Ara que tothom sembla haver assumit que la cosa va per llarg, ens és necessari plantejar entre tots els problemes de fons abans no sigui massa tard. Que el camí sigui llarg obliga a triar bé la direcció perquè, si no, quan aparegui un moment de crisi, com el d’aquesta tardor, som massa lluny per poder rectificar a temps.
Quan els polítics diuen que no estaven preparats, ja sigui en sentit logístic o en sentit psicològic, cal escoltar-los i cal preguntar-se què és el que hauria d’haver estat preparat. Quant a la logística, se’ns ha dit que no es podien donar ordres a les forces d’ordre públic que fossin acceptades legítimament, i que no hi havia un finançament mínimament preparlat, en part perquè el risc de l’aposta per una Catalunya independent és molt alt, en part per manca de credibilitat —dues cares de la mateixa moneda—. Sabem, però, que en el moment en què Catalunya semblava prou forta per fer alguna cosa disruptiva, hi ha qui va estar disposat a mirar-s’ho com una oportunitat per sembrar el caos. És natural: la globalització i l’expansió del pensament democràtic posen en qüestió les fronteres sorgides de la violència de la modernitat, tant per dalt com per baix. En la mesura en què les institucions legítimes d’un país o d’un continent com l’europeu deixin un buit de poder per no encarar aquesta qüestió, aquest buit de poder serà ocupat per algú altre. Candidats en sobren.
Pel que fa a la psicologia, influïts per la consciència de no tenir la logística a punt, els nostres polítics no semblaven estar preparats per prendre cap decisió concreta. Potser no podien imaginar-se què caldria fer en cas d’independència o potser no havien imaginat que aquest cas arribaria mai —o tan d’hora—. I el cas és que no tenien ni la disposició ni una idea clara de què fer —i en quin ordre— exactament.
Rere aquesta dissecció de les justificacions que ens han donat —”no estàvem preparats”— hi ha d’haver, si volem avançar, també una crítica de la idea mateixa de preparació. El relat de l’independentisme institucional dels darrers anys s’ha sustentat sobre la idea de procés, és a dir, que vas fent, vas fent, i arriba un dia que estàs preparat per esdevenir un Estat. D’aquí tota la campanya sobre les estructures d’Estat. Em penso que aquesta idea ha quedat falsada aquest octubre. No es tracta tant de tenir la policia preparada per entrar en un xoc armat amb la policia espanyola, es tracta de posar les condicions perquè el xoc sigui institucional i democràtic, i no físic i violent. El problema és que un cop falsat aquest relat, en manca un de nou que expliqui què hem de fer per arribar a aquest punt i alhora oferir la mena de resistència que el fa possible i prevalent. Tinc algunes idees sobre això, que miraré d’anar desenvolupant aquest any, però la sensació de tabula rasa és inevitable, acompanyada de la certesa que ens cal una revisió a fons dels mots i conceptes que fem servir a la política catalana, i aquí ens hi hem de sumar tots, perquè si una cosa hi ha ara és espai per pensar.
El món postconvergent i ERC participaven en una competició, en la qual tothom pensava i esperava que l’altre es faria enrere primer o quedaria en evidència primer.
La constatació que no estaven preparats, però, ens obliga també a preguntar-nos què es pensaven que passaria. Parlant-ne amb diverses fonts del Govern i dels partits, i mirant algunes de les converses filtrades per la policia a la premsa espanyola (això darrer, amb una certa precaució), la conclusió és que el món postconvergent i ERC participaven en una competició, un joc de la gallina, en la qual tothom pensava i esperava que l’altre es faria enrere primer o quedaria en evidència primer.
Després de l’experiència del 9-N, la direcció d’ERC va prendre la decisió de comprar l’enquadrament estratègic del món convergent, això és: donar peixet al seguit de valors que falcaven l’estratègia del procés —la unitat, el carregar-se de raons, l’explotació de la repressió creixent—, i esperar al moment en què el centre-dreta català fes marxa enrere. Jo diria que aquesta decisió va ser presa el dia de les llàgrimes de Junqueras a Catalunya Ràdio: aquell moment de frustració, de no saber com contraargumentar l’enquadrament que se li imposava, va marcar el moment judoca: fes ús de la força del teu adversari per derrotar-lo. Compra-li tota l’estratègia i deixa que s’ofeguin amb la seva pròpia soga. Quan es vegi que són ells els que frenen, guanyarem nosaltres les eleccions i ja podrem fer el que cal fer.
El cas del món convergent és similar. El món convergent confiava en la manca d’experiència dels quadres d’ERC. Pensaven que el referèndum no es podria fer perquè el govern espanyol no ho permetria i que el màxim que ERC podria reivindicar seria una mena de 9-N, però pitjor, perquè aquest cop el govern espanyol no en deixaria passar ni una. Arribats al moment de la veritat, ERC no tindria més remei que acceptar que el 9-N era el màxim que es podia fer en matèria de referèndums i quedaria en evidència que són uns bufa-núvols. El món postconvergent, convertit en una mena de PNB, dreta independentista, podria aleshores construir una hegemonia política amb la corda tensionada amb Madrid, però sense arribar a trencar-la, cosa que donaria marge per potser negociar ço públic i ço privat.
A tots els interessava no moure’s ni un mil·límetre del discurs del referèndum, corrent a tota velocitat amb els cotxes cap al precipici, assumint que sempre seria l’altre el que saltaria del cotxe primer (el farien saltar), i el pedigrí independentista quedaria solidificat sense necessitat d’arriscar realment la ruptura amb l’Estat, per la qual ningú no està preparat encara. Aleshores continuaria el procés, amb la base ampliada per la repressió, i amb l’equilibri d’hegemonies decantat cap al propi partit.
L’1-O havia significat l’ampliació del cercle sobiranista, havia incorporat part dels comuns i gent de bona fe de barris impermeables per a l’independentisme que havien sortit a defensar les urnes per decència
Aquesta competició cap al no-res ha deixat tothom a la intempèrie. Sense un discurs raonable sobre què significa trencar amb l’Estat sense el seu consentiment, sense una estratègia rigorosa sobre quines passes cal fer i quan, la cursa cap al precipici cada cop era més veloç i el referèndum —tot un èxit— la va accelerar. Ens vam trobar a les setmanes posteriors a l’1 d’Octubre i fins al 29, sense res més que aquesta cursa. (Obro parèntesi per dir que el món d’ERC i de la CUP es va implicar més en l’organització del referèndum que el món del PDeCAT, cosa que explica la crisi de govern del juliol i les dimissions que se’n van derivar. Els que van marxar ho veien una bogeria. Al juliol, jo vaig interpretar la crisi de govern com un compromís del president Puigdemont amb el referèndum, un compromís sincer. Ara bé: les detencions del 20 de setembre, que van atacar el cor de l’organització de l’1-O, ja mostraven que el pes logístic era d’ERC. Amb tot, a dins dels partits, de tots, hi havia gent de bona fe que sí que creia que anàvem cap al referèndum i cap a fer-lo efectiu, sobretot al grup parlamentari de JxSí, però eren pocs i mal informats, com m’han admès a mi personalment després).
En aquelles setmanes, el Govern i el Parlament tenien tres opcions. La primera era convocar eleccions. Era l’opció preferida de l’entorn del president Mas, i el mateix Mas-Colell ho va demanar en articles a l’Ara i en una entrevista a Rac1. La idea de fons era que el referèndum no era suficient per trencar amb Espanya i que, sobretot, les institucions no estaven a punt. Des d’aquesta lectura, l’1-O marcava el final de la revolució dels somriures i començava la presa de consciència de la naturalesa del conflicte, que demanava una resistència psicològica que potser una societat avançada i moderadament acomodada no es podia permetre. Aquesta estratègia tenia la virtut de ser honesta, en el sentit que es descrivia una realitat: no estàvem preparats. Però tenia dos defectes. El primer era que els que anunciaven que no podíem trencar eren els que havien guanyat les eleccions prometent que ens estàvem preparant —això, sí, en secret—. Per això, malgrat la victòria de Puigdemont a les eleccions, aquest relat de preparació, de “procés”, és moribund i veurem si s’aconsegueix salvar o no.
El segon defecte era que deixava el PDeCAT en posició de ser el primer que saltava del cotxe, i sota l’ombra de l’1-O, es corria el risc d’abandonar la gent que havia canviat d’actitud des del victimisme cap a la resistència victoriosa en mans d’ERC i de la CUP (molt ben organitzada dins dels CDR). Val a dir que aquesta posició no era exclusiva del PDeCAT. Dins d’ERC (sector govern) també hi havia preferències cap a les eleccions, sempre que les convoqués el president amb l’oposició d’ERC. De nou, el joc. I dins de la CUP també. En aquest cas, igual que en d’altres sectors d’ERC, davant la constatació que l’1-O havia significat l’ampliació del cercle sobiranista, havia incorporat part dels comuns i gent de bona fe de barris impermeables per a l’independentisme que havien sortit a defensar les urnes per decència.
L’estratègia del procés sempre ha assumit que el final de la partida era una taula de negociació amb l’Estat
La segona opció era declarar la independència i anar-hi amb tot, a mirar d’implementar-la. El problema d’aquesta segona opció és que era molt arriscada. No només els sectors mediàtics i econòmics que falquen el món convergent s’hi resistien amb totes les forces, també existia el dubte de si el poble resistiria mentre el govern no tenia les mínimes coses preparades. Al capdavall, l’estratègia del procés sempre ha assumit que el final de la partida era una taula de negociació amb l’Estat. Però es preveia o es buscava que aquesta negociació es faria abans de desfermar el caos; abans d’afirmar-se, això és. El risc d’afirmar-se primer era alt, perquè si et surt malament, no només perds, també desapareixes com a espai polític. Hi havia molt poca gent que estigués preparada psicològicament per prendre aquesta decisió i dur-la fins al final. En tot cas, aquesta estratègia només era possible si tot el govern s’hi comprometia, començant pel conseller d’Interior. Però Quim Forn va fer saber al president i al govern que els Mossos no estaven preparats per obeir les ordres i que ell no les podia donar. El departament d’Economia no tenia cap finançament tancat (per cert, això no es va saber fins molt cap al final perquè, en part, la forma d’actuació d’aquests mesos ha estat la de la cèl·lula: hi havia un grup reduït de persones que tenia feines concretes assignades i que tenien prohibit parlar-ho amb ningú. El o els responsables de buscar finançament no van tenir èxit —o perícia—, però no van comunicar-ho fins que no va semblar que podria arribar a ser necessari. Si la cosa es desbaratava abans —el cotxe cap al precipici— no ho sabria mai ningú i es podria dir que sí que s’estava preparant tot, etc). Però insisteixo que això va lligat a la idea de preparació, que és el fons del procés i també el seu buit. El govern es podria haver plantejat una estratègia resistencialista que almenys posés les coses en el terreny institucional, aprovant decrets i desplegant la llei de transitorietat. Això no garantia l’èxit, però sí l’actitud. Però com que en l’escenari del xoc l’únic que hi havia era la gent, el govern no es va veure amb cor de demanar a la gent que protegís una preparació inexistent.
La tercera opció era la intermèdia: mantenir la cursa en el terreny simbòlic i abandonar-la en el terreny factual. És la que es va triar. Aquesta tria permetia tothom de dir que no havien saltat del cotxe i alhora saltar del cotxe. Però calia una justificació i aquesta justificació va ser la violència potencial del govern espanyol, que menava a la inacció i l’exili, en lloc de fer-ho a l’inrevés: liderar les accions sabent que hi ha el risc de violència (o no). Tota l’estratègia independentista es basa en la premissa que l’Estat no pot emprar la violència militar, letal, contra la població de Catalunya per frenar la independència. Per això no pot ser una sorpresa, que hi hagués amenaça de violència. La violència és el tema. Sempre que Catalunya ha intentat alguna cosa rupturista a l’Espanya moderna ha acabat amb violència militar. La diferència entre ara i abans no és que siguem més independentistes, és que ara és possible perquè el conflicte no es dirimeix amb exèrcits (on sempre perdem), sinó amb instruments democràtics.
La tesi independentista se sustentava en la idea que l’única violència que Espanya pot sobreviure és la de l’1-O: policial i judicial. Atonyinar la gent i posar polítics a la presó. Que la vessant militar del conflicte només es pot estirar fins al show: passejar tancs, no disparar-los. És certament un risc, assumir aquesta tesi, però és l’única sortida de la gàbia. En el moment en què, per justificar aquesta acció, el govern apel·la a l’amenaça de la violència, està reintroduint aquest límit a la política catalana, a tota la cultura, de fet. I està garantint-li a l’Estat el resultat d’haver emprat la violència (la rendició) sense necessitat de pagar el preu de posar-la en pràctica. He escrit ja que aquesta justificació té un preu altíssim per a la nostra cultura. Tot el que veiem, tot el que està fent el govern espanyol, i el que farà, també les hordes de feixistes pels carrers, i la deshumanització dels catalans s’alimenta d’aquesta rendició. I anirà a més. Com que els catalans no han tingut oportunitat de defensar-se, se’ls suposa vençuts, i ho anirem veient cada cop més. I hi haurà una filtració cap a les idees que el país produeix que seran tan dissonants com les dels anys 80 i 90 però sense esperança. Ja s’està veient.
Aquesta derrota també ha ensenyat que hi ha poder disponible i que cal que des de la gent fins als polítics en facin ús
La conclusió és que la pax autonòmica (que era una guerra freda) mai no tornarà. Anem a un escenari de decadència política gradual que només es pot revertir amb una insurrecció pacífica, que cada cop és més difícil. I cada cop és més difícil perquè cada cop som i serem més febles, perquè amb els instruments que hem arribat a l’1-O no n’hi ha prou per organitzar-la. No hi ha força ni en l’acció ni en les idees.
Això vol dir que ara que el camí s’albira llarg, aquest camí s’ha de fer cap a la direcció correcta perquè si arriba una altra crisi com la d’aquesta tardor, no ens trobem igual de despullats.
El primer que cal fer, per tant, és dir la veritat: hem estat derrotats. Ens han cardat una pallissa de proporcions històriques. Ens han suspès el govern, empresonat els polítics i acollonit la població. Ens han reintroduït la por al cos i ens hem marcat com a objectiu recuperar la cosa que volíem deixar enrere, i no ho aconseguirem mai. Assumim la derrota o la repetirem.
Assumir aquesta derrota no vol dir, però, negar les victòries que de fons hi ha en el que ha passat ni les febleses dels vencedors. La de l’1 d’octubre per descomptat. Amb l’1 d’Octubre ens passa com a l’inici de la carrera de Messi, que els periodistes sempre deien que no tenien adjectius per definir-lo. L’1 d’Octubre té la llavor de l’actitud cultural que ens obre la porta de la gàbia, però hem de saber desplegar-la sense romanços, i això, en el context de la política catalana, que sempre es mou entre l’imperatiu d’Espanya i l’obligació de fer de la necessitat virtut, no és gens fàcil. El mateix es pot dir del 21-D, on es veu que hi ha país, que no es cansa, que després de tot, se’l crida a votar i hi va, i vota amb un esperit de protecció de les institucions abans que de la qualitat dels discursos o de la claredat de les idees que es proposen. És la mateixa fortalesa i la mateixa feblesa que ens mantenen atrapats en el fangar. Hi som, però sense saber exactament on anem, i tot es justifica perquè l’alternativa és l’oblit i la desaparició.
Hem de poder superar aquesta dinàmica i això ens força a admetre la derrota sense tenir por, perquè és una derrota que es dóna en un context en què, tard o d’hora, sempre hi ha d’haver eleccions, i en què, per molt arbitràries que siguin les condemnes als polítics, l’Estat té l’obligació de justificar-les, i això també l’erosiona. Vaig dir que les eleccions del 21-D eren la mostra d’una feblesa de Rajoy: no pots governar Catalunya només amb la violència, no n’hi ha prou. Doncs per això mateix, aquesta derrota també ha ensenyat que hi ha poder disponible i que cal que des de la gent fins als polítics en facin ús. Però cal canviar moltes coses i seria bo que, en privat si cal, els polítics, sobretot els nous, es fessin aquesta reflexió: com podem fer d’aquest poder una cosa fructífera, com ho va ser l’1-O?
La independència de Catalunya necessita que els nostres polítics se centrin a corregir els defectes de fons del cicle que ara ha acabat i posin els fonaments per la victòria futura
La segona prioritat és abandonar la carrera cap al no-res. ERC ha de deixar de competir amb el món postconvergent mirant de transmutar-s’hi i ha de començar a bastir un discurs rigorós sobre què vol dir trencar amb Espanya i per què: quin és el joc polític i geoestratègic que pot fer Catalunya al món globalitzat. Això certament no vol dir abandonar-se al discurs d’ampliar la base, que és el discurs que porta a reduir-la. Vol dir ser més ambiciós en els principis que sustenten el pensament i més audaç que astut en les accions. Cal plantejar i no deixar per demà com es fa la ruptura, amb quins riscos, i decidir si es volen prendre o no, i dir-ho clarament. Qui estigui disposat a perdre les eleccions per dir la veritat les acabarà guanyant. El món de JuntsxCat també té una oportunitat, però és ben estreta. Els joves que han obtingut un ascens gràcies a tot el que ha passat —penso en Artadi, Clotet, Piqué, i alguns membres de la candidatura i del govern— tenen la responsabilitat també de bastir un discurs de centre-dreta independentista que retorni el significat de les paraules des de la seva tradició. Això vol dir deixar de banda el discurs del president legítim com a únic discurs i començar a treballar en el contingut del que ha de fer el president més enllà de dir que no tenim el 50% + 1 dels vots (cosa que només és certa si descomptes la repressió i comptes els comuns com a repressors).
No sóc optimista respecte d’aquestes dues prioritats, però que no sigui dit que no existeixen possibilitats.
El debat que veurem aquestes setmanes serà una versió tragicòmica de la cursa cap al precipici dels darrers mesos. El president i el seu entorn voldran ser investits apel·lant a la continuïtat històrica, malgrat les dificultats logístiques. Però no estan disposats a liderar la insurrecció que caldria per a realment tornar Puigdemont al seu despatx, d’on no hauria d’haver sortit mai —de nou, el simbolisme sense fets— perquè sense una idea clara de què fer un cop ets a Palau, fer córrer aquest risc al país no sembla que tingui cap sentit. ERC sembla encaminada a desescalar el conflicte per la via d’apel·lar al nou graner de vots que sembla que se li obre a les zones urbanes. Però tampoc no pot fer un discurs de desescalament sense regalar-li l’hegemonia al món postconvergent i gratis. La idea que la gent veurà que Puigdemont ha mentit perquè no pot tornar és infantil. La gent vol alguna forma de dignitat, i en el desert de la derrota, només aquest símbol els dóna un clau ardent on agafar-se i, a més, sembla que es defensi des de Macià fins als presidents del futur, fent-ho.
Algú ha de posar el fre a aquesta cursa i assenyalar que no es tracta de qui té menys por al precipici, sinó de conduir cap a on no n’hi ha. La independència de Catalunya necessita que els nostres polítics se centrin a corregir els defectes de fons del cicle que ara ha acabat i posin els fonaments per la victòria futura. Si poguessis tornar al 2010 i fer les coses que aleshores no vas fer, i dir les coses que aleshores no vas dir, què faries? Amb un discurs de poder i d’ambició s’amplia la base i s’obre la porta perquè el país —i no el govern— pugui estar preparat. Altrament, el xoc amb l’Estat continuarà essent un joc sense força al darrere.
Bé, després de la derrota d’octubre, la política catalana ha decidit incorporar la violència militar de l’Estat com una cosa segura en qualsevol escenari unilateral. Des d’aquesta perspectiva, l’única manera d’avançar és forçant l’Estat a asseure’s a la taula. Si aquesta és l’aposta, hauríem de començar a discutir-la seriosament.
¿Hem d’assumir la violència militar com una resposta inevitable de l’Estat davant del dret a l’autodeterminació? ¿Com hem de poder respondre a aquesta amenaça?
Podríem parlar de política de resistència institucional: bloquejar tot el que es pugui, continuar fent lleis desobedients, posar els polítics i la política al servei de la denúncia permanent, i confiar en la mobilització fins que a l’Estat li sigui més fàcil entrar en una negociació per fer un referèndum acordat que no continuar en el conflicte. Això vol dir que els polítics i els activistes tindran molts números d’anar passant pels jutjats i per la presó. I que els actuals imputats s’hi han de passar una bona temporada. No tinc gens clar que aquesta estratègia dugui enlloc que no sigui la lenta desaparició de l’objectiu de la independència i de les idees de Catalunya que s’hi barregen per sota. Quan els fets són més forts que els discursos, els discursos s’esfilagarsen. Si vas perdent en el terreny dels fets, en el terreny dels discursos no tens credibilitat. Els que tenen la responsabilitat de ser al Parlament han de poder pensar en això, perquè si del que es tracta és d’evitar que la gent vagi a la presó, tampoc no hi ha discurs que s’aguanti. Per això vull escoltar quina és la proposta de fons del sobiranisme de partits i associacions. Si la via és forçar l’Estat a asseure’s a la taula, però fer-ho de tal manera que l’ús de la força militar sigui debades o innecessari, els polítics que volen formar govern han de poder dir-ne alguna cosa, més enllà de restituir o restablir el que sigui.
L’alternativa és treballar per la gestió d’una falsa autonomia més o menys desplegada segons el moment, sota l’intent de dissolució més fort que haurem vist des de 1978. Sobre això tampoc no tenim idees clares en el debat públic. Ara que és evident que no hi ha cap cessió que puguis fer que no encoratgi l’adversari encara més, i que no tens eines per resistir l’arbitrarietat de la judicatura, la fiscalia, les Corts, i l’executiu central, només ens queda imaginar instruments polítics que parteixin d’un enquadrament psicològic diferent i rescati els valors fructífers de l’1-O. Fins i tot si el camí llarg és l’únic camí, més val que des de la primera passa anem en la direcció correcta, encara que anem corregint el pas entre tots durant els propers anys: sobretot si la violència estructural es manté.
L’objectiu de fons sembla que és arrossegar el conflicte al terreny que ens és propici, que és el democràtic. Tens una força acreditada a les urnes i una altra força acreditada en la història. Aquestes dues forces s’han de posar en funcionament, però no cegament. Tota opinió, per definició, és un exercici fet a les palpentes. Però la suma de mans fan un contorn. Per això demano a tots els columnistes del país que mirin de respondre aquestes preguntes: primer: ¿hem d’assumir la violència militar com una resposta inevitable de l’Estat davant del dret a l’autodeterminació? ¿com hem de poder respondre a aquesta amenaça? I segon: per portar el conflicte a un terreny on el xoc violent sigui el menys probable possible, ¿de quina manera encarem el conflicte creixent amb l’Estat?