Un xenòfob, un malànima, un reaccionari, un oportunista i un pescafortunes com messié Manuel Valls, antic primer ministre de França, ahir va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona retirés a Heribert Barrera la medalla d’or de la ciutat. Es tracta d’una condecoració que, nominalment, és d’or però del cert no ho sabem. Almenys nosaltres. Fins ara, els guardonats que l’han rebuda no fan com el tennista Rafa Nadal i no, no han clavat les dents per avaluar quants quirats té la llei d’aquest premi literalment en metàl·lic. En canvi, el que sí que podem proclamar rotundament és que la medalla d’or de Barcelona, bellament dissenyada per Frederic Marès, és una distinció franquista, més fatxa que la tomba que ara tenen buida allà, al Valle de los Caídos. Quina diferència amb el canapè vermell amb el que apareix l’exòtic Manolo Valls dels Caiguts quan ha de sortir a la televisió francesa. La petita insígnia que l’acredita com a Gran oficial de la Legió d’Honor, una medalla napoleònica que reben tots els primers ministres. Ja és curiós que Valls tingui un sentit tan professional del vestuari —quan té ganes d’assistir als plenaris de l’Ajuntament de Barcelona— i aparegui amb el pin caironat, de plata, del nostre Cap i Casal, mare i aixopluc de tots els catalans. En canvi, quan va a les corrides de toros o s’ajunta amb els seus amics de Societat Civil Catalana, no porta cap medalleta visible. L’home va ben senzill. Només es cobreix amb la preceptiva armilla embuatada, com un simple Cayetano qualsevol, per no cridar l’atenció.

A mi, el que em crida l’atenció, és que Lolo Valls, precisament ell, l’enemic número u dels gitanos francesos, tingui la poca vergonya d’acusar Heribert Barrera de racista. Per unes declaracions que, si no m’erro, només va sentir el periodista Enric Vila, per unes frases que no van tenir cap precedent ni cap continuació. No hi ha res en la biografia política ni humana del president del Parlament de Catalunya, cap fet que el permeti vincular ni amb el racisme ni amb l’extrema dreta. Però siguem durs. Suposem que sí, que tenen raó. Que Heribert Barrera, al final dels seus dies, com a científic i com a polític d’esquerra, va patir una greu degeneració intel·lectual que el va dur a tenir pensaments racistes, impurs, equivocats. Certament fou un home amb un caràcter molt dur, amb un sentit molt viu de l’autoritat. ¿Són aquest tipus de persones potencialment més racistes que no pas les més mel·líflues i dolces, com ara, posem per cas, Eva Braun, la dona de Hitler? Si considerem racista algú per dir barbaritats en contra dels negres, aleshores què direm de Manuel Valls? Un ministre de l’Interior i després primer ministre que, regularment, no va deixar d’omplir els diaris francesos amb opinions racistes. Que fou l’executor de la deportació de gitanos francesos a Romania i a Bulgària. Que considera que és impossible que determinats col·lectius d’immigrants s’integrin a França. Que va saltar-se els protocols de la policia cada vegada que li va convenir per mostrar-se com un polític amb mà de ferro. Que va ignorar el drama dels milers de morts negats a la Mediterrània, que fou el responsable d’empresonar infants, de separar famílies de nouvinguts, d’expulsar malalts a països on no podien guarir-los. Que, des de les files del Partit Socialista Francès va donar la raó a alguns dels arguments racistes del Front Nacional de Le Pen, creant una falsa unanimitat política en contra dels acabats d’arribar a França. Jean d’Ormesson, el vell escriptor catòlic, el gran periodista conservador, ho va dir un cop a la televisió francesa, a la cara de Valls quan era primer ministre: “Vostè és molt conservador, massa a la dreta. I no té compassió ni cap empatia amb la gent que pateix. Sí, jo sóc de dreta, però no tinc res a veure amb vostè”.