El polític i publicista Albano-Dante Fachín acaba de dir al tuister que, a partir d’ara, Gabriel Rufián ja no forma part de la seva trinxera. Ara ja no, prou, s’ha acabat. El motiu és que està escandalitzat amb la connivència, amb la comedieta que l’escandalós diputat republicà va escenificar amb un conegut periodista de la ultradreta, Javier Negre, per atacar Carles Puigdemont i acusar-lo de putinisme, és a dir, de relacions inconfessables amb el líder del Kremlin. Una comedieta que es va realitzar d’acord amb la direcció política d’Esquerra Republicana, com s’ha confirmat més tard. No deixa de ser curiós que Fachín faci servir això de la trinxera, del clot a terra, com a símil guerrer per esmentar les seves conviccions polítiques. No s’entén gaire. 

Precisament el que sabem de la gran guerra de les trinxeres, de la Primera Guerra Mundial, és que fou qualsevol cosa menys un combat admirable o una imatge que es pugui considerar heroica o digna d’orgull. Hauria jurat que l’escenari en el qual es podia projectar l’imaginari polític i mitològic del camarada Fachín era la barricada, una construcció improvisada tan urbana i obrera, i pràcticament al nivell del carrer. I encara em va sorprendre més que Abano-Dante Fachín, després d’haver estat traït, insultat, difamat, expulsat, crucificat, mort i sepultat per la purga oportunista-stalinista de Joan Coscubiela --el Manuel Valls, el Santi Vila dels comunistes- encara s’atreveixi a distingir els polítics entre els de la meva corda i els altres. 

M’atreveixo a dir -i demano perdó per endavant si algú se sent ofès, de la mateixa manera que Rufián ha demanat perdó- que qualsevol polític i periodista hauria de dividir el panorama actual entre: els altres polítics i jo. O entre la gent i els polítics. Perquè avui els polítics són, tots, un sindicat d’interessos compartits i que s’oposen, clarament, vivament, per raons de classe i de privilegi, amb els ciutadans que no són polítics. Amb els ciutadans als quals aixequen sistemàticament la camisa, estafen, enganyen i manipulen tant com poden. I d’acord, no tothom és igual, no es pot dir això de tots els polítics, però en general el paisatge és aquest que estic descrivint. Fixeu-vos en Esquerra i Junts, es barallen sempre, criden, es queixen, es fan totes les putades imaginables, però no trenquen els acords que tenen. Fixeu-vos en Esquerra i el PSOE i és exactament el mateix. Tenen els mateixos interessos econòmics de partit. I aquest detallet tan important passa per davant de l’honor, de les conviccions i de la pàtria. Ai, la pàtria. És una paraula molt antiga. Bitcoin, en canvi, és moderna, i fa més servei.

La vella política ja no ens serveix. Els vells partits polítics tampoc. ¿Com poden liderar la democràcia unes estructures del segle XIX que es caracteritzen, precisament, per no ser internament democràtiques? La ultradreta està esperant que el nostre sistema democràtic vagi deteriorant-se encara més, desprestigiant-se, per entrar en acció i salvar-nos de la corrupció dels polítics i, així, instal·lar-se ells, els salvadors de la pàtria. Tal com van fer Mussolini i Hitler, tal com va fer Alfons XIII i Miguel Primo de Rivera, suprimint la democràcia. Tots els partits col·laboren entre ells de sotamà. També amb Vox. Però Vox pelarà tots els altres a la mínima que pugui.