L’ignorant no és el que no sap; l’ignorant és el que no vol saber. El que es nega a ser il·lustrat, informat, alliçonat, si cal. L’ignorant és aquell que considera que les pròpies conviccions i certeses, que l’opulent formació que ha rebut, són infal·libles, com si fossin els ensenyaments dogmàtics del Papa, especialment assistit per Déu mateix a l’hora de pontificar, de tenir raó. El president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, ahir s’equiparava, indignat, altiu, amb la suprema autoritat apostòlica i romana, que com tothom sap prové, ni més ni menys, del diví Redemptor, d’Aquell que tot ho sap, que per això és Déu Omnipotent. Quins temps més gloriosos que van ser aquells de l’Edat Mitjana, oi, en què el dret civil i el canònic gairebé es confonien, els temps en què els sacerdots i els jutges eren una mateixa cosa i el principi de Iura novit curia —el tribunal coneix la llei— no tenia contradicció possible. Que bonic que era el món quan no hi havia internet, quan algú no et podia dur la contrària perquè dominaves completament la informació. Quan tenies el poble no només dominat sinó sotmès en la ignorància i en la inòpia.

El vell dret medieval dels inquisidors li agrada molt al jutge Marchena, al pare de la nena, i també als seus sequaços carregats de medalles. Quan veig els jutges espanyols del Suprem, tan bufons, condecorats amb l’Orde de Sant Ramon de Penyafort, una medalla que porta el nom d’un gran inquisidor, d’un gos de Déu, una medalla molt bonica que va instituir Francisco Franco l’any de Gràcia de 1944, m’adono que no només no tenen vergonya. També és que els jutges se salten la llei de Memòria Històrica. Els juristes espanyols callen com morts però saben prou bé que tinc raó. Ahir, quan David Fernández declarava davant dels senyors jutges guarnits amb la condecoració de Sant Ramon de Penyafort, va ser com si els jutges de Slesvig-Holstein haguessin analitzat el cas de Carles Puigdemont guarnits amb l’esvàstica de Hitler. Amb tot el rostre. Marchena, per ostentar la Gran Creu de l’Orde, popularment coneguda entre els juristes com la Raimunda, va haver de rebre, necessàriament, el plàcet de l’arquebisbe de Toledo, cardenal primat de les Espanyes. Ho dic perquè vegin vostès una mica de què va la cosa de la medalleta. En el decret de 23 de enero de 1944 que regula la creació d’aquesta medalla franquista inspirada en la inquisició medieval s’hi poden llegir aquestes precioses paraules —atenció que és poesia en estat pur—: “Las Armas y las Leyes son los dos grandes protagonistas de la universal historia, hasta el punto de no lograr ésta ninguna de sus formas civilizadoras sin el supremo acorde de estas altas facetas del espíritu humano, desarrollándose bajo el palio espiritual de la Religión, que las engarza con Dios, supremo manantial de vida y único camino de redención. [...] En nuestra España, liberada de las potencias del mal, llega aquí ahora el tiempo esplendoroso en que las Leyes van dando permanencia y sentido de profundidad humana al magno proceso heroico de nuestra liberación nacional. [...] Para cumplir ese cometido, nada nos ha parecido más adecuado como crear la Cruz de San Raimundo de Peñafort, rememorando así las excelsas virtudes de un español benemérito, confesor de Reyes y de Papas…”

Ja tenien raó ja els vells legisladors medievals quan deien allò que “narra mihi factum, dabo tibi ius” (feu-me el relat, que jo us explicaré quina llei s’ha d’aplicar). Per això no volen sentir —no cal que la comparteixin— cap opinió jurídica que posi en entredit la seva inquisició i persecució política. S’estimen més que els informin de coses tan transcendentals com el llançament d’un iogurt o la descripció de la bandera d’Òmnium Cultural, que no existeix. Els jutges del Suprem no només actuen i van vestits com a tardofranquistes, amb el NO-DO dels Reis Catòlics penjat del coll i la pestilència de la inquisició dominicana perfumant l’ambient. També se senten impunes i feliços en llur ignorància satisfeta. Quina importància pot tenir saber pronunciar el nom del diputat Ruben Wagensberg? Al cap i a la fi no és un cognom espanyol, és d’origen jueu. A ells què els importa la gent que no és com són ells?