Has d’anar sempre a la teva. La majoria del personal va pensar que la cosa no els afectava, que no era la seva guerra, aquella. Quan van aparèixer els primers casos de sida només matava drogoaddictes i homosexuals masculins, de manera que van decidir fer l’0rni, mirar cap a una altra banda i van esperar. Al cap i a la fi vivim en una democràcia i la majoria ni es droga ni la majoria dels homes tenen relacions sexuals amb altres homes. És la llosa de la majoria que sempre pregunta: i que n’has de fer tu? És una pena, també, que s’estigui extingint l’ós panda o que estiguin castigant alguns manifestants del Tsunami Democràtic. Al cap i a la fi, la majoria ni hem participat mai del Tsunami Democràtic ni som óssos panda. A tot estirar potser escriurem una tuita manifestant tot el nostre suport —que n’arribem a ser, d’hipòcrites. I que poc en sabem de català— als afectats i pareu de comptar. Aquí ens impressionen altres coses més fortes, més televisives.

Per això han començat els rebrots del virus coronat. Perillosament. Perquè tothom creu, encara que no ho digui, encara que no s’atreveixi ni a pensar-ho, que aquesta és una malaltia que només ataca, de veritat, de veritat, els vells. I, d’entre els vells, els vells molt revells. Revells que, sense els avenços de la medicina, si en faria d’anys i panys que ja serien dins d’una caixa de pi. O reduïts a cendra. O sigui que no és tan greu, sobretot si tu no ets un d’aquests revells. Aleshores, ¿per què el jovent, perquè aquestes noies i aquests nois que fan goig de veure, amb el temps tan bo que fa, amb les vacances tan llargues que tenen, s’han de quedar a casa, per què han de dur mascareta, per què han de mantenir la distància de seguretat i per què han d’evitar els espais tancats, a veure, per què? Les mans ja se les renten, ja. Els únics morts que alguns coneixem eren persones grans. I a la nostra societat la mort s’amaga com una vergonya, s’evita com un mal pensament i el sistema sanitari hi contribueix amb mitjans tècnics. Que diferent seria si un matrimoni jove hagués perdut un parell d’infants, nen i nena, molt bufons, per culpa del virus. Si com passa amb els infants màrtirs de Palestina, la família els exhibís pels carrers i ens obliguessin a mirar la mort a la cara. Que diferent seria si la nostra societat pensés que totes les vides valen el mateix, si no confongués quantitat amb qualitat, esperança de vida amb dret a la vida. Perquè el senyor Ramonet que va fer la guerra de Cuba té el mateix dret a viure que els altres. Especialment si tu ets en Ramonet. Que diferent seria que tots els que ignoren l’amenaça del virus coronat poguessin veure, tocar, amb guants, una persona jove, morta de fa poc. Ens ajudaria a pensar d’una altra manera.

Veig als diaris que a Madrid hi tenien emmagatzemats 59 cadàvers, víctimes de la Covid-19, i que ningú no reclamava ni enterrava. Els han acabat enterrant les autoritats regionals. Tots els cossos, naturalment, són cossos de vells, de vells revells, no hi ha cap cos mort que pugui fer-nos pensar ni en Scarlett Johansson ni en Brad Pitt, perquè morts i tot, continua havent-hi una jerarquia, continua manant l’imperi de la bellesa, o del que la majoria pensa que és bellesa. I hi ha l’imperi dictatorial de la joventut. El doctor Freud, de Viena, ja va deixar dit que per a una bona maduració personal, era molt important matar el pare. Preferiblement de manera simbòlica. El que no sé si s’imaginava és que, pel mateix preu, la nostra societat ens mata l’avi. L’avi i l’àvia, els quals paradoxalment, són els aliats tradicionals, naturals, de la gent jove.