Jordi Pujol no és militant de Junts per Catalunya, com tampoc ho és Artur Mas, però ambdós presidents pensen diferent sobre quina relació ha de tenir la formació actualment hegemònica a l’antic espai de Convergència amb Aliança Catalana (AC), el partit islamòfob de Sílvia Orriols. Mentre que Mas va destapar la caixa dels trons en afirmar que Junts hauria de poder parlar amb AC, Pujol s’ha declarat partidari de “mantenir l’exclusió”, és a dir, el cordó sanitari respecte de la formació de l’alcaldessa de Ripoll. La posició pragmàtica de Mas, que, amb raó cartesiana es veu a venir les dificultats que pot tenir Junts per pactar ajuntaments si a les municipals del 2027 es confirma el creixement d’AC, contrasta amb les conviccions de fons de Pujol sobre la democràcia, el tractament de les allaus migratòries, i el futur de la identitat catalana.
Pujol, que sempre ha estat un demògraf intel·ligent, té clar que “amb polítiques i mentalitats etnicistes, Catalunya avui no existiria”. Allò del “Som 6 milions” era alguna cosa més que un eslògan, i, segurament, avui és més difícil sostenir el “Som 8 milions”; però el que és segur és que reduir-lo al “Som dos milions” (de catalans autèntics i/o reals) que sovint s’invoca des de l’entorn d’AC i altres grups etnicistes, portaria la identitat catalana directament al suïcidi. És qüestió de fer números i Pujol els ha tingut sempre molt clars. Quan l’ús habitual del català ha passat del 46% al 32,6% en els últims vint anys, com revela la darrera entrega de la demolidora enquesta d’usos lingüístics, cal concloure que les polítiques de normalització de la llengua en l’etapa del pujolisme, dirigides molt especialment als fills de l’allau immigratori dels anys seixanta i setanta han funcionat bastant millor que les actuals. Possiblement, perquè la política del "sumar i no restar" és costeruda però a la llarga, molt més fèrtil per a la llengua i el país.
Entre les declaracions de Mas i les de Pujol ha succeït que la direcció de Junts va decidir desmarcar-se de la moció de censura que pràcticament tenia enllestida per desallotjar Orriols de l’alcaldia. De cap manera es tractava d’un “cop d’estat” sinó de l’aplicació de la regla democràtica a partir de la suma dels vots de l’oposició de Junts, ERC, el PSC i la CUP, és a dir, 10 regidors sobre els 6 d’AC. Però el cas és que Junts es va fer enrere amb l’argument, entre d’altres, que fer-la fora de l'alcaldia contribuiria a victimitzar més Orriols i disparar les seves expectatives electorals a costa de Junts. El cert és que, des de fa una setmana, la reinvestidura per passiva de la lideressa d’AC ha servit per ampliar la seva presència mediàtica, amb dues entrevistes a la ràdio i la televisió pública, Catalunya Ràdio i TV3, i una altra a RAC1, l’emissora privada amb més audiència del país. “Ja em podeu anar dient ignorant, racista, feixista o curta de gambals... Us tinc on volia. Parlant d’Aliança Catalana 24 hores i a tots els mitjans”, ha constatat Orriols. Tampoc s’ha estat de plantar cara a les declaracions de Pujol, amb un parell de piulades. A la primera li ha recordat el famós 3%; a la segona, ha proclamat: “Junts treu el "Sant Cristo gros" per atacar Aliança Catalana. Però és tard. No només hem seduït el seu electorat... també bona part dels seus càrrecs electes. Catalunya muta cap al blau...” Amén.
En la decisió sobre Orriols, Junts ha primat més la preocupació per la frontera electoral amb AC que la defensa de les seves polítiques pròpies sobre la immigració, òbviament adaptades a uns temps que no són exactament els de Pujol. Quan Junts manté Orriols a l’alcaldia de Ripoll pels riscos de fuga d’electors propis a AC s’oblida de les fronteres que també té amb ERC i la CUP, i inclús el PSC. I, fins i tot gosaria dir, amb el conjunt dels demòcrates. Efectivament, cal mirar més a Europa. La CDU s'ha negat a pactar amb els ultres de l'AfD després de les eleccions federals alemanyes d'aquest diumenge malgrat que han doblat els seus vots. La dreta i l’esquerra democràtica a Alemanya i a França ho tenen molt clar. Com Jordi Pujol ho ha tingut sempre.
El problema dels pactes que, certament, pot tenir Junts a les properes eleccions municipals amb AC, només es pot solucionar amb altres pactes. I això vol dir obrir-se a acords amb ERC, per descomptat, però també amb el PSC, en funció de l’aritmètica i el clima de cada municipi. Altra cosa és que aquestes forces ho rebutgin, com ja va passar a Ripoll després de les municipals. El cordó sanitari no depèn només de Junts. Però la frontera que limita la defensa dels valors democràtics amb el discurs de l’odi hauria de ser infranquejable. Ja n’hi ha prou de prostituir la democràcia i abaixar el cap davant els qui s’aprofiten de les moltes debilitats que té, entre les quals no és menor el risc d’admetre a les urnes aquells que poden o volen destruir-la. La llibertat no té res a veure amb l'estigmatització, l'assetjament, el menyspreu o l'insult al diferent simplement pel fet de ser-ho, ho practiqui qui ho practiqui. És de primer de democràcia.
La clau del pati, i la clau de la gestió de la immigració, la continua tenint Junts, no Orriols. A Ripoll i a Madrid
És cert que Junts ha de fer front a la pressió que exerceix la narrativa orriolista del “volem deportar” i l'espantall de la “invasió musulmana”, a cavall dels problemes reals de seguretat i incivisme en alguns barris i la gestió dels ajuts públics a col·lectius de migrants, revisable i millorable. Però no podrà mantenir la posició davant els embats d’AC si li tremolen les cames. És una evidència empírica que el creixement del PIB català després de la pandèmia, d’un 5,9%, per contrast amb el d’Espanya (3,7) o la zona euro (3,4) és en bona part degut a l’augment poblacional propiciat per la immigració. I és cert que el dèficit fiscal crònic impedeix afluixar l’estrès dels serveis públics o de la llengua catalana davant la nova onada de nouvinguts. Però és Junts qui pot aconseguir el traspàs de les polítiques d’immigració a la Generalitat, o bona part d’elles, per la seva posició determinant a Madrid, no AC. En últim terme, tampoc Salvador Illa o Oriol Junqueras ho poden assolir, tot i que se'n poden portar certs rèdits si finalment l’acord que negocien Junts i el PSOE tira endavant. I és perfectament compatible defensar la regulació dels fluxes migratoris o l’expulsió d’imams salafistes, com s’ha fet a la Jonquera i Figueres, amb les polítiques d’integració dels nouvinguts en la societat i en la cultura catalana. Si fa vuit dies els de Carles Puigdemont havien de decidir el futur d’Orriols, avui decidiran si retiren o no la qüestió de confiança al Congrés contra Pedro Sánchez després de la petició del mediador internacional a la taula de negociació de Suïssa, el diplomàtic salvadorenc Francisco Galindo, i de l'expresident José Luís Rodríguez Zapatero. La clau del pati, i la clau de la gestió de la immigració, la continua tenint Junts, no Orriols. A Ripoll i a Madrid.