla que el silenci literari de Monzó sobre el procés és estentori, un clam sord que retruny de manera inquietant perquè no se sent, que és com un corcó i que, probablement, no ens deixa gaire ben parats com a societat i encara menys com a societat literària. Si és que això de la societat literària alguna vegada ha existit més enllà de l’hora dels vins d’honor i dels canapès.

A Quim Monzó no li han donat un premi perquè, de fet, és al premi moribund i desacreditat de l’Òmnium al que li han donat el Monzó. El mestre, que en el fons és un sentimental i una persona prou educada, en lloc d’enviar-los a fer punyetes, dòcilment i sol·lícita, ha tingut la generositat d’acceptar-lo, de deixar-se dur i portar, de deixar-se ensabonar-se una estona i fer veure que no se n’adona, d’encarar-se amb les càmeres, amb els periodistes i les seves preguntes prefabricades i previsibles, amb les aglomeracions d’humanitat que tan poc li agraden. Com un perfecte ciutadà conscient de la situació que travessa la nostra literatura catalana tocada de mort, s’ha arronsat d’espatlles i, probablement ha entès que no tenim gaire més on escollir i que, comptat i debatut, millor que li donin el premi a ell que no pas a cap altre indocumentat que ens faci avergonyir a tots plegats. El súmmum de la bonhomia ha estat quan ha sortit ben correctament al telenotícies de la televisió que volen tancar els de Madrid i ha proclamat, de passada, que ell és, al capdavall un ignorant. Això ha dit, sense cap falsa modèstia ni cap ironia. I sí, naturalment, li he de donar a Quim Monzó la raó, i oblidar l’elogi que li volia fer, oblidar les frases suposadament enginyoses que tenia preparades per demostrar que l’he llegit tota la vida i que, tot llegint-lo he aprofitat el temps com mai. Si Quim Monzó és un ignorant, que ho és, ¿què no serem els altres? És aleshores quan m’adono que el millor que puc fer és deixar d’omplir paper i celebrar la seva extraordinària obra amb un respectuós silenci. Gràcies, per tot el que has escrit, Joaquim Monzó.