Barcelona no es troba en una cruïlla històrica gaire diferent d’altres ciutats globals. La democràcia està en retrocés no pas perquè Vox pugi a Andalusia, sinó perquè els partits de sempre han apostat per estrènyer el control social en lloc d’aprofundir en la democratització de les institucions.

La democràcia ha viscut 80 anys daurats, d’una hegemonia militar i econòmica sense precedents. La vitalitat dels ideals democràtics ha tornat a posar les ciutats al centre de la història. Les ciutats promouen el comerç i la llibertat perquè obliguen a explotar la diversitat, i de la diversitat de persones i costums en surten la creativitat i la igualtat de drets. 

Des de fa uns anys, els estats i les seves oligarquies, així com les burocràcies globals, reaccionen amb agressivitat contra de les ciutats: les volen tornar a dominar, però aquest cop en lloc de bombardejar-les, com al principi de la modernitat —al segle XVI i fins a la Segona Guerra Mundial—, les volen controlar amb l’economia i la propaganda. Els estats i les seves oligarquies intenten dominar les ciutats a partir dels desitjos i les febleses de la gent, mirant d’explotar els recursos que els algoritmes digitals donen a la manipulació psicològica. 

Els partits del règim del 78 tenen la temptació d’incorporar l’Estat espanyol a la tendència autoritària encapçalada per Rússia i la Xina

Els partits del règim del 78 tenen la temptació d’incorporar l’Estat espanyol a la tendència autoritària encapçalada per Rússia i la Xina. El premi que obtindrien d’obrir la societat a la cultura política de Moscou i de Pequín és la seva perpetuació en el poder i el control de la ciutadania. En el fons, els euròcrates també envegen el partit comunista xinès. Aquesta és la raó de la decadència de la Unió Europea i del referèndum del Brexit. 

Penseu en la revolució tecnològica: el gran avantatge competitiu de la Xina i de Rússia és que l’autoritarisme pot ser indiferent als drets individuals, i això dona molt de poder en el món del big data o en el món de la recerca genètica, per exemple. En contrast, un sistema democràtic obliga a protegir la llibertat personal i comunitària i la dignitat humana i les creences plurals dels seus ciutadans. Per als ciutadans, la democràcia és millor; per als polítics assentats, és pitjor. Per això la Xina i Rússia produeixen certa enveja o admiració en alguns entorns.

El programa de fons és bescanviar llibertat per satisfacció de desitjos superficials. Menys llibertat i més m’agrada a Instagram, menys dignitat i més recomanacions de productes en línia que satisfan plaers que et deixen buit i mai no et qüestionen. Menys política i més declaracions sentimentals, plenes d’adjectius tremendistes o ensucrats.

El Mediterrani va ser el bressol de la democràcia tant en l’època clàssica com en la segona meitat de l’edat mitjana justament per la força de les ciutats: Atenes, al segle V aC, o Florència i Venècia, a partir del segle XII, van inventar formes de governança contra la dominació.

Barcelona és capital: és essencial per als adversaris de la democràcia que es converteixi en un centre comercial buit de significats

Barcelona també és el fruit d’aquesta història i la seva naturalesa i el seu entorn la posen sempre a l’avantguarda de les tensions sobre la llibertat. És, al capdavall, una ciutat-port. Per això l’Estat controla i frena el port amb mà de ferro i rebateja l’aeroport amb el nom del polític que va renunciar a l’autodeterminació a canvi d’un marquesat i una pensió de jubilació. 

Tornem a ser en el moment fràgil en què tot es decideix, ara amb les complicacions i oportunitats d’una nova revolució tecnològica i política, amb tothom rearmant-se amb les eines del present —control econòmic i propaganda. 

Aquesta és la raó per la qual Barcelona és capital. És essencial per als adversaris de la democràcia que es converteixi en un centre comercial buit de significats, que tota política es redueixi a una batalla local per qui troba la fórmula màgica per mantenir els ciutadans entretinguts amb qüestions sentimentals. Qui treu més suc del sentiment de culpa pels mals del món o qui explota millor la pena per haver fracassat com a projecte col·lectiu. Cap d’aquestes opcions no ens prepara per afrontar el present ni molt menys el futur.

Barcelona ha de ser el node més gruixut d’una xarxa de ciutats lliures que comenci a la seva aglomeració metropolitana

Ni tan sols el Primer d’Octubre serveix per aixecar tot sol els principis i visions que ens han de llançar endavant i ajudar a trencar els sostres que alguns actors històrics volen consolidar sobre les nostres consciències. Barcelona necessita furgar en la seva geografia, en la seva història i economia, en el seu teixit social i cultural, en una paraula, en la seva intel·ligència, per bastir un projecte que no sigui simplement un contraprojecte de resistència a les forces que la volen submisa i autosatisfeta, centrada en el narcisisme de ser reconeguda com un lloc bonic per fer lluir a les fotos. Necessita un projecte que sigui afirmatiu, que digui sí a totes les coses que avui als polítics de l’autonomisme i l’autoritarisme europeu els surt a compte callar. 

Tot això comença per insistir a recordar que Catalunya es va forjar, bàsicament, com una xarxa de ciutats lliures liderades per Barcelona. La tendència global a inflar les ciutats grans, com Barcelona, i a buidar les mitjanes, com Terrassa, Tarragona o Sabadell, és una manera de descapitalitzar els ciutadans i tornar-los individus manipulables i fràgils. 

Barcelona ha de ser el node més gruixut d’una xarxa de ciutats lliures que comenci a la seva aglomeració metropolitana. Una ciutat que tingui present que el candidat a alcalde de Barcelona també és candidat a la presidència de l’Àrea Metropolitana; una metròpoli global que continuï enfortint les ciutats del Principat, que arrossegui les capitals de parla catalana, i que relligui el Mediterrani occidental, des de Nàpols fins a Alger, passant per Marsella i Tolosa. 

Des de cadascun dels 73 barris de Barcelona fins a l’última esperança d’un algerià que anomeni la seva ciutat Dzayer en amazic, Barcelona ha de ser un exemple d’humanitat, tant com una potència comercial i política. Ha de ser la ciutat on venen a trobar-se tots els conflictes que l’autoritarisme vol silenciar i on es resolen amb intel·ligència: des de la ciència a la vida, de l’economia a l’arquitectura, del rebrot de la indústria a les ciutats mitjanes a l’aparició de l’art insubornable. Una cultura sobreviu i triomfa si té un paper al món i un mercat propi, on els sobreentesos i les eines intel·lectuals que produeix són útils per créixer personalment i materialment, on les idees funcionen i la dignitat es dona per descomptada. Si Barcelona s’afirma com una ciutat de gent lliure, el tauler saltarà pels aires, i aquest és el pas previ perquè la independència caigui com la fruita madura.