Anar contra el sentit de la història, contra les dinàmiques del nostre present, és un error de greus conseqüències polítiques que s’acaba pagant car. Només amb un exemple serà fàcil d’il·lustrar aquesta opinió d’avui. El rei En Jaume el Conqueridor, el que va expandir la nació fins aproximadament els límits lingüístics actuals, va ser un excel·lent cavaller i escriptor, un guerrer brau i excepcional que va dur la llengua i cultura catalanes fins a les Balears, el País Valencià i Múrcia i tot, però en canvi va ser un polític excessivament conservador i equivocat. En contrast amb la política innovadora del seu temps que afavoria notables concentracions territorials més enllà de l’Estat dinàstic, tal i com van fer França, Castella o Anglaterra, el monarca català va seguir els costums medievals més caducs. Va deixar els comtats catalans sense cap creixement territorial i, en canvi, va fragmentar la viabilitat de Catalunya amb la creació de dos nous regnes d’arrel catalana, el de Mallorques (en plural) i el de València. Sí, ara hi podem anar al darrere amb un flabiol sonant, parlar dels Països Catalans, citar moltes vegades Joan Fuster i, tanmateix, el fet incontrovertible és que la nostra debilitat numèrica en termes de població catalanoparlant ens tenia reservada la desaparició, abans o després, com a cultura i com a nació inviables, tal com els ha passat als occitans, irlandesos o dàlmates, massa febles per resistir l’estrebada dels grans projectes nacionals veïns. La cultura i la nació catalanes sense la vigoritzant revolució industrial que va protagonitzar als segles XVIII i XIX i sense la gran ciutat que és Barcelona avui seria una altra llengua bucòlica en vies d’extinció com ara l’aragonès o el picard. Si mai Barcelona deixés de ser catalanoparlant com passa a Alacant o a ciutat de València la nostra continuïtat en el temps no es podria assegurar. Una comunitat de deu o dotze milions de parlants encara es pot mantenir en un planeta de 6.000 milions. Per sota d’aquesta xifra, en canvi, no hi ha gaire raons per a l’optimisme.

És en aquest sentit que l’emancipació nacional de Catalunya només té possibilitats de futur si s’orienta correctament en la direcció que marca la història actual, d’acord amb la voluntat de les societats contemporànies. No és cert que cada vegada hi hagin menys fronteres estatals sinó més, a Europa i al món, de manera que podem dir que la identitat, la personalitat individual i la col·lectiva, és una de les principals preocupacions de la humanitat d’avui. La identitat sexual, social, la identitat cultural, religiosa, política, les identitats col·lectives i personals, les identitats múltiples i complexes, dinàmiques són al centre del debat sobre el futur col·lectiu que ens espera. Les dinàmiques aglutinadores com la Unió Europea són tan legítimes i necessàries com les dinàmiques separadores. Ni les unes ni les altres suposen res més que un reordenament de la cohesió internacional a partir de la lliure voluntat dels ciutadans. De la mateixa manera que, per exemple,  la secessió de Salou de Vila-seca no va qüestionar Catalunya, la independència de Catalunya no qüestiona Europa. ¿Quin valor té la unitat d’Espanya si s’ha de mantenir exclusivament per la força bruta? ¿Quin valor pot tenir l’adhesió al projecte col·lectiu espanyol i europeu si es declara il·legal la no adhesió, si no és una decisió política sinó una imposició? ¿Quin tipus de societat és aquesta que em permet canviar de sexe, de fesomia, de religió, d’opció política però que em prohibeix ser nacional català? ¿Quin tipus de societat és aquesta que es disposa a castigar, a partir de les pròximes hores, dos destacats dirigents de la societat civil sobiranista, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez? La repressió i la violència deslegitima qualsevol poder, perquè es revela contrari a un determinat grup de ciutadans, minoritaris o majoritaris, igualment dignes els uns i els altres. I sobretot, tan contribuents com els altres. Els impostos —perquè no siguin una mera confiscació— només es poden pagar a un Estat que no es defineixi com a enemic i que actuï contra els drets d’uns determinats ciutadans. És per això que Espanya és un projecte fracassat, perquè va en direcció contrària a les principals dinàmiques del món contemporani, la llibertat, el pacifisme, el consens, el diàleg, la igualtat, la col·laboració i l’entesa. Catalunya és la primera nació en la història que està intentant alliberar-se amb les armes de la no violència i el diàleg. Serà possible?

(Continuarà)