Al final han enxampat el violador i homicida d’Igualada. Pocs dies després hem conegut l’existència d’un altre violador, l’altre noi que només té tretze anys i que les autoritats no saben com han de castigar, ni què n’han de fer. N’hi ha d’altres, sempre n’hi ha d’altres. I sempre em sorprèn que davant d’aquest horror apareguin tot de savis i de sàvies que reclamin protagonisme i ens assegurin que ells i elles tenen la solució infal·lible, el fabulós remei que guarirà la societat de tots els mals. Aquesta solució acostuma a ser una exhibició de barbàrie incontinent i de sadisme eixut, gens dissimulat. Un sadisme satisfet de poder sortir, per fi, a la superfície. Que si penjaran els culpables dels genitals a la plaça pública, que si els empalaran minuciosament com feia el comte Dràcula, que si arrencarien de viu en viu... Demostren, a tothom que ho vulgui veure, que tenen interioritzades pulsions tan criminals com les dels criminals, la mateixa mala idea entre cella i cella, la mateixa mirada sinistra, això sí, sempre a fi de bé, sempre justificada, emparada amb la societat, sempre amb una bona excusa, cosa que no tenen els violadors, els monstres. Els monstres amb motiu, amb excusa, sempre són els pitjors.

Després hi ha un altre grup de solucionadors endèmics, els més ingenus, per no dir els més rucs de tots. Són els que pensen que això se soluciona amb més cultura, amb llibres i amb cursets. El que volen dir, en realitat, és que això s’arregla amb adoctrinament, però amb adoctrinament del bo, el de les persones professionals de la bondat, el de les bones intencions. Projecten introduir-se dins l’ànima dels criminals, com el professor Frankenstein, i modificar-ne el comportament aberrant gràcies a una ideologia suposadament superior. Volen anul·lar el desig criminal perquè no calgui reprimir-lo després. Que un cop hagin fet un curset o dos o tres i reneguin de l’heteropatriarcat i de la masculinitat tòxica i violenta, que un cop es deixin posseir per la ideologia salvadora, en veritat us dic que seran salvats, al·leluia germans. Són una mala còpia de la Inquisició i, en realitat, només estan fent propaganda de la seva secta. Les víctimes i els criminals no els interessen gens ni mica, només ens reciten el que han llegit en un llibre.

Tot això ho dic, asseguren certes persones, perquè no tinc filles. I és clar, no puc imaginar l’odi abrusador que sentiria si jo hagués estat el progenitor d’una de les víctimes. És cert. No m’ho puc ni imaginar. Seria una experiència tan destructiva que no goso ni imaginar-la. Però tampoc no em puc ni imaginar el que sentiria si jo fos el pare d’un dels violadors. O, per fer-ho més clar, si jo fos un dels violadors. Què pensaríem si fóssim el violador? La violació forma part de la nostra memòria col·lectiva, de la història ancestral de la família humana, no cal remuntar-se al rapte de les sabines, però potser seria edificant. Ni tampoc cal pensar en una curiosa coincidència amb el que hem sabut de l’actriu Jennifer Lopez, que acaba d’exigit per contracte matrimonial, un mínim de quatre fornicacions setmanals al seu marit. Obligatòriament. L’horror és aquí, en l’obligació, sigui per contracte o sigui per imposició. O sigui per violació criminal. L’horror jo el veig aquí, en la necessitat malaltissa, destructiva, repugnant, que tenen algunes persones d’obligar les altres a fer la seva santa voluntat. A fer qualsevol cosa.

L’horror és que tenim una societat en la qual certs individus esclavitzen els altres fins a la nàusea. ¿Recordeu el cas del monstre d’Amstetten, de Josef Fritzl, que tenia segrestada la filla en un soterrani de casa seva durant vint-i-quatre anys, a la que violava i maltractava diàriament? Fritzl va ser educat en el nacionalsocialisme però això no explica el seu comportament. Davant dels violadors, davant dels criminals de guerra, davant dels nazis i de la seva apoteosi de la crueltat hi ha qui els veu com a estranys, com a monstres, com a aliens. Però és que els humans, com a col·lectiu, som també això. No tots, afortunadament, no vostè, no jo, no aquest altre, però també som això. No només som capaços de ser Leonardo da Vinci o el Magic Johnson o Albert Einstein. També sentim, o podem sentir, ben endins, la set del mal.