De matar i de robar la població indefensa, de matar i de robar a una població a la que havien jurat servir i també protegir. És d’això, en definitiva, d’aquests gravíssims crims, del que recelen els ciutadans de la nostra democràcia, avui més que imperfecta. Una democràcia qüestionada, aquesta és la realitat del nostre temps. Encara no disposem de proves inculpatòries, potser no caldran o potser no es podran obtenir mai, però el fet és que una part important de la nostra societat desconfia radicalment dels nostres governants. I en desconfia perquè pensa, perquè dedueix, perquè sospita, que estan cometent els delictes més greus contra el nostre codi antropològic de conducta, contra el tabú que exigeix no matar i no robar. Contra el tabú més terrible. Hem constatat que els nostres governants no només viuen en una realitat paral·lela, sense privacions econòmiques ni preocupacions vitals greus, sense compartir gens amb el poble, cada cop menys. Sobretot ens hem adonat que el comportament dels nostres governants respon a una experiència ètica paral·lela, somnàmbula, on no coneixen la moral, ni la veritat ni la mentida, on el cinisme i l’oportunisme estan generalitzats, on l’obediència a les pulsions més reptilianes del desig humà, on les baixes passions més irracionals són sobiranes. Els polítics es miren entre ells i fan el pinxo mentre es piquen l’ullet, com a infants malcriats i diabòlics. Els partits polítics són estructures que s’escapen a qualsevol mena de control racional i, per descomptat, a qualsevol control ètic.

Hi ha ciutadans que, en primer lloc, recelen dels serveis secrets espanyols i creuen perfectament possible, fins i tot esperable, que els atemptats del 17 d’agost de 2017 hagin estat crims de falsa bandera, comesos per intimidar l’independentisme, per acollonir la població en general i fer-la desistir de la separació d’Espanya. D’un atemptat la gent se n’acaba recuperant, però el trencament d’Espanya seria irreparable, teoritzà en el seu moment aquell ministre anomenat José Manuel García Margallo. No és la primera vegada que l’estat espanyol massacra indiscriminadament la població civil i tothom és lliure de pensar. La llibertat de pensament encara no ens l’han pogut prendre, això no. I posats a pensar la gent es demana, digueu-me per què un dels amics més íntims del rei emèrit, Abdul El Assir, és curiosament un comerciant d’armes. No és un artista, ni un esportista ni un científic. Digueu-me per què precisament la professió d’aquest senyor sigui enriquir-se a costa de la mort cruenta d’altres éssers humans. Digueu-me per què els que presumeixen de ser admirables i modèlics, de tenir tants borbons i borbons penjant dels cognoms, de ser tan importants i especials, estan en realitat envoltats d’ombres d’espessa sospita. Per què un rei sent aquesta fatal fascinació per un individu buscat per la Interpol. La fatal fascinació per Corinna Larsen o per Bárbara Rey es podia entendre, però aquesta ja no.

No hi ha millor propaganda política a favor de la ultradreta que la corrupció de l’esquerra, no hi ha res més conservador que la immobilitat política i la podridura dels partits dits progressistes

L’opinió pública recela dels polítics que ens havien promès millorar la situació. Especialment els polítics d’esquerra i els polítics independentistes. Els d’esquerra ens havien promès dignificar la política, millorar la societat redistribuint la riquesa. Però el fet és que l’alcaldessa Ada Colau ha estat imputada per corrupció, que els arrogants de Podem han hagut d’admetre al final que no, que almenys ells no poden, que no saben com millorar la nostra societat. No hi ha millor propaganda política a favor de la ultradreta que la corrupció de l’esquerra, no hi ha res més conservador que la immobilitat política i la podridura dels partits dits progressistes. No hi ha millor promoció dels radicals de l’extrema dreta, dels Trump de tota mena, que els falsos demagogs de l’esquerra política. Al Parlament Europeu acaben d’escollir una reaccionària maltesa com a presidenta, contrària a l’avortament, i Javier Solana només sap queixar-se de la manca d’influència del Partit Socialista Europeu. L’esquerra europea no serveix per a la política mentre sigui, en realitat, un simple apèndix, covard i acomplexat, de les forces conservadores. Solana només hi és per fer bonic.

El mateix que diem de l’esquerra podem dir de l’independentisme i, concretament, de l’independentisme polític d’esquerra. Si l’independentisme només ha de servir per cantar cançons idealistes il·luminats pels mòbils, si l’independentisme no ha de ser més que una altra, enèsima, corrupció política, els arguments a favor de l'statu quo colonial acabaran fent forat. L’independentisme no pot ser un altre fals reformisme com el d’Ada Colau ni com el de Pedro Farsánchez. Quan alguns dels principals protagonistes d’Esquerra Republicana i de Junts avui es dediquen als mateixos negocis que el sector negocis de l’antiga Convergència i Unió, el que estan reivindicant, al capdavall, és la política de Duran i Lleida al Palace de Madrid. Com si fos l’única possible. Per assenyalar amb el dit la corrupció endèmica, per criticar els partidaris de l’assassinat i el robatori, cal alguna cosa més que bones intencions i indignació popular. ¿No trobarem mai uns polítics honrats, nets, controlats, que vinguin realment a servir a la gent i no a servir-se, fins a rebentar, del bufet lliure de la corrupció il·limitada? ¿No veieu que amb aquests falsos polítics d’esquerra, que amb aquests falsos polítics independentistes, el que estem fent és reconèixer, publicitar, defensar, que l’Espanya de Vox és l’únic futur possible?