Avui, amb l’arribada de la tebior autumnal es torna reunir el Parlament al costat mateix del parc de les feres. Serà bonic de veure. A tots els partits independentistes podem identificar-hi, cada cop més vistents, detractors de Carles el Gran. No els agrada gens, ni l’entenen ni el volen entendre, no comparteixen en absolut la idea de fer efectiva la independència, ni volen realitzar el compromís electoral que van contraure amb els ciutadans. Volen tornar a l’autonomisme plàcid, mantenint, això sí, la retòrica de l’independentisme irredempt. Més o menys pensen fer com els socialistes, per una banda canten La Internacional però a l’hora de la veritat formen part de la beautiful people i no tenen manies a manifestar-se del bracet amb la ultradreta de Vox. Si el trapezista Ramon Espadaler o Santi Vila Saltimbanqui van passar del sobiranisme tebi a l’espanyolisme rampant, per què no poden fer-ho tots els altres i evitar la repressió de l’Estat madrastra? De fet, no hi ha cap baralla entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i la Candidatura d’Unitat Popular, el que hi ha és un trencament, ben contundent, amb els electors, un trencament amb la idea de la restitució del Govern legítim. De Ciutadans al Partit Popular, passant per les forces separatistes, la majoria de la Cambra està d’acord en una sola cosa. Tots volen acabar amb Carles Puigdemont i, per extensió, amb el seu vicari, el president Quim Torra. Queden alguns defensors, naturalment, difícils de quantificar, alguns partidaris dels dos Molt Honorables, però en tot cas, són un col·lectiu tan heterogeni com minoritari. Diputats de la CUP, els del grup del Lliri, alguns d’Esquerra, alguns polítics amb més prestigi que autoritat real. Volen acabar amb la figura política de Puigdemont però no gosen fer-ho obertament perquè temen una reacció popular adversa en les eleccions municipals que hi ha a la vista. Els és més fàcil sotmetre’s a la voluntat del jutge Llarena i, simplement, deixar fora del Parlament el més important president de la Generalitat contemporània. Més enllà de les ideologies, el que tenim al Parlament és una confrontació entre polítics professionals i intrusos en la política. Entre, per una banda, els tebis professionals i, per l’altra, els idealistes de l’independentisme. Ja poden imaginar-se vostès que si aquests dies, fins i tot, Francesc-Marc Àlvaro i Joan Tardà han coincidit a defensar el mateix punt de vista, res de bo no se’n pot esperar.
Ahir l’eminent professor de Stanford Joan Ramon Resina recordava, a través d’un article, les misèries de la condició humana tot recordant la Commedia del Dant. Certament el clàssic il·lustra a la perfecció la baixesa de la deslleialtat a la qual s’està sotmetent el president Torra. La situació no pot ser pitjor: “És difícil d’imaginar una presidència més incòmoda que la de Quim Torra. Entestat a representar la legitimitat del 21 de desembre malgrat la deslleialtat d’uns socis que l’han revocada d’ençà del primer dia, titllat de terrorista pel franquisme de les velles i noves generacions, i abandonat de l’extrema esquerra perquè no prioritza l’erecció de barricades a presidir un Govern, Torra encara ha de veure la seva autoritat qüestionada pels oportunistes que, amb l’excusa de posar senderi a l’independentisme, treballen com formigues per derrotar-lo”. Efectivament aquesta és la situació. I perquè és aquesta la situació i no cap altra i perquè no és prudent vendre la pell de l’ós Quimet abans de caçar-lo, que la primera autoritat de Catalunya ben aviat tirarà pel dret. Com vaig anunciar des d’aquesta columna la reacció de Quim Torra es preveu sonada i contundent. Potser no tan imminent com semblava al principi però contundent i exemplar. Caldrà estar-hi preparats.
Es preveuen manifestacions, acampades, carreteres bloquejades, tancament de les fronteres, de les estacions de tren i dels aeroports
En primer lloc perquè, a partir del primer de novembre, desapareixerà el suport parlamentari al Govern repressor i carceller de Pedro Sánchez. I en segon lloc, perquè com explica avui un diari tan poc sospitós de connivència amb Quim Torra com El Mundo, l’àmbit dels CDR farà costat al president en la confrontació que es preveu amb l’Estat espanyol. Al marge, per descomptat, dels partits i del seu tacticisme autonomista. Almenys des d’aquest agost s’està organitzant una reacció popular que aprofitarà el corrent d’indignació per la causa general contra els presos polítics independentistes. Es preveuen manifestacions, acampades, carreteres bloquejades, tancament de les fronteres, de les estacions de tren i dels aeroports. Però no de manera intermitent i simbòlica com fins ara sinó de manera sostinguda en el temps fins a aturar el país de manera indefinida. Que l’independentisme surti al carrer massivament i pacífica però no en marxi durant molts i molts dies. El diari madrileny treu aquesta informació de l’espionatge policial espanyol i, val a dir, coincideix plenament amb les informacions que he pogut obtenir al Palau de la Generalitat. Però pel que veig encara no en saben de la missa la meitat. Això no serà tot, amics.