Abans d’ahir Pol Guasch va escopir Frau Colau entre aplaudiments. Oportú sí que ho va ser. I sap el que fa. Que, en una festa assenyalada, el vailet de casa s’enfili a la cadira i digui el vers forma part de la coneguda habitud burgesa, complaent. Després de la violència verbal del jove Salvador Dalí, però sobretot del rock i del punk, els patricis d’ara, amb estudis, van més enllà i consideren d’un to encara millor, d’admirable penitència i edificant mortificació, escoltar el vailet de casa ja fet un home, jove idealista i responsable, com va burxant en la mala consciència d’una senectut compromesa, autocrítica, que imagina ser moralment superior perquè es deixa renyar, així és permanentment jove i guardiana dels seus plançons al camp de sègol. Serà per cangurs. Els drames, al capdavall, sempre són drames familiars i el mal és d’una feridora banalitat, germà de sang de la joventut més insolent i educada en les millors escoles, com testifica William Golding al Senyor de les mosques. Queda molt bé que l’alcaldessa Colau es deixi escopir una micona perquè l’escriptor Pol Guasch s’esbravi, perquè recordi el que “és tan evident que no cal ni dir-ho”, que s’hagin fet vuit anys seguits el pregó en castellà a Barcelona, i que les llengües, en realitat, no conviuen. Així, gràcies a la bona rebregada, Frau Colau pot exhibir-se com una campiona de la tolerància més políticament hipòcrita, amb la cara acabada de batejar, de rentar, per l’escopinada literària. Al capdavall, diuen els provincians, els escriptors són unes personetes estranyes, animalons amb els que no cal enfadar-s’hi gaire perquè només bramen i prou. L’escriptor és vist sovint com un menor d’edat no acompanyat, com un irresponsable social al que se li pot permetre gairebé tot perquè té un oli que no taca. Al capdavall, el jove Verdaguer també es va presentar al Jocs Florals vestit de pagès i el van deixar passar. Van dir que reivindicava, enmig de la deshumanitzada Barcelona, el programa rural dels hippies amb suficient antelació i el de Rousseau una mica tocatardà.

Pol Guasch vacil·la. Perquè en la seva al·locució diu alhora que és escriptor i que no és escriptor. I que no ho és perquè no s’hi dedica i que no s’hi dedica perquè no s’ho pot pagar. Deixem ara de banda, per un moment, que Guasch, un investigador en teoria literària al King’s College de Londres i un patrocinat per l’editorial Anagrama, no és precisament un individu que pugui ser qualificat d’antisistema. Tots els mitjans de comunicació ho demostren: l’han exaltat i reconegut com una promesa, com una esperança local, perquè el Déu de La Vanguardia i El Periódico sempre reconeix els seus, avui com durant la matança de Besiers. I sobretot, perquè repeteix les mateixes supersticions que els universitaris més privilegiats. Les teories més vaporoses que es volen fer passar per certeses verificades, gràcies a l’aval de l’onanisme i del narcisisme universitaris, gràcies sobretot a l’ànima d’esclau que promou el marxisme occidental de la nostra època. La tutela permanent dels ciutadans. Els fills de papà volen passar de viure dels pares a viure del papà Estat, a través d’una màgica renda bàsica universal que hauria d’assegurar, en teoria, un desenvolupament creatiu de tots els éssers humans en pla d’igualtat. Com si l’Estat no fos sempre el monstre Leviatan, com si la història de la literatura universal no fos un exercici permanent de llibertat contra qualsevol forma de poder i, específicament, la que ha instaurat la kafkiana burocràcia i la promoció del servilisme infinit. S’equivoca rotundament el savi Guasch que investiga literatura en la universitat anglesa del rei quan diu que la “literatura ho pot ser tot menys mercadeig”. Perquè és exactament això, troc, intercanvi, comerç, sempre millorable, sempre insatisfactori, inevitable. És veritat i és parany, és originalitat i plagi i engany. La literatura és llibertat i la llibertat humana comporta riscos, acords i traïcions. Tampoc no és veritat que a la literatura “no es negociï amb el racisme”, perquè la literatura, ella mateixa és pur racisme, i nazisme, i odi, i violència, i set de mal, i naturalment tot el contrari, és l’alfa i l’omega, és l’alfabet de punta a punta. La literatura no té moral, ni principis, ni fa concursos d’idees, no et fa un petó de bona nit quan has estat bon minyó, Guasch. La literatura no són idees, la literatura esdevindria una estupidesa de nens poixos si mai n’expulsés el mal. Sense el mal, la vida, el cine i la literatura serien terriblement avorrides. Seria com escriure un diari sense males notícies, exactament la crònica del paradís cristià o del paradís comunista, idèntics i ben intercanviables.

Els diners són poder. I com més poder tinguin els individus particulars i menys diners tinguin els Estats, més possibilitats, reals, hi haurà de preservar la llibertat del poble, de la gent. Cal rendir-se a l’evidència històrica. Els escriptors rics han fet el que els ha donat la gana i han escrit grans obres. Els escriptors pobres han passat penalitats i han escrit poc perquè han hagut de treballar només per viure. El mercat és una esperança mentre que l’Estat és una permanent sentència de culpabilitat, una ordre indefinida de genuflexió. Els pobles rics, amb les rendes més distribuïdes i més independents del govern, són els més lliures. Els pobles lliures són els més creatius. Els països empobrits, sense mercat ni diners són sempre dictadures en mans dels professionals del bé, dels funcionaris de l’Estat o de la religió. Abans de llençar al riu les sabates que duus, sàpigues que podràs caminar descalç com Pau Riba o trobar-ne unes altres de millors. Abans de vendre motos fent discursets, verifica primer si no són les mateixes de Frau Colau. Les tenim ullades totes.