Tots els homenatges a víctimes del terrorisme que recordo anaven del mateix. Després de cada atemptat de sobte sorgeix de no se sap on un consens al voltant d'uns valors perfectament alineats amb els del poder polític dominant en el moment, amb l'Estat en totes les seves formes, amb el més bàsic instint de supervivència de l'statu quo. Tots els homenatges a les víctimes són sempre una missa dedicada a aquest consens, a aquesta ideologia oficial. "Ens odien per la nostra llibertat", repetia Bush. "És un acte de guerra contra els valors que defensem", va dir Hollande. "Els derrotarem amb la unitat de tots els demòcrates", era la falca preferida dels polítics espanyols. El mínim comú, sempre, és traçar una línia entre allò que pot discutir-se i allò que no.
Sigui als Estats Units o a Europa, totes les commemoracions tenen també una forma comuna. Els polítics les lideren, en primer pla, en ordre protocol·lari però junts, tractant de dissoldre les diferències amb uns lemes pretesament neutres, envoltats d’unes víctimes desconegudes gairebé sempre sobrepassades per una cerimònia que no va amb elles, que no mira els seus morts com persones sinó com a valors de l'Estat.
El relat que es trasllada té la complexitat mínima, per això funciona. Hi ha uns dolents, els terroristes, unes víctimes, les víctimes, i uns bons, les autoritats, que són allà per protegir-nos a tots. D'aquí surt la unitat: ordre polític i víctimes es mimetitzen. I, durant el temps que dura l'encanteri, dir una paraula discordant sobre els polítics, sobre els seus lemes o sobre les institucions que representen, col·loca ràpidament a qui la diu al costat dels terroristes. D'aquí surt el consens, o estàs amb les víctimes i per tant amb els valors de l'Estat, o estàs amb els terroristes.
Hi ha poques coses més polítiques que els actes oficials contra el terrorisme. Per això a tanta gent se li encén una llum d'alerta quan es parla de "despolititzar" o de "fer neutres" aquestes cerimònies
Hi ha poques coses més polítiques que els actes oficials contra el terrorisme. Per això a tanta gent se li encén una llum d'alerta quan es parla de "despolititzar" o de "fer neutres" aquestes cerimònies, usant un concepte que, per cert, amaga una de les visions més instransigents contra el pluralisme polític que pot trobar-se en el discurs polític d'aquests dies. Amb "homenatge despolititzat" volen dir a que serà un acte on només s'escoltarà el que han de dir els organitzadors de l'acte, sense acceptar torn de rèplica de ningú més.
Potser perquè Espanya ha hagut de suportar una violència terrorista d'especial duresa i persistència en el temps, és a Espanya on s'han viscut els capítols més abjectes d'utilització política del terrorisme. Són difícils d'oblidar les mesquines acusacions que Mariano Rajoy llançava des de l'oposició contra el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, principalment en la primera legislatura, només perquè els seus partits tenien posicions diferents sobre la negociació amb ETA. Però això és tot just una nota extravagant a peu de pàgina. La forma amb què la majoria dels governs han utilitzat el terrorisme per legitimar-se a si mateixos i al sistema polític en conjunt durant els últims 40 anys ha estat des de la unitat i la crida al consens.
El règim polític de la Transició és fill de les renúncies davant la violència política que es va donar als setanta. Una època molt més sagnant del que ha passat a la memòria col·lectiva. Gràcies a aquest escenari d'extrema agitació, amb el fantasma de la Guerra Civil i constant soroll de sabres, els sectors aperturistes del franquisme i les puixants noves elits polítiques del PSOE i el nacionalisme català van tancar un pacte constitucional contra el qual no hi havia alternativa. Constitució o violència. Rei o franquisme. Nacionalitats i regions o guerra. Indissoluble unitat de la pàtria o terrorisme.
Els barcelonins ens vam estremir —jo era tancat al cotxe amb la meva família al carrer Aragó, escoltant la ràdio, sense saber cap on anar— i també vam sortir en massa a donar sang
40 anys després, Barcelona torna a estar davant l'homenatge a unes víctimes del terrorisme. Els atemptats del 17 d'agost de 2017 al cor de Barcelona i Cambrils, en què 16 persones van perdre la vida i més de 150 van resultar ferides, van tornar a estremir a una societat que ha demostrat saber compaginar la reacció psicològica normal davant d’un atac amb la crítica política, sense haver de sacrificar una cosa per l’altra. Els barcelonins ens vam estremir —jo era tancat al cotxe amb la meva família al carrer Aragó, escoltant la ràdio, sense saber cap on anar— i també vam sortir en massa a donar sang, a portar aigua als cotxes que s'havien quedat atrapats a les rondes per l'operació policial que va tancar la capital, a oferir les seves cases i els seus cotxes per a aquells que s'havien quedat penjats. Ni la por ens va paralitzar ni ens va tornar idiotes.
Pocs dies després que el terror hagués solcat la Rambla, aquest mateix carrer va veure com els barcelonins van plantar cara i van acabar expulsant una concentració racista d'extrema dreta que volia assenyalar la comunitat islàmica
Pocs dies després que el terror hagués solcat la Rambla, aquest mateix carrer va veure com els barcelonins van plantar cara i van acabar expulsant una concentració racista d'extrema dreta que volia assenyalar la comunitat islàmica. Gràcies a les xarxes de suport veïnal i associatiu construïdes durant dècades en barris com el Raval, Sants, al Poblenou, Sant Andreu i tantes altres, els veïns de fe musulmana van trobar suport i van poder alçar la veu per explicar com vivien aquests dies i reafirmar el seu compromís amb la pau. Va ser la gent de Barcelona, de manera popular i espontània, que va marcar el camí de la resposta que el món va escoltar: "No tenim por". Un crit que va sonar tan fort que ningú va poder "neutralitzar" ni "despolititzar." Perquè sí que teníem por, alguns fins i tot molta por. Dir-ho, cantar-ho, era fer política. Significava no sucumbir al dolor i el seu folklore.
La gent va complir. Però un any després les autoritats no han complert. L'Estat encara no ha estat capaç d'explicar la relació entre l'imam Abdelbaki Es Satty i el CNI
La gent va complir. Però un any després les autoritats no han complert. L'Estat encara no ha estat capaç d'explicar la relació entre l'imam Abdelbaki Es Satty, considerat el cervell dels atacs, i els serveis d'intel·ligència espanyols. El cap del CNI, Félix Sanz Roldán, va acudir el març passat al Congrés per explicar la seva versió del cas, a porta tancada. És això complir amb la transparència i veritat que les víctimes mereixen? L'aixecament del secret de sumari, fa només unes setmanes, no és més tranquil·litzador. Segons es reflecteix en els documents judicials, no es va tractar d'un contacte puntual, sinó d’almenys quatre trobades, sostingudes en el temps, entre l'imam i el CNI. I —sempre segons els documents judicials— posteriorment els antecedents policials d'Es Satty haurien desaparegut de les bases de dades de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. ¿Les connexions entre la intel·ligència espanyola i l'imam no mereixen una comissió d'investigació amb llum i taquígrafs, al Congrés, encara que només sigui per no donar corda a teories de la conspiració? De fet, sí que hi va haver una petició de comissió d'investigació sobre el 17-A: la va registrar Ciutadans i pretenia aclarir si el 'Procés' havia pogut facilitar l’atac. Tot s’aprofita per mirar de sotmetre’ns: la neutralitat és això. I així, d'aquesta manera tan despolititzada, arribem a la commemoració del 17 d'agost un any després. Un suposat homenatge a les víctimes organitzat per l'Ajuntament i en el qual destacarà la presència del monarca espanyol Felip VI. L'equip de govern d'Ada Colau ha reclamat reiteradament "deixar a part la política" perquè el rei no hagi de sentir protestes pel malestar que la seva presència genera a la ciutat. Tot això en nom de les víctimes i d'una idea de neutralitat homologable a la millor tradició de l'apropiació elitista de la política.
A la Barcelona que va obligar els seus polítics a cridar "no tenim por" —encara que sí que en teníem, i alguns fins i tot molta, i per això era un crit polític i no emocional: un desig de fortalesa
A la Barcelona que va obligar els seus polítics a cridar "no tenim por" —encara que sí que en teníem, i alguns fins i tot molta, i per això era un crit polític i no emocional: un desig de fortalesa—, aquest intent de censura prèvia del dret a l'expressió i a la protesta no colarà. L’alcaldessa i el rei es necessiten per legitimar-se com a poder inapel·lable, i perquè aquest bescanvi es pugui produir, cal que els altres callem. No saben que en realitat s’arrosseguen mútuament al descrèdit. Perquè la majoria de la gent de Barcelona considera que el passeig de Felip VI no serà altra cosa que una utilització grollera del dolor de la ciutat per intentar relegitimar la seva monarquia a Catalunya. Perquè sota la pretesa neutralitat de l'acte es troba una administració municipal que ha estat incapaç de convertir-se en la veu del carrer que exigeix saber què va passar. Perquè l’alcaldessa fa setmanes que es publicita a costa del dolor, intentant apropiar-se de la idea d’empatia, defugint tota responsabilitat política, folkloritzant el ‘no tenim por’, mentre ocupa el lloc central de la jearquia del poder “despolititzat”. Mentre els seus partidaris aplaudien un article carregat de cinisme que va publicar-li El País fa uns dies, centrat en les seves emocions, perquè devien pensar que si alimenta la idea que només importa mostrar-se com el vehicle del dolor, així podrà silenciar la política, els líders polítics de Barcelona continuen sense oferir una reflexió profunda sobre el terrorisme internacional i l’ús que en fan els Estats per imposar l’autoritarisme. Continuen sense liderar la crítica a la vulnerabilitat manifesta i volguda a la qual l’Estat sotmet la nostra policia. Continuen sense obrir una conversa real sobre com pensar la diversitat per sobre de la violència. No ho fan perquè dir la veritat és sempre un problema polític. Avui, els poders institucionals i els que no es veuen, necessiten que no hi hagi política perquè com més política hi hagi, menys possibilitats tenen de manar. Però si el poder neutral i despolititzat no té interès en fer-ho, ho haurem de fer nosaltres.
Fa 40 anys que patim l'amenaça de la violència política, patint-la o essent assenyalats com a instigadors. Sabem que callar i resignar-nos no és una opció per a aquest país. Per tot això polititzem el 17 d'agost. Ningú emmordassa Barcelona.