Una cosa i la contrària no poden ser. Ahir mateix, van i li donen, al mestre Joaquim Maria Puyal, una francesilla, un reconeixement a qui s’ha cansat de dir i de repetir que “res no ens ha d’allunyar de la veritat”. I, per altra banda, també ahir, per la teletrès, televisió pública de Catalunya, un jurista va i diu que “la veritat és relativa”. Això és un curtcircuit, una apagada general del sentit comú. La sessió d’ahir del judici fou il·lustrada per la coneguda sentència de sant Joan “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Joan, 8:32) que recordà un testimoni i, per això, ha acabat passant el que havia de passar. Per una banda em fan doctor honoris causa un referent crític, exigent, amb el periodisme alimentari que es fa a Catalunya, em premien Puyal, l’antagonista qualificat del periodisme mercenari i tot seguit surt l’excel·lentíssim Marc Molins a predicar que la veritat és un concepte negociable. No és cap conflicte filosòfic. Vostès ara no estan per filosofades ni permetran que es fugi d’estudi. Vostès saben, com sap tothom que ho ha volgut saber, que el primer d’octubre de 2017 l’única violència que hi va haver fou la provocada, organitzada, executada, per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional d’Espanya. La violència va produir-se en un únic sentit, unívoc.

No es tracta pas d’un conflicte entre veritats, no som davant d’una especulació de saló, no és tampoc un joc intel·lectual per fer passar l’estona al personal. Per molt que, efectivament, la mentida formi part del llenguatge quotidià, per molts dubtes i inseguretats que tots puguem tenir en aquest món traïdor, el cert és que van matar J. F. Kennedy a Dallas i que no hi ha relativisme que valgui en aquesta qüestió de les càrregues policials. No hi ha dubte possible. En la televisió pública catalana, aquesta que diuen que ens adoctrina en l’independentisme, vam poder veure, un cop més, la deriva moral d’un jurista desorientat, perdut en el relativisme de la seva activitat professional mercenària. Els ciutadans de Catalunya, grans i petits, pobres i rics, tots plegats, víctimes indefenses de la crueltat policial, a sobre, vam haver de sentir com se’ns assegurava que la veritat d’aquells fets és discutible, matisable. Que, segons l’advocat savi, hi ha percepcions diferents depenent de les persones. Fou un gran moment televisiu. Fent recurs, fins i tot, a la mística i a la cursileria per mirar de daurar-nos la píndola. Com quan es va apel·lar a l’element vivencial, ni més ni menys que a la dimensió espiritual de la percepció. Com si estiguéssim parlant de l’aparició de la Mare de Déu de Fàtima.

Com si no sabéssim tots, el jutge Marchena el primer, que els testimonis de l’acusació estan mentint premeditadament per salvar Espanya, seguint el dictat de l’Estat repressor. Com si no fos cert que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van actuar indiscriminadament contra la població que volia votar. Que la violència va ser extrema i gratuïta, sense cap consideració per la vida i la seguretat dels administrats. Que l’Estat espanyol està perseguint, aleshores i ara, les llibertats polítiques de Catalunya com a nació, que està buscant eliminar-nos del mapa per sempre. Que està reprimint i castigant durament alguns catalans que no creuen, i massacra només alguns preseleccionats perquè, així, escarmentin tots els altres per por. Volen destruir-nos com a cultura, com a societat i com a referent internacional de democràcia i llibertat. Mentre només els espanyolistes acusen els independentistes de nazis, el cert és que els guàrdia civils que ens van apallissar duen el feix de lictor dels feixistes i els jutges que ens condemnen i condemnaran, van condecorats amb la raimunda dels feixistes i franquistes. No només ens agredeix l’Estat espanyol, també ho fan els falsos equidistants, els col·laboracionistes, els seus vergonyosos palmeros.