1. El fantasma de Catalunya
Un fantasma recorre la política catalana. Se’n parla als DM, a les converses de cafè, a les xerrades de l’ANC sense càmeres ni Youtube, als grups de Telegram i Whatsapp, al confessionari de l’Skype, als passadissos del Parlament, sota l’ombra del Pati dels Tarongers, fins i tot en alguns off the record dels viatges oficials a NY. Jo l’he sentit de l’entorn del president i el vicepresident, de dirigents de Barcelona en Comú, de l’entorn dels expresidents Mas i Pujol respectivament, de diputats al Parlament, de gent de Demòcrates, i de membres de l’executiva de l’ANC. I de periodistes que segueixen tot aquest somier institucional. Viure lluny de vegades incentiva que t’expliquin el que no t’explicarien si t’haguessin de mirar als ulls cada dia. Va més o menys així:
“Hi ha un sector de la política catalana que preveu que el referèndum no es farà. Per part de la vella guàrdia convergent, que encara mana per sobre dels esforços dels joves, el pla és treure el màxim partit de la persecució judicial del 9-N, i anar a la confrontació amb l’Estat pel referèndum. Cridar la gent a mobilitzar-se al carrer, fins i tot promoure alguna acampada. Apujar la intensitat emocional, traduïda en discursos públics denunciant la “demofòbia” de l’Estat espanyol, alhora que internament es constata en columnes d’opinió i tertúlies i entrevistes que no hi ha prou força revolucionària per paralitzar el país. Que l’única opció raonable que romangui sigui continuar amb el procés, denunciant la tebior dels Comuns i el radicalisme dels qui es pensen que poden repartir carnets d’independentista pur i ens durien a un nou 6 d’octubre. Mentrestant cal agrupar tots els grupuscles liberals o que orbiten al voltant de l’ANC i Òmnium, i fusionar-se amb els Demòcrates, si es deixen. Quan no es pugui celebrar, culpar l’Estat i la incompetència d’ERC, fer una declaració de sobirania al Parlament que cridi als tribunals internacionals a posicionar-se, a cost de sacrificar Puigdemont a l’altar de la inhabilitació i l’heroïcitat de cartró, i anar a eleccions, potser dites constituents, presentant-s’hi com el partit seriós que ha fet tot l’humanament possible per fer el referèndum, que ha portat el país més enllà que mai, l’únic a favor de la unitat, i que admet que encara no som prou i que hem d’ampliar la base, i que mentrestant no es pot deixar el país en mans dels antulls dels anticapitalistes. La feina ben feta, etc. Hem de ser més forts per o bé fer un referèndum amb garanties i protecció internacional, o bé poder “aplicar” de veritat una declaració d’independència, cosa que ara no es pot fer perquè no tenim control del territori. Però almenys comencem internacionalitzant el conflicte als tribunals i instàncies internacionals. Quan ens diguin que què ens hem pensat, obrir una reflexió general sobre la necessitat d’assumir que en el segle XXI a Europa algunes coses no es poden fer unilateralment, però si ens mantenim ferms i tenim prou suport intern, podem anar assolint quotes de sobirania i anar construint estructures d’Estat fins que siguem prous per fer entendre que hem de votar el nostre futur. Totes les eleccions seran, en aquest sentit, un plebiscit sobre el futur de la nació. I del conflicte, en pot sortir una negociació: podria ser en interès de tothom".
Aquest sector no és l’únic que creu que no hi haurà referèndum, en aquesta versió dels debats a porta tancada. Hi ha un sector del juntspelsiïsme, proper en alguns casos a ERC i en d’altres als antics sectors del PSC i d’ICV, o a la societat civil, que veu el referèndum i l’impediment de l’Estat per fer-lo com un procés de legitimació d’una DUI amb tots els ets i uts. La idea és bàsicament la mateixa que en cas anterior, però amb la convicció que una escalada de repressió judicial faria possible una declaració efectiva d’independència que mobilitzés el país i permetés situar el conflicte en un xoc d’autoritats prou intens per a alliberar el país. Si això no ocorre, ja sigui pel desmarcament de part de JxSí o per part del sector descrit al paràgraf anterior, les eleccions serien inevitables, però aquest cop la culpa seria dels altres.
Tot això no exclou que hi ha sectors del govern, dels partits i del grup parlamentari que estan treballant per fer el referèndum, perquè s’han convençut que el problema de la política catalana és justament que l’entramat institucional de l’autonomia i els seus actors impedeixen fer el que s’ha de fer mentre mantenen el control, i que un referèndum els arrabassa aquest control. Fins i tot, n’hi ha que treballen pel referèndum tot i que creuen que és molt difícil que es pugui fer, perquè creuen que només un referèndum possible legitimarà tot el que es pugui fer després.
És per aquest motiu que és una bona notícia que Puigdemont i Junqueras hagin decidit reaccionar conjuntament a l’oferta de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria d’anar al Congrés a debatre el referèndum, tot apel·lant al dret irrenunciable a l’autodeterminació i a la necessitat del consens del Parlament. Com més sigui aquest el marc, més a prop serem de les condicions que fan possible el referèndum i tota la resta. I es demostra que hi ha una lluita intestina a l’interior de la política catalana per emmarcar els gestos que es poden fer i els que no. La compareixença de divendres de Puigdemont i Junqueras és el millor signe fins avui que si poses el dret d’autodeterminació a la base, tots els altres gestos guanyen sentit i direcció. Hi ha molta gent treballant en reunions i discussions per fer que això sigui així, diputats de Demòcrates, de la CUP, del PDeCAT, d’ERC i independents fent de tallafocs. Posem-ho al centre. Mentrestant, expliquem les resistències a què s’enfronten.
2. Per què hi ha qui persegueix aquesta estratègia?
El més difícil d’explicar per a la militància de base de l’independentisme és per què aquests actors estarien actuant d’aquesta manera. ¿Per què haurien de renunciar a la independència, que clarament implicaria més poder per a tothom, a canvi de mantenir una parcel·la de poder en la Catalunya autonòmica?
La resposta és relativament senzilla. En primer lloc, perquè el poder a Catalunya prové de l’acord entre els sectors financers, empresarials i polítics que sorgeixen del control de l’Estat sobre el territori català. És una piràmide tròfica. Per poder-la trencar, tothom es veu obligat a menjar-se el seu depredador, en lloc de viure del seu subordinat, que és com funciona habitualment el país, en tots els sectors. Aquesta imatge general es reprodueix en els espais íntims. Trencar vol dir enfrontar-se a les persones que tens immediatament al costat, i qüestionar el seu mode de vida, no només materialment sinó també moral i espiritualment. Hi ha gent que es veuria forçada a renunciar a tota una vida de renúncies i justificacions, per exemple en el periodisme. Jo mateix evito encarar-me a alguns amics per covardia, tant com durant molts moments he evitat mirar-me al mirall i veure que hi havia raonaments que eren autojustificatoris, per molt honestament que pensés que eren veritat. Aquesta confrontació íntima pot sonar inexplicable al costat d’un projecte d’independència, però és essencial entendre que una cosa és tenir un interès polític i una altra és viure de i a dins de l’entramat d’interessos que defineix aquesta política. Aquí hi ha moltes seguretats materials en joc, sí, però també existencials: mentre hi hagi una via que garanteixi la possibilitat d’un discurs aparentment innocent i un sistema de vida vinculat a l’estat de coses, tot trencament serà més difícil.
El catalanisme polític posterior a la guerra civil té un vocabulari i unes litúrgies de relació amb el poder que són les úniques eines que alguns actors saben fer servir i imaginar-se
El segon motiu és potser més cínic, però fàcilment comprensible també: res no garanteix que en una eventual independència hom pugui mantenir els mateixos ressorts de poder; de fet és probable que sigui impossible perquè els discursos que els sostenen deixarien de fer sentit. En canvi, una derrota total, lliuraria els ressorts als que fins ara la política catalana ha mantingut simbòlicament a l’oposició, l’espanyolisme més recalcitrant, i canviaria les relacions entre els actors polítics i els actors econòmics. Ara, la crosta estatal-financera mana, els polítics catalanistes fan d’intermediaris, i es barallen amb els polítics espanyolistes en un seguit de tensions de coreografia institucional que es vessa sobre l’espai comunicatiu: municipis-generalitat, diputacions-consells comarcals, delegació del govern-conselleria d’Interior, etcètera. L’espai moral i comunicatiu del catalanisme perdria espai i això implicaria pèrdua d’influència i un descontrol de les bases, que deixarien de tenir l’incentiu d’obeir els cacics locals.
Per últim, hi ha la tradició. El catalanisme polític posterior a la guerra civil té un vocabulari i unes litúrgies de relació amb el poder que són les úniques eines que alguns actors saben fer servir i imaginar-se. Quan amb aquestes eines no ha estat possible aconseguir cap dels objectius plantejats, ja fos la independència o una relació de tall confederal amb l’Estat que ampliés l’espai de poder disponible que he descrit més amunt, la conclusió lògica seria canviar d’eines i estratègies, però això implicaria de nou fer-se càrrec de la naturalesa viciada de molts dels instruments que hem justificat com a vàlids, i voldria dir buidar de valor trajectòries vitals senceres. Per tant, es mantenen les eines i es canvien els temps i els objectius.
3. La perversió del llenguatge
També hi ha qui pensa, perquè li convé no veure-hi més enllà del que li convé, que en realitat ara mateix la cosa no és possible. Hi ha líders d’opinió, activistes de l’ANC i polítics que van pel país dient que el referèndum és impossible, que la independència només pot passar o bé per insurrecció o bé, més habitualment, que encara hem d’ampliar la base. Aquesta posició és curiosa perquè implica un fals realisme. El fals realisme diu que hem de ser realistes per dir que no som prous, però que hem d’alimentar un relat confrontatiu com si tot estigués a punt de passar per demostrar els indecisos que no hi ha més remei que fer la independència, així consolidar l’independentisme a totes les institucions —repetint una mena de JxSí a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple— i aconseguir-la d’aquí a 10 o 15 anys (amb sort).
A banda de la manca de respecte per les raons que tenen els que ja han assumit l’Estat pel que és, aquesta postura és fruit en part d’un marc intel·lectual que diu que el principal problema de Catalunya és Espanya, quan això és rarament el cas quan es tracta d’alliberar-se. Que els estats europeus des de la invenció de la pólvora s’han dedicat a centralitzar-se mentre les ciutats i les perifèries els ho han permès és obvi a tot arreu menys a l’Espanya vigia d’Occident que encara pretén mantenir viu un excepcionalisme del segle XIX. La llibertat sempre comença per un mateix, i això vol dir entendre quines són les forces que ens mantenen lligats, en el context de pau i propaganda que ens ha tocat viure, en què les raons i energies que van engendrar l’Estat modern europeu han estat substituïdes per formes de control psicològic. Aquestes forces són sempre locals. Qui cregui que es poden fer les coses evitant aquest debat, s’equivoca tant com qui creu que la via és destruir-ho tot i mirar si en el desert hi creix un país.
La bona notícia és que el referèndum té una potència més gran que les forces que volen utilitzar-lo per protegir-se o per aconseguir un escenari favorable als seus equilibris. I com que totes les estratègies passen per fer veure que el referèndum és necessari, a cada passa que es fa en la direcció de fer-lo, més difícil és no veure’s atrapat per la seva bola de neu. Això vol dir que l’única cosa raonable que podem fer els altres, els que no estem a la sala de màquines, és crear les condicions socials i intel·lectuals perquè sigui impossible fer el gir al final. El gir se sustenta en la possibilitat de dir que en realitat sempre vam dir que les coses eren així de difícils. El gir és negar el gir.
Una caixa amb una ranura és un fetitxe per articular el relat de la repressió, però l’important és quin compromís prens amb el que hi passi a dins
Recordeu el 9N: es van posar en circulació una sèrie de conceptes —dret a decidir en lloc d’autodeterminació, estat propi en lloc d’estat independent, consulta en lloc de referèndum— que en el començament del camí se’ns deia que eren sinònims per evitar la impugnació (i que de fons partien de la renúncia de situar Catalunya com un subjecte d’autodeterminació legítim —una cosa que només podem fer nosaltres i que literalment ningú no pot fer per nosaltres) i que al final del camí se’ns va dir que mai s’havia promès un referèndum d’autodeterminació sobre la independència sinó una consulta de dret a decidir sobre l’estat propi, fos independent o no. Tot l’èmfasi amb les urnes parteix del mateix malentès: una caixa amb una ranura és un fetitxe per articular el relat de la repressió, però l’important és quin compromís prens amb el que hi passi a dins.
Un cop el marc intel·lectual que permetia a tothom dir el que convingués segons el fòrum, va ser impossible construir un relat crític amb el que estava passant sense semblar un boig, un radical, o algú que es dedica a repartir carnets de purista. Les societats disposades a pagar el preu del que volen fer entenen que es pot estar d’acord amb l’objectiu en abstracte, i malgrat tot estar equivocat en les eines, els motius immediats, i la prioritat dels interessos a protegir un cop hi ha béns en conflicte. Per això és important ser tan clar com es pugui i incentivar el pluralisme en lloc de la confluència o la unitat. Per això les estratègies d’unitat a Catalunya han servit per delimitar els marges de la dissidència. Només en el pluralisme es veuen els errors de cadascú: els meus punts cecs són les teves llums. Etcètera.
Penseu en aquesta idea que domina la política catalana: “si ens impedeixen el referèndum ja hem guanyat.” És a dir: una derrota és una victòria. Aquesta mentalitat és la de fons de tota la psicologia victimista del darrer catalanisme. Com que se’ns ha ocultat la violència de fons de tot Estat, com se’ns ha infantilitzat la política per estar a l’altura de la infantilització que va promoure el franquisme, i que potser era l’única manera de sobreviure’l sense parar boig o acabar sol, s’han capgirat els valors i es fa necessari usar cada acte d’injustícia o arbitrarietat de l’Estat com una prova que existim i tenim raó.
En la derrota existim. En la derrota, sempre havíem tingut raó. En la derrota, se’ns rescabala. En la derrota, la victòria. I torna a començar. Així no només es normalitza la dominació, també s’incentiva. L’exigible a la nostra classe política del segle XXI és que aprofiti la confluència improbable de la fi de la violència armada a Europa amb la potència del mercat global, és a dir, la disponibilitat de la llibertat i del poder, per fer un referèndum amb totes les garanties que sabem reconèixer com a vàlides i justes. Que per una vegada faci possible el governar-nos.
Aquesta setmana, per exemple, hem vist com JxSí assumia ambivalentment una de les condicions imposades per ICV, que és l’aval de la comissió de Venècia sobre la celebració del referèndum. Ambivalentment perquè per una banda es diu que se n’accepta l’aval i per l’altre que no es fa necessari: així els comuns i ICV poden dir que l’independentisme reconeix la necessitat d’un aval extern i l’independentisme pot dir que ICV i els comuns reconeixen que no és necessari, i així al final de tot es podrà dir que era una dificultat objectiva.
Des del principi, durant les consultes del 2009, l’activisme independentista ha apel·lat a la comissió de Venècia per explicar algunes de les coses que es negaven de base: com la contingència de la sobirania a la voluntat democràtica (amb totes les restriccions que la paraula ja implica), o les reflexions sobre els quòrums i majories, o sobre qui és cridat a votar, per desfer alguns dels posicionaments més netament autoritaris de l’Estat, —al qual hi ha qui està disposat a sotmetre’s sense demanar avals o garanties. Però l’independentisme mai no s’ha enganyat: la comissió de Venència és un grup consultiu format per Estats que miren de canalitzar el fet innegable de la pluralitat nacional dels estats del món postmodern amb el manteniment del seu estatus de poder: comprensible, agradi o no. És important entendre que el sistema sorgit de la 2a Guerra Mundial és un sistema que premia l’estabilitat i la deflació política, perquè se sustenta en la més radical de les pors hobbessianes: la guerra de tots contra tots com a expressió última de la naturalesa humana. Aquesta por és a la base de tots els raonaments, i igual que passa amb el poder de les religions sobre la por al més enllà, s’usa per tal de mantenir el poder tant com per justificar la pau. Bé, el representant espanyol és triat pel govern de l’Estat, òbviament. I entre les condicions que hi posa, la comissió hi inclou no només una convocatòria normal, és a dir, amb aquiescència de l’Estat, sinó també una sèrie de condicions que són impossibles de complir si l’Estat hi és hostil, que no és un escenari que s’hi contempla i que és el nostre: el mateix que es va teoritzar en la sentència sobre el cas Kosovo. Algú hauria de rellegir el posicionament dels EUA en aquell contenciós.
És important entendre que el sistema sorgit de la II Guerra Mundial és un sistema que premia l’estabilitat i la deflació política, perquè se sustenta en la més radical de les pors hobbessianes: la guerra de tots contra tots com a expressió última de la naturalesa humana
És una altra constant del procés: la desnaturalització de conceptes bàsics de la política internacional per fer creure els catalans que només poden aspirar a l’anestèsia. La podridura que hi ha darrere de la paraula fraternitat, o federalisme n’és un cas fàcil, però l’altre dia, el portaveu del lobby del Palace, feia un article a La Vanguardia en què confonia el principi d’integritat territorial, que protegeix els estats contra invasions externes, amb la inexistent legislació positiva sobre el dret a l’autodeterminació d’una regió d’un estat. I així tot.
4. L’espantall de la repressió
Una prova que la situació actual alimenta les mateixes ambigüitats del passat és que si el referèndum fos el punt de fuga de tota la política catalana, ja faria mesos que existiria una comissió de control de garanties del referèndum amb experts internacionals fent discursos pel cas de Catalunya, que és un cas sui generis, com ho són tots els casos d’autodeterminació de la història, i que té prou punts comuns amb la norma general com per aparèixer en els llibres de text o ser protagonista dels congressos sobre nacionalitats, com en el que vaig participar en la Universitat de Columbia ara fa tres setmanes. La data ja seria pública i la pregunta, una pregunta normal i clara. La campanya ja estaria en solfa, i hi hauria recursos a disposició de la societat civil i els partits del sí i del no per poder fer campanyes; els mitjans públics tindrien un manual de bones pràctiques sobre els espais dedicats a cada opció, i es farien monogràfics amb veus plurals sobre les virtuts del sí i del no. Tot això, se’ns diu, no es pot fer perquè l’Estat ho impugnaria. I vet aquí el símptoma de tot el que miro de dir: pressuposar les accions repressives de l’Estat no és motiu per no fer les coses.
L’autodeterminació només es pot exercir en el nostre cas a partir del principi de publicitat.
Si l’Estat creu que té la força per anar desmuntant cada passa públicament, que ho demostri. Quan el xoc és real, la majoria d’interessos que es protegeixen amb l’ambivalència desapareixen, i aleshores sí que les alternatives són sòlides, perquè demostren que la llibertat sempre busca un camí per expressar-se. Al capdavall, al final del joc, Espanya no pot pagar la factura de la repressió, perquè no som al 1978, ni al 1936, ni als 1840-50s, ni al 1812, ni al 1705, ni al 1659, ni al 1640. La principal virtut d’haver resistit l’embat de la història és que avui l’escenari no permet repetir l’operació de destrucció de tota llibertat i mantenir alhora un Estat europeu contemporani, també per les condicions econòmiques de tota Espanya. Preveure i actuar com si aquesta repressió fos inevitable, fa que a l’Estat li sigui suficient amb el to funcionarial de senyoreta Rottenmeyer, i que sigui possible mantenir intacta a Catalunya tota la piràmide tròfica. Per això els discursos no haurien d’estar sustentats en l’amenaça de fer una DUI si s’impedeix “físicament” el referèndum, sinó en dir que es protegirà l’exercici del vot, si cal posant urnes al Pati dels Tarongers i a l’hemicicle del Parlament. Els responsables de la insurrecció no són els ciutadans ni per la independència en primera instància: no vivim en una dictadura. Els primers responsables són els polítics i per l’autodeterminació. Són els líders que han de demostrar que el filat no està electrificat, no pas cridar a l’allau de la massa.
Quan el xoc és real, la majoria d’interessos que es protegeixen amb l’ambivalència desapareixen, i aleshores sí que les alternatives són sòlides, perquè demostren que la llibertat sempre busca un camí per expressar-se
5. El que està en joc
Aquest article no és per dir-vos que quina merda tot. És per dir-vos que estem en un moment en què totes les faccions i ressorts psicològics estan en joc. Som en el moment de fer-nos responsables de què vol dir fer un referèndum i de per què és el vèrtex de la llibertat més íntima i més global alhora. La nostra missió és fer visible l’altre entramat de relacions: les socials. Fins ara han estat subordinades a la mirada dels poders locals, com un circ de puces. I en els vaivens hi ha hagut la possibilitat de simular que vivíem en un espai parlamentari i obert.
Els nostres líders han d’entendre que la cadena de comandament s’ha trencat, i que ja no serà possible relligar en un sol manyoc les forces vives del país amb els interessos dels titellaires. Han de comprendre que aquesta estratègia que fa el soroll blanc de fons és inviable perquè en realitat només els duu a l’autodestrucció. Que un cop la llibertat ha fet niu al cap de les persones raonables, la manipulació i les editorials dels diaris del segle XX semblen les contorsions d’un pallasso amb la pintura escorreguda, incapaç de distingir el pathos de la pena del del riure. D’aquesta manera, els que viuen entremig d’uns i altres, els polítics i líders d’opinió i activistes que fan de bona o mala fe d’intermediaris entre els dos mons, veuran tensionats els relats que miren de fer-los consistents, i serà impossible justificar la derrota com si fos una victòria.