Passí alguns anys a França com a lector de Llengua Catalana i, encabat, com a professor ocasional de Literatura a la Universitat Fabra i d’Història a l’Autònoma de Barcelona. De nou a Catalunya, cada dia em feia més vergonya, però, haver retornat i estar vivint, amb millor perspectiva, la docència a l’espanyola. Sobretot perquè en aquell moment ja podia comparar amb l’experiència francesa. Sobretot perquè la meva discrepància amb el que passava i passa a les aules de Catalunya anà evolucionant de crítica i decidida a total i recalcitrant. Experimentava cada cop una repugnància moral més viva amb la grotesca comèdia en la que estava participant, amb aquella estafa a la societat del coneixement. Les condicions laborals d’aquí no només són les pròpies de les activitats supèrflues i socialment irrellevants i prescindibles, el comportament dels meus companys de feina i dels directius universitaris és, a sobre, el de les sectes més opaques i replegades sobre elles mateixes. Tendents al mínim esforç, a l’accídia monàstica, a la vida contemplativa, a les lluites recreatives per un ínfim poder i a les repetitives baixes laborals per depressió. Només cal donar un cop d’ull a les principals llibreries del planeta en qualsevol àmbit de les Humanitats. Catalunya i els seus acadèmics duen anys i panys sense produir ni un sol llibre, ni un sol estudi, ni una sola aportació que mereixi curiositat ⸺ja no demano interès⸺ internacional. Anglosaxons, francesos, alemanys i italians són tots els únics noms acadèmics de consens que es poden citar amb solvència. La nostra cultura acadèmica, catalana i, avui per tant, subsidiària de l’espanyola, és cent per cent importadora de coneixement i zero per cent exportadora. La nostra societat sembla que s’hagi decidit a especialitzar-se, més enllà de les falses proclames dels polítics a ser la d’un país de cambrers, futbolistes i treballadors veneris. No ho podem negar. Tenim un Centre d’Alt Rendiment Esportiu i absolutament cap centre equiparable en l’àmbit de les Lletres.

Catalunya ha arribat a aquest punt crític de no retorn. Quan, per decisió governativa, ja no cal aprovar totes les assignatures per obtenir una determinada titulació. Quan la producció industrial de títols universitaris és prioritària a tot, quan ha esdevingut sobretot un negoci i una activitat dubtosa, com demostren els graus universitaris i doctorats de tants polítics espanyols en actiu. Polítics silvestres i purament verges en lectures. Quan els títols espanyols d’estudis es devaluen cada dia més, com constaten els nostres estudiants que han d’emigrar fora per estudiar com cal i tenir una feina que es correspongui, encara que sigui una mica, amb els estudis realitzats. Un important directiu del Departament d’Educació ⸺ perquè ara diuen que eduquen i que, per això, no ensenyen ⸺ em va intentar convèncer fa pocs anys perquè tornés a l’ensenyament secundari, perquè pogués ensenyar una mica a llegir i escriure, les dues coses que miro de fer cada dia. “Però no t’equivoquis, Galves, no t’equivoquis. En saps molt i això és un inconvenient. No volen filòlegs, no volen estudiosos, volen pedagogs teòrics, volen que recitis com un papagai aquest nou catecisme, la xerrameca de la poció màgica, la ciència que pretén ensenyar-te a aprendre.” Ensenyar a aprendre és com ensenyar a volar als ocells, que sempre en sabran, encara que els ho impedim.

Hi ha gent que no aconsegueix sobreviure a les bones intencions de la família, però afortunadament alguns dels nostres joves estan sobrevivint a la catàstrofe de l’ensenyament públic català estudiant a l’estranger. Estudiar sempre fou un privilegi dels rics i poderosos i la destrucció del nostre sistema escolar universal només es pot entendre com una rotunda victòria del classisme més ranci, com un retorn de la desigualtat més salvatge, com una pana de l’ascensor social, com un símptoma que la Catalunya del demà s’assemblarà més a l’Argentina, Colòmbia o Mèxic que a Finlàndia. La nostra societat cada cop és més com la que va dibuixar Aldous Huxley a Un món feliç, la novel·la de 1932 que s’anticipa i contradiu les tesis de George Orwell a 1984 (1948). No cal cap Germà Gran que ens vigili perquè nosaltres ja estem exhibint les nostres vides. Estimarem l’opressió com feien els franquistes. Adorarem encara més les noves tecnologies que ens enterboleixen el pensament independent. Ni cal que cap dictadura prohibeixi els llibres com pronosticà l’autor d’Homenatge a Catalunya ni Ray Bradbury a Fahrenheit 451. Huxley va pronosticar que no caldrà arribar fins a aquest punt. El que passaria ⸺potser ja hi hem arribat⸺ és  que no hi haurà prohibició dels llibres perquè ningú en voldrà llegir cap. Lliurement. No tindrem temps de llegir perquè estarem ben entretinguts en altres coses. Llegir no serveix per a res. No ens privaran d’informació, ens en donaran tanta que ens reduiran a la passivitat i a l’egoisme més íntims. La dictadura que es prepara no és la dels dictadors amb cara de gos sinó amb l’angèlica cara dels déus. Viurem aviat en una societat totalitària on tothom estarà encantat de ser-hi i de badar, on es confiarà cegament en els governants benèfics i on la societat exhibirà, satisfeta, la seva repugnància per l’esforç i la seva colossal ignorància. Ens divertirem a morir.