Fa dos dies Màrius Carol, director del rotatiu La Vanguardia —Espanyola una vegada més—, va atrevir-se a presumir d’imparcialitat periodística durant aquests darrers mesos de la crisi independentista, concretament a Madrid, l’avantsala del cel, un territori poc adient per a la modèstia com tothom sap. És inaudit que el coronel ja no tingui qui li escrigui després de delegar sempre la feina, o sigui que l’home alt del Turó Park va fer-se ell mateix l’elogi amb el bombo i els platerets a joc, l’homenatge gras, el vici solitari, com si fos una d’aquestes senyores grans que han deixat de mirar-se al tocador per abocar-se a la fantasia de l’auto elogi, a la fabulació consoladora del monòleg permanent. Agradar-se és lliure però agradar, el que se’n diu agradar, ja costa una mica més. El senyor Carol deia a la capital d’Espanya que la “imparcialitat no ha de ser confosa amb equidistància” i té tota la raó. I la deixava de tenir quan afirmava, tot seguit, que el seu diari milita “únicament al servei de la veritat”, com si més enllà de les religions més salafistes i sanguinàries, de les filosofies més totalitàries, avui es pugui utilitzar legítimament aquesta parauleta tan gran des de la insignificança. Parlar de la veritat és un argument massa contundent, massa superlatiu, massa sobreactuat perquè no estigui intentant amagar, de fet, exactament el contrari, l’antònim més vergonyós. Evocar alegrement la veritat des de la premsa és, com a mínim, una exageració, una impertinència en boca tan inestable, una manca de professionalitat periodística, potser comprensible en una persona com Carol que sempre ocupa posicions subalternes. La massiva pèrdua de lectors de La Vanguardia, el naufragi de la seva influència, el final anunciat de la seva posició central en el panorama dels mitjans de comunicació escrits de la Catalunya d’avui, el mimetisme de la línia editorial del vetust diari amb El Periódico de Catalunya i amb l’edició catalana d’El País, tot plegat desacredita qualsevol intent de triomfalisme més enllà dels murs de l’empresa editora. La dramàtica situació que viu actualment el rotatiu no permet continuar vivint de velles glòries ni repetir maquinalment certeses que ja no existeixen. La societat catalana ha anat durant els darrers cinc anys en una determinada direcció i el periòdic fundat per don Carlos i don Bartolomé Godó en una altra. La transformació que ha suposat la majoria social i parlamentària de l’independentisme català no s’ha vist acompanyada de l’interès, el rigor i la imparcialitat que La Vanguardia havia tingut amb altres fenòmens polítics. Ben al contrari, des de les pàgines del rotatiu barcelonès s’ha contribuït a la desinformació, a la criminalització del separatisme, a l’espanyolisme més desinhibit i frontista. A l’abandó de la moderació en favor dels interessos ideològics que dictava i dicta la Moncloa i la Zarzuela.

Només des de la servitud més agraïda es pot entendre la complaença de Màrius Carol amb la trista Vanguardia d’avui. Que evoqui públicament el nom del propietari de l’imprès on treballa per assegurar que “havíem de fer un diari del qual ens sentíssim orgullosos i que poguéssim explicar quan en tornéssim a parlar d’aquí deu anys. O quan el llegissin els nostres nets. Que havíem de ser dignes del moment de la història que ens tocava viure”. Orgull, dignitat i paternalisme ranci amb les generacions futures no combinen gaire bé amb els retrets que Màrius Carol va dedicar al president Mas: “Va decidir posar rumb a Ítaca, sense recordar que en el viatge d’Ulisses tothom va quedar pel camí i només ell va arribar a terra ferma”. Si fer responsable Odisseu Polítropos, famós per sa llança, de la dissort dels seus companys denota un coneixement molt superficial de la literatura homèrica, culpabilitzar Artur Mas de la conversió a l’independentisme del centre dreta catalanista és obertament una injustícia. No resisteix la més simple anàlisi. En primer lloc perquè Mas-Ulisses ha estat la primera víctima política que s’ha quedat pel camí, havent de renunciar a la presidència de la Generalitat i a la direcció del seu partit, patint persecució política en forma de destrucció del seu patrimoni personal. I en segon lloc, perquè tot i l’enorme talent polític del molt honorable Mas, el canvi de l’autonomisme a l’independentisme ha estat una evolució política de la societat catalana en el seu conjunt, des de la dreta més conservadora a l’esquerra antisistema. Només qui creu fermament en el cesarisme, en la política feta exclusivament per persones de poder omnímode, només qui creu en les conspiracions dels despatxos, pot imaginar, pot sostenir, que el moviment per la independència de Catalunya és conseqüència d’una decisió personal arbitrària o discrecional d’una persona. La veritat de Màrius Carol no sembla gaire creïble per als qui creiem en el poder sobirà del poble, en el protagonisme absolut de la democràcia en una societat lliure.