L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va escriure el 2016 un text inèdit sobre la figura de mossèn Josep Dalmau, capellà i activista independentista traspassat aquest dimecres, que reproduïm aquí pel seu interès polític i humà. El presentem juntament amb una breu obituari, arran de la mort de Dalmau, també escrit per Pujol.
6-IX-2018
La mort de Mn. Dalmau, tot i que ja fa temps que es donava per imminent, segur que ha commogut molta gent. I que l’ha fet reflexionar. I repassar en la memòria el que ha estat la seva vida i la seva presència. Des del punt de vista espiritual i d’Església, des del punt de vista social i polític, des del punt de vista d’arrelament al país i de la seva defensa. I des del punt de vista del compromís amb la gent, amb les persones.
Tot això, viscut i practicat amb molta llibertat d’esperit. Amb valentia. Fins i tot de vegades sorprenent i sacsejant la gent. Jo mateix en algun moment em vaig sentir interpel·lat. Ha estat un personatge amb qui en algun moment ha estat difícil estar-hi d’acord (per la novetat i radicalitat d’algun plantejament) però amb el qual sempre es mantenia una relació afectuosa. Per la seva qualitat humana i per la seva autenticitat cristiana (més enllà de formalismes). Per sobre de tot era un home bo. Un home amb criteri i també atrevit, un home de principis i alhora comprensiu.
Durant els seus darrers anys se li va accentuar aquesta humanitat. I la serenitat d’esperit. El seu record ens serà benèfic. Com a persones, i com a país.
7 novembre 2016
En els 90 anys de Mn. Dalmau
Amb motiu del 90è aniversari de Mn. Dalmau vaig ser convidat a un acte d’homenatge que se li va fer a Gallifa, en el Santuari de la Mare de Déu de la Natura (o de l’Ecologia, com també se’n diu). Que ell va crear l’any 1986. Un acte al que es preveia que hi assistirien centenars de persones, i així va ser.
Algú em va aconsellar que no hi anés. De fet actualment quan hi ha actes poc o molt multitudinaris hi ha gent que m’aconsella que no hi vagi. De vegades amb una certa raó. Però al de Mn. Dalmau, al d’en Dalmau, hi vaig anar. Perquè és cert que de vegades a en Dalmau el podem haver trobat – o jo el puc haver trobat – molt radical o que pot haver estat realment poc realista, a voltes fins i tot incòmode. Però sempre sensible al dolor de la gent, a les injustícies de la societat i als perills que han sotjat la nostra Pàtria. I ni que fos a voltes de lluny, sempre he admirat la seva joventut d’esperit, la seva valentia i la seva fidelitat a allò que per ell considerava bàsic alhora que just i essencial.
Total, que hi vàrem anar, la meva dona i jo. Va ser un acte bonic i de qualitat. De qualitat humana i cívica. Per tothom. I per nosaltres especialment gratificant. En dono les gràcies a en Dalmau i a tanta gent.
Però dit això potser pot ser útil explicar una altra reflexió meva amb motiu d’aquest acte.
En Dalmau ha estat – i és encara ara que està arribant al final, un final que no li fa por – un profeta. Un home fidel als principis que al seu entendre han d’inspirar la vida dels homes, individualment i com a societat. I que ha predicat aquests principis a tothom, sempre i per tot arreu. No l’han aturat les amenaces ni les contrarietats i les decepcions, amb què de vegades la vida ens enfronta. I no ha tingut por, ni física ni la que pot ser producte de l’ambient social o de les relacions personals.
No vol dir que sempre hagi tingut raó. Ni que sempre hagi estat prou amatent i sòlid en la rectificació quan ha calgut. Però el conjunt de la seva vida respon a aquest compromís. Clarament i abastament... Sempre ha volgut ser fidel a la idea d’home i de societat que intel·lectualment i espiritualment s’ha forjat. Tot això viscut amb fermesa i alhora humilitat.
Així varen ser els profetes. Els d’Israel. I així són els d’ara. Mn. Dalmau ha tingut i té un fort component profètic.
I Israel va tenir uns Reis. Bons i dolents. (Com també hi hagué falsos profetes). I Reis i Profetes sovint varen discrepar. I potser perquè jo he estat polític i no profètic m’inclino a creure que no sempre el que deien els profetes devia ser el més just i el més convenient. De fet la Història d’Israel (la Bíblia) parla sovint de falsos profetes. Falsos per malícia o falsos per error (per haver interpretat malament el manament del Senyor). O simplement bons profetes que en algun moment es varen equivocar.
Però en conjunt es pot dir que sense el profetisme, que sense la predicació i l’acció dels profetes Israel no hauria sobreviscut als assiris, als babilònics i als romans. I que sobretot no hauria sobreviscut als propis errors, covardies i mancaments.
Mn. Dalmau (en Dalmau) ha estat un profeta. Ho és encara cap al final de la vida. Ho va ser l’altre dia a Gallifa, en el santuari de l’Ecologia.
I jo puc entendre això particularment. Perquè jo no he estat un profeta. Jo he estat un polític. No ben bé un “Rei”, però un polític. En el nostre context, vaig ser important. I sovint havia de parlar, o discutir o enfrontar-me amb algun profeta. De vegades amb falsos profetes, altres cops amb profetes de debò. Però sempre és difícil discutir amb un profeta. I més per un polític.
L’acte a Gallifa va ser emotiu, va ser dens, va ser espiritualment potent. Però això no m’impedia, ben al contrari, pensar que en la meva relació amb en Dalmau de vegades els nostres papers varen estar marcats per una banda pel meu sentit de polític i de governant, i per l’altra pel sentit més radical i fins i tot profètic d’ell. I ja que podríem dir que estàvem submergits en una atmosfera que combinava religiositat i mediambientisme, espiritualitat i sentit pràctic polític no vaig poder no recordar converses, discussions i moments de mútua comprensió que ell i jo havíem tingut. Val a dir que no només sobre la Natura i el Medi Ambient. També sobre el futur de Catalunya i sobre la societat en general. Ell, normalment, amb una actitud més profètica, jo més política i possibilista. La veritat és que el record d’aquelles converses, i fins i tot discussions, em va asserenar l’esperit. Potser perquè crec que al capdavall podem estar contents (no definitivament satisfets, però sí modestament contents) del que al capdavall tots plegats hem fet. I no només en Dalmau i fins i tot modestament jo mateix, sinó sobretot, sobretot, el conjunt del nostre país.
És per això que tot tornant cap a casa vaig recordar amb emoció en Dalmau. Que havia pogut ser un home difícil perquè en certs aspectes ha estat un home radical. Com ho eren els profetes d’Israel. Però que sempre ha estat generós, compassiu i humil. I al mateix temps, a la curta o a la llarga, eficaç. Com ho eren els profetes d’Israel. Als quals els Reis finalment, tard o d’hora, feien cas.