Quan monsenyor Luis Argüello, bisbe auxiliar de Valladolid, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, va reivindicar fa dies el dret que té l’Església Catòlica de seleccionar els seus candidats a sacerdots, vaig caure a terra de genollons, instantàniament. Vaig acotar el cap, submís, vaig abraçar-me a mi mateix en senyal de respecte i de recolliment per, així, poder copsar molt millor el magisteri de la Santa Institució. Algú, de manera precipitada, podria haver interpretat el meu estrany cerimonial i les meves contorsions espasmòdiques com si m’estigués cargolant de riure. Segons el prelat preclar, la Santa Església Catòlica Apostòlica i Romana vol seleccionar el seu nou personal com si fos una empresa i només està interessada en sacerdots “enteramente varones y, por tanto, heterosexuales”. Aquest requisit no només és legítim, també és ben natural. Només cal repassar, d’una simple llambregada, la col·lecció de bisbes espanyols que avui componen aquesta conferència per constatar una completa i viril unanimitat. L’excel·lentíssim i reverendíssim col·lectiu podria ser que estigués compost, potser, per alguns personatges grotescos, sinistres, casposos o obertament franquistoides, però el que queda fora de tot dubte és que tots són homes plenament masculins, homes de debò i que, naturalment, són tots heterosexuals. Com si es tractés d’un prostíbul femení on tots els clients són únicament heterosexuals així es veuen els bisbes a ells mateixos, un model mascle. I poso aquest exemple perquè no se m’acut cap altre col·lectiu d’homes que els clients d’una casa de barrets on es pugui estar segur que no hi ha cap marieta infiltrat.
Es veu que els capellans catòlics, els preveres, a diferència dels sacerdots ortodoxos, han de fer vot de castedat i de pobresa, perquè ja que són professionals de la bondat, ja que han de ser millors persones que els membres de la seva parròquia, han de donar exemple, han d’estar per altres coses, per coses espirituals. Res de les pompes del món, res de riqueses, i, especialment, res de sexe. És per aquest motiu que no s’entén gaire que, si els candidats que busquen per a capellans catòlics han de passar-se la resta de la seva vida essent cèlibes, ¿quina importància té que siguin heterosexuals, bisexuals, homosexuals, o altres tipus de sexualitat? Si del que es tracta és de fer que el regne de Déu vingui als creients, ¿quina estranya, tortuosa, malaltissa, indecent relació estableix mossèn Argüello entre fe catòlica i sexe natural, creat per Déu mateix, segons la doctrina, de la mateixa manera que altres aspectes de la divina creació? Que no sigui, estic pensant ara, que vulguin culpabilitzar l’homosexualitat dels escàndols de pederàstia que darrerament omplen els diaris. Si les víctimes fossin noies i no nois, el crim, el delicte —deixem de banda el pecat—, seria exactament igual. Si és que l’home i la dona són iguals per a aquests bisbes, que diria, em temo que no.
Quan mossèn Argüello s’ha vantat del perfecte model heterosexual de l’Església Catòlica m’ha recordat immediatament aquella frase de Manuel Fraga segons la qual, en tot el seu partit, Alianza Popular aleshores, no hi havia cap homosexual perquè ell s’havia preocupat “personalment” d’esbrinar-ho, sense donar més detalls de la metodologia que va seguir el gran fatxa per obtenir la informació. Els bisbes carques i els polítics de la dreta més rància, tan mascles i orgullosos de ser-ne, haurien de tenir present les grans contribucions a la seva causa ultramuntana que han tingut destacats i eminentíssims sacerdots i prelats homosexuals. No cal anar-los a buscar a l’Edat Mitjana. L’any 2006 el doctor Randy Engel, el gran periodista nord-americà, publicà un llibre, The Rite of Sodomy, Homosexuality and the Roman Catholic Church, en què denunciava l’homosexualitat del Papa Montini, més conegut com a Pau VI. Condició sexual que també apareix en l’autobiografia de l’escriptor irlandès Robin Bryans, el qual reporta com el seu amic Hugh Montgomery havia estat amant de Montini quan va rebre el càrrec de secretari d’estat del Vaticà. No són els únics testimonis: el meu adorat Roger Peyrefitte, escriptor i ambaixador francès amant de les indiscrecions, explica per escrit que Montini, com a arquebisbe de Milà, de 1954 a 1963 era un habitual dels prostíbuls masculins de la gran ciutat del Nord. Sense oblidar que l’actor italià Paolo Carlini, segons el corresponsal del New York Times al Vaticà, Paul Hoffman, era considerat l’amant oficial del Sant Pare. I, fins i tot anant més enllà de tot això, ¿en algun lloc de la Bíblia se’ns diu, se’ns assegura, que els dotze apòstols i el propi Jesús, models de conducta per als cristians, eren perfectament i total heterosexuals?