Coneixent com conec, des de fa molts anys, el diputat Joan Tardà i Coma, sé que quan bada la boca és capaç de tot. Això sí, és tot cor, simpatia i bons aliments. En realitat, la paròdia que en fa la televisió és terriblement injusta perquè cap humorista del món, per bo que sigui, ni tan sols pot sospitar de lluny els cims que Joan Tardà ha coronat tot sol, sense xerpes ni oxigen artificial. És un espècimen insuperable. Quan ens hem trobat per casualitat en alguna ocasió ens hem saludat amb afecte i cortesia, sincers, fins i tot ens hem arribat a abraçar tot i les dificultats de la maniobra entre dos cossos tan ben nodrits, tan desbordats anatòmicament i sentimental. Em cau bé, és ben veritat. Per això quan el proppassat 22 de març va deixar anar aquesta piulada no em va estranyar gens tanta felicitat: “Acusar d terrorisme i empresona ciutadans d’Altsasu arran baralla en un bar només té un nom: irracionalitat, desproporcionalitst (sic) i venjança”. Era ell, ben bé ell, no hi havia cap dubte. Joan Tardà desfermat, en estat pur i per escrit. Diu que allò només té un nom però en posa tres. ¿No és meravellós, no és colossal? I, a més a més, acusa els adversaris polítics, precisament ell, d’irracionalitat. Inimitable. ¿Que no han quedat veient visions quan, des de la tribuna del Congrés, endega aquella vella retòrica de la Guerra Civil i parla d'“alta traición”, de “compañeros” referint-se a Podemos, o quan acusa la dreta espanyolista d'“extraterrestres”, d’estar “catatónicos” quan comproven que la independència de Catalunya, per primera vegada en la història, és ben possible? Com un infant entremaliat diu allò de “mori el Borbó” sense pensar en gaire res més. És un polític molt entretingut. No té por de les paraules perquè les coneix de manera aproximada. També recordo un dia, fa força anys, en què de viva veu li vaig intentar explicar que acusar Convergència de "bisexual" perquè tant podia pactar amb el PP com amb ERC no havia estat una bona idea. No, Joan. Em va mirar atònit, amb dificultat per entendre que aquella censura política pogués ofendre les persones bisexuals, els votants bisexuals i fins i tot els i les homosexuals. Com si li hagués dit que la Terra és rodona.

La piulada de Tardà de diumenge sobre Veneçuela és inacceptable. Mereix que demani des d’aquí que no se’l voti més 

Ara sé que tampoc em voldrà entendre però la seva piulada de diumenge sobre Veneçuela és inacceptable. Mereix que demani des d’aquí que no se’l voti més. Hi deia: “Hoy los venezolanos votan democráticamente para decidir mientras que la extrema derecha pide que no se vote. Y el PP demofóbico, igual”. A banda que “demofòbic” no vol dir el que ell es pensa que vol dir, a banda que és un professor de llengua i literatura catalanes amb sorprenents mancances filològiques, no hi ha excuses per disfressar la realitat i dir que la dictadura és una democràcia i que els demòcrates són dictatorials. ¿Amb quina autoritat política, Joan, dius el que dius, amb el teu rigor habitual? ¿Amb el de les joventuts d’ERC, que mai no han tingut una nòmina i que competeixen amb els nens bonics de la CUP a veure qui és més comunista, més feixista d’esquerres, més pinxo, més enfant terrible? Si Joan Tardà hagués confessat que diumenge havia tingut una llarga conversa amb DPO —Déu Pare Omnipotent— no m’hauria estranyat més. Es veu que és al cel mateix on segons el president Nicolás Maduro ha fixat la seva residència el comandant Hugo Chaves, a la dreta del SF —Suprem Faedor— en un exercici per amanir-ho tot i manipular sense límits les persones senzilles, des del marxisme més desvergonyit o des del catolicisme més semblant a la màgia i el xamanisme. Cuba i Veneçuela ja han arribat plenament al marxisme-xamanisme. La idea de l’Amèrica revolucionària és una superstició política, una falsificació històrica mil vegades repetida pel paternalisme i el supremacisme europeus. I mil vegades desmentida pels historiadors i analistes polítics més solvents.

 

Un cop més cal recordar el que el mestre Carlos Rangel va dir en el seu imprescindible llibre Del buen salvaje al buen revolucionario, que el prejudicis europeus, les mentides sobre l’Amèrica castellanoparlant són, en bona mesura, responsables de la desgràcia d’aquell continent. Com passa en la religió o en els pensaments màgics i supersticiosos, els mites revolucionaris han substituït l’anàlisi rigorosa de la realitat. Un personatge com Simón Bolívar, el 1830, ja va deixar escrit que “el que sirve una revolución ara en el mar”. Perquè mentre els Estats Units són un fenomen odiós d’èxit econòmic i de millorable democràcia però amb un règim estable de llibertat individual, l’Amèrica que parla espanyol és un fracàs sense pal·liatius on tot els experiments socials més criminals s’han aplicat amb la coherència del terror. Terrors d’ultradreta i d’extrema esquerra. Així com els “conquistadores”, lectors de llibres de cavalleries, hi van voler trobar els territoris mítics de la Florida i de la Califòrnia, avui els comunistes europeus o fills d’europeus hi volen trobar la puresa d’una societat justa, perfecta, paradisíaca. Com deia un conegut escriptor cubà: “Qué mala suerte, todo el mundo equivocado, y nosotros solos llevando la razón”. Enverinats per les teories més estrafolàries i criminals, allà on els religiosos espanyols com Las Casas hi van veure bons salvatges, avui els fanàtics del materialisme històric hi veuen l’home nou, decent, solidari, el bon comunista revolucionari. Com més blanc és l’europeu o l’americà més somnia a ser un tumparu —de Túpac Amaru, un descendent dels inques que va sublevar els indis contra el virrei del Perú al segle XVIII—, un home adàmic i redimit per aquell nou Jesús anomenat Ernesto Che Guevara. Mentre que l’anglosaxó i el francès traslladat a Amèrica viu en democràcia i amb certa, millorable, distribució de la riquesa, el món hispanoamericà està segrestat per una fantasia que només pot sostenir-se si la població és majoritàriament una legió famèlica, miserable. L’Amèrica que parla castellà havia estat un immens territori explotat per tota mena de colonialismes, fins i tot el rus. Avui val tan poc que gairebé esdevé prescindible per a l’imperialisme. La tecnologia, recorda l’escriptor Carlos Fuentes, “habrá podido sustituir nuestros ofrecimientos monoproductivos. ¿Seremos, entonces, un vasto continente de mendigos?” Quan Espanya —o l’antiga Amèrica espanyola— no ha obtingut l’èxit esperat, quan han vist que perseguien una quimera, un Eldorado, en lloc d’interessar-se per la realitat s’han refugiat en una altra mitologia, igualment màgica, criminal i condemnada al fracàs. Si l’home va ser bo i pur en el començament del temps, es pregunten absurdament els raonaments mitològics, si l’home està corromput per la civilització, ¿per què no podem tornar a l’home natural, espontani, autèntic i bo? Pensin en Joan Tardà només un instant, però amb tota la seva majestat, i en trobaran la resposta.