A Pau Claris molt plorar-lo, molt plorar-lo, sí, d’acord, el van enverinar els espanyols però, de fet, se’l van carregar entre tots, sats? Va guanyar la guerra contra Espanya, aquella batalla de la qual ningú no en parla perquè aquesta fou una victòria de l’independentisme dels catalans damunt del rei que ens robava. La batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641 no queda esborrada, no, per l’entrada dels franquistes a Barcelona del 26 de gener de 1939. La coincidència dels números només ens demostra que tothom pot fer de Nostradamus i que el conflicte en realitat fa segles que s’arrossega. Que dura. Que la convivència mai no ha existit quan n’hi ha que només volen conviure si van a cavall dels altres, asseguts damunt del llom. Bon dia, Catalunya, aquestes són les notícies. A Pau Claris el van enverinar els espies de l’Escorial però a molts del país els molestava aquella figura indòmita. L’erudit canonge i president de la Generalitat, el que puja amb determinació l’escala de la història. El poeta Francesc Fontanella, en el seu Panegíric —que, a més, inclou la primera Oda a Barcelona de la història— li adreça gran quantitat d’elogis: “Noble, vencedor invicte, atleta feliz, tutelar, llibertador y pare de la pàtria fortunada (...), palma constant, cedro incorruptible, fènix etern, àguila perspicàs, serp prudent, columna de lliris càndidos cenyida, Atlant y Alcides invincible de la pàtria...”. És curiós com l’independentisme no deixa mai de parlar de lliris. I afegeix: “Vós, Joseph, preferit per lo soberà Iacob als demés commilitons y antagonistes de les temporals peleas...”. El Claris que puja l’escala és un nou Josep, preferit de Jacob. Aquesta referència la trobareu a la Bíblia. Vosaltres mateixos.
Aquesta escala de la història, naturalment, no és altra que la bellíssima peça realitzada per Marc Safont —al voltant del 22 de maig de 1425—, a l’edifici de la Diputació del General. És precisament l’escala on preferentment es mostra el poder de Catalunya. L’escala és un emblema de la jerarquia i dels diversos nivells socials, per aquest motiu serveix per graduar visualment l’honor i exercir l’autoritat. Durant tan sols una setmana, la que va del 17 al 23 de gener de 1641, l’escala de la Generalitat va representar l’únic atribut inequívoc del poder de Barcelona com a capital d’una república sobirana. Si descomptem l’any i escaig en què la ciutat assetjada s’autogovernarà des de la Casa de la Ciutat —del 9 de juliol de 1713 al 13 de setembre de 1714—, caldrà esperar al 1931 perquè aquesta escala torni a ser trepitjada per un altre cap d’una la república catalana: Francesc Macià, que la va presidir efímerament només quatre dies, del 14 al 17 d’abril. És ben revelador de quina manera el president Claris justifica la vera identitat barcelonesa i catalana. No té res a veure ni amb la cultura espanyola ni amb la legitimitat castellana, hereva del regne visigòtic de Toledo i, al capdavall, de la resistència cantàbrica a la invasió musulmana del segle VIII. Barcelona és tota una altra cosa per al president rebel, per al president independentista, la legitimitat del seu poder i autoritat són a Europa, en la conquesta carolíngia, en la gloriosa monarquia comtal, romànica i gòtica, en l’expansió comercial mediterrània, en la cultura humanista i renaixentista. L’escala del palau del General s’equipara a l’escala de Jacob, en un mite de la Bíblia. La política catalana sempre ha tingut molts ecos, moltes ressonàncies històriques inesperades, moltes formes de l’analogia. Aquesta del president de la Generalitat sol i heroic n’és una. Continuarem informant.