La demoscòpia, aquesta idolatria mistèrica i secreta, és qui ha decidit que el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya sigui Salvador Illa. Res de res, ni primàries ni ditàs ni conclave dels prínceps de l’església socialista, qui escull en realitat el líder del partit és aquesta astrologia estranya, una sociologia numèrica, una determinada projecció de poques dades, una síntesi algebraica de la informació obtinguda a través d’una rastellera d’enquestes i que, com sempre, també hem pagat vostès i jo. Els números asseguren que amb Salvador Illa tindran més vots que amb Miquel Iceta però amb menys fiabilitat que l’astrologia. La política catalana s’assembla cada vegada més a la ruleta del casino de Montecarlo, excepte quan no recorda la ruleta russa i se’ns suïcida un Duran i Lleida o un López Tena, estesos a terra. La política catalana s’assembla cada vegada més a un casino on sempre guanya la casa, el poder, és a dir, Espanya, perquè no valen el mateix els vots aplegats pel PSC, pel partit espanyolista d’Espanya, l’encara anomenat partit socialista, i els vots de l’independentisme, uns vots majoritaris que, pel nostre bé, ens els agafen i ens els llencen i continuaran llençant al contenidor blau, que no costa res, que amb l’ecologisme instrumental dissimulen com gasten i gasten de cinisme exemplar. Eva Granados, la portaveu del PSC, ja va deixar dit que “no ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió com l’autodeterminació”. Va dir “ciutadania” i és perquè els cínics parlen així. Per una banda fan anar el llenguatge inclusiu, que no costa res, un llenguatge que se suposa que emanciparà les dones de la subordinació al mascle. No, no costa res, que de parlar els polítics en saben molt i no hi ha pensament màgic sense jocs de paraules ni sortilegis. Abracadabra. Amb el feminisme instrumental dissimulen el més gros, que no creuen en el poble, en la sobirania del poble. Que són uns classistes i uns farsants. Conceben la democràcia com un sistema en el qual les decisions importants les han de prendre ells, només ells, éssers superiors. Els polítics que viuen de la política, i els tècnics, i els experts en demoscòpia. Hi ha ara més tècnics demoscòpics reclamant silenci, endevinant el futur, amb cara d’estar connectats amb el més enllà, que no pas mags i nigromants i venedors de somnis a l’esbojarrada cort del nostre el rei En Joan I, l’Aimador de la Gentilesa, el Caçador, el Bufanúvols. Però com d’aquí a Lima.

De Salvador Illa només podem dir que ha caigut simpàtic al personal perquè fa cara de desgraciat enmig de la tempesta perfecta. Té cara de víctima i a la gent li agraden les víctimes, els perdedors, els setmesons, els aprenents de Woody Allen que intenten sortir de l’embolic on els han fotut i ben fotut. Que el ministre de Sanitat d’Espanya faci cara de malalt entra dintre del llenguatge no verbal, de les lògiques internes que el nostre cervell processa, i ho agraeix, perquè en política la lògica ja no es fa visible en gairebé res. Illa no suscita les ganes assassines que provoca Iceta, això és cert. És igual que alguns el considerin un especulador més, del PSC, en l’immens extraradi de Barcelona, un ex alcalde del poble que al final ha demostrat que només volia escapar del poble i freqüentar els que tallen el bacallà. El noi té disposició i ganes d’agradar, és servil i ensabonador, i parla un castellà ridícul, passat de moda, marcant molt els sons oclusius, posant morrets de xiulador, abraçant-se als tecnicismes com un nàufrag a un tros de llenya. Gasta un serrell tan visible com la pobresa dels seus arguments, sempre una col·lecció de tòpics marcits, sempre una nova imitació de Jaume Canivell a l’Escopeta Nacional, el pobre català que vol ser acceptat entre feixistes i, si pot ser, a més a més fer algun duro. Vergonyosa va ser una de les seves intervencions al Congrés de Diputats, quan es va sentir en la necessitat, servil i humiliant, de fer un elogi a Madrid, un elogi improvisat, caspós, cursi, exagerat i desvergonyit. Va venir a dir que els madrilenys són adorables, tots els madrilenys. “Que los hombres son mú valientes y las mujeres mú guapas”. No amb aquestes paraules, és clar, però sí amb aquesta intenció. No cal dir que el van ovacionar. Ser el principal representant de l’espanyolisme a Catalunya és una feina que farà bé, com tants catalanets acomplexats. Per fer anticatalanisme no hi ha res com ser un catalanet de l’actual PSC. De la mateixa manera que per fer homofòbia, no hi ha res com ser gai, com va demostrar fa pocs dies l’eurodiputat hongarès József Szájer, oficialment un ferotge enemic dels homosexuals, fins que, ja és curiós, el van enxampar a Brussel·les en una orgia amb tot d’homes amb el cul a l’aire. Espantós, horrorós. No duia mascareta.