Jordi Porta i Ribalta (1936-2023) és un dels referents imprescindibles per entendre el compromís catalanista, primer, i després independentista d'una part molt important del nostre país. Un accident, el passat dissabte, al camí de ronda de Sant Feliu de Guíxols a Tossa, tanca una vida determinada, plena d'esforç i superació, de generositat i, sobretot, de construcció de complicitats sempre a favor del país i la seva gent.
Porta, pare de la Laia i la Mireia i marit de la seva estimada Viki, deixa un llegat immens en el camp de la gestió i l'activisme social i cultural. Fill de família nombrosa, crescut en plena postguerra, va combinar els seus estudis de batxillerat i posteriorment els primers anys d'universitat a la Facultat de Filosofia i Lletres amb el món del treball com a representant de comerç.
El seu compromís social i nacional s'inicia en els Minyons Escoltes, moviment estretament vinculat a l'Església dels anys cinquanta i seixanta. L'esperit de reforma i compromís social de l'Església que representa Joan XXIII i posteriorment Pau VI i, de manera especial, tot el procés del Concili Vaticà II, el va marcar profundament fins a l'actualitat.
Els anys seixanta entra en contacte amb Josep Maria Vilaseca, advocat de l'Estat i home clau en el món del dret civil català i particularment en l'àmbit de les fundacions, i la seva dona Teresa Roca, promotora cultural i d'enorme sensibilitat social, vinculada a l'empresa Roca. El matrimoni Vilaseca-Roca va ser probablement el referent indispensable que va permetre a Jordi Porta projectar el seu talent com a gestor i activista social i cultural.
Porta va gaudir d'una beca de la Fundació Jaume Bofill (creada el 1968 pel matrimoni Vilaseca-Roca) per completar els estudis de Filosofia a París. Des d'allà va viure en primera persona els fets de maig de 1968. L'empresonament el 1971 del que va ser el primer director de la Fundació Jaume Bofill, en Fèlix Martí, arran de la creació de l'Assemblea de Catalunya, va provocar el retorn precipitat de Porta de París per assumir la direcció de la Fundació Jaume Bofill.
Sense cap ambició personal i sense cap pretensió de mestratge intel·lectual, la vida pública i privada de Jordi Porta ha estat inequívocament un mestratge que, directament o indirectament, ha marcat moltes persones i, sobretot, ha estat i és imprescindible per interpretar el paper de la societat civil a Catalunya
Durant 30 anys (1971-2001) Jordi Porta va dirigir la Fundació Bofill amb una mirada estratègica orientada a salvar els bàsics del país i a la vegada generosa i compromesa amb la riquesa i el potencial acadèmic i social de Catalunya. Des de la discreció que sempre va caracteritzar l'actuació de Jordi Porta es van posar els fonaments, des de la Fundació Jaume Bofill i sota la seva direcció, de molts projectes en l'àmbit de la recerca social i de l'acció cultural. Són molts els organismes —alguns públics, altres privats, alguns del món universitari i molts del teixit associatiu— que van veure la llum i trobar viabilitat al llarg dels anys setanta i vuitanta gràcies a la visió i la manera de fer de Jordi Porta i els recursos de la Fundació Bofill.
Ell estava especialment orgullós de la contribució feta al Congrés de Cultura Catalana, l'any 1976. Però la llista seria interminable i en molts moments ens trobaríem davant del que podríem definir com a autèntiques estructures de país en l'àmbit cultural, acadèmic i associatiu.
Jordi Porta va ser, al costat de Fèlix Martí o dels ja també traspassats Ricard Torrents o Enric Casassas, impulsor de l'Associació per les Noves Bases de Manresa, amb la voluntat de rellançar de nou a finals del segle XX el catalanisme social i polític sobiranista.
El seu compromís amb Catalunya el va portar poc després de deixar per jubilació la Fundació Jaume Bofil, a assumir el 2002 el repte de modernitzar Òmnium Cultural. Va ser president de l'entitat des del 2002 fins al 2010, esdevenint la ròtula imprescindible per transformar una associació històrica creada per una part de la burgesia antifranquista catalana amb l'objectiu de salvar els mots en una associació capaç d'interpretar el batec de la societat catalana del segle XXI, també en les seves aspiracions polítiques a esdevenir un estat independent. Sense la seva presidència és impossible entendre el nou paper que Òmnium Cultural ha tingut aquesta darrera dècada. La desapareguda Muriel Casals el va succeir, després d'haver ocupat la vicepresidència de l'entitat.
La funció de síndic de greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona (2000-2009), la presidència de la Fundació Enciclopèdia Catalana o la del Centre Unesco de Catalunya, són exemples de l'estima i el respecte que la persona de Jordi Porta despertava en molta gent.
Autor de diversos llibres, el més rellevant és Anys de referència (Columna, 2010), un assaig que aporta llums sobre les vivències de la dècada dels seixanta i setanta, amb el maig del 68 com a epicentre de la reflexió.
Probablement, un dels reconeixements més valorats i sentits per ell va ser la d'esdevenir doctor honoris causa que la UAB li va concedir el 2013. Abans també va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi.
El llegat de Jordi Porta és immens. Des de la discreció. Des de la seva bondat. Sense cap ambició personal i sense cap pretensió de mestratge intel·lectual, la vida pública i privada de Jordi Porta ha estat inequívocament un ensenyament que directament o indirectament ha marcat moltes persones i, sobretot, ha estat i és imprescindible per interpretar el paper de la societat civil a Catalunya i, també, l'impuls, la renovació del catalanisme i la seva evolució cap a l'independentisme. Estic segur que la seva vàlua creixerà amb el pas del temps.
Descansa en pau, estimat Jordi.
Jordi Sànchez i Picanyol, director Fundació Jaume Bofill els anys 2001-2010