No fa pas tant, la gran preocupació era decidir si al tomb de després de sopar per pair la truiteta i les dues llesquetes de pa amb tomàquet hi anàvem amb jerseiet o amb rebequeta.

Era quan, allà baix, per sota de Queralbs, el país suava per culpa de la xafogor, però creia que era feliç. I tot estava tranquil. Controladament tranquil. I durant l’agost més. Eren aquells dies en què tots érem dels nostres. Era quan les coses tocaven quan tocaven i quan no, no tocaven.

La fórmula secreta era anar tibant i deixant anar corda. La cosa funcionava perquè imperava el seny i l’ordre. La caseta, l’hortet i el tortellet de tota la vida i, per suposat, la majoria absoluta cada quatre anys. Els catalans, la rauxa la guardaven pel moment del rotet d’aromes de Montserrat dels diumenges després de dinar. Era poc després d’haver cridat “Visca Catalunya!”. Però fluixet, no fos cas que s'escoltés pel celobert.

Funcionava la màquina de crear putes i Ramonetes, però llavors no fèiem servir aquest llenguatge perquè als diaris no hi quedava bé escriure-hi la paraula puta. I menys en plural. Per no usar-la, ni a les planes aquelles del “relax”. El dia en què, com a país, vam estar més a prop de dir una paraulota va ser quan al Dallas, la sèrie aquella que vèiem sempre a casa, hi va sortir un “pendó”:

Eren aquells dies feliços, quan encara no havien pujat els periodistes a fer el corb. Passejàvem per Queralbs amb les mans entrellaçades a l’esquena i saludàvem els coneguts de tota la vida, que també havien sortit a prendre la fresca. I al mig d’aquella pau només trencada per algun grill emprenyador, teníem una obsessió: quina seria la darrera frase de la biografia? La de l’Enciclopèdia Catalana, esclar. La nostra. Sí, perquè, de vegades, una trajectòria immaculada es pot torçar per un entrebanc imprevist.

I després va venir tot. Per culpa de la rauxa. Va ser quan em vaig fer meu aquell “mecagoencony” que deixava anar de tant en tant l’avi Soley. I d’aquell catalanisme moderat que anava a Madrit (concepte) amb el mostrari a la maleteta, vam passar a ser indepes. Pim i pam. Jo indepe! Qui ens ho havia de dir, oi? I, esclar, Roma (digui’n Madrit) no paga traïdors. Ho va explicar perfectament en José Antonio Zarzalejos en un article que algun dia s'estudiarà a les facultats com a exemple de com actua un Estat quan es veu amenaçat...

Total, que els estius a Queralbs mai més seran iguals. Quan hi anem, que hi anem molt poc, continuem sopant una truiteta. Però ara tenim les finestres tancades i les cortines corregudes. I després, ja no sortim a estirar les cames. Perquè hi ha un munt de periodistes d’aquestes cadenes espanyoles que es pensen que som la Pantoja. Aquells a qui engeguem a la merda, sap?. Bé, i tampoc no sortim perquè molts dels coneguts de tota la vida ens giren la cara. I tenen raó. No mereixo la seva compassió perquè els he mentit. Però, sobretot, els he decebut. Vaig ser un símbol moral per a ells i he traït la seva confiança. És cert que al meu interior penso que vaig fer coses molt bones, i les vaig fer, i això algun dia pesarà més, n’estic convençut, al menys jo, però em pot la culpa. La maleïda culpa.

La mateixa culpa mortificadora de no haver estat a casa quan els fills em necessitaven. D’aquí plora la criatura. Per expiar aquell pecat, vaig deixar fer. Vaig fer veure que no veia el que passava. I passaven coses molt grosses. Tant, que al final la gestió la vam haver de deixar al petit, que semblava el més sensat de tots. Però ja era massa tard. I va ser així com el que hauria estat només el petit pecat d’una deixa que no vam trobar mai el moment d’explicar, va convertir-se en un pecat que va arribar de la mà de mig codi penal.

L’última línia de la meva biografia no serà com esperava, no. Tot i que en el fons, encara tinc l’esperança que la indulgència de la commiseració humana acabi suavitzant el text. Per si de cas, aprofitaré la fresqueta de Queralbs per anar recuperant antics papers oblidats. Aquells documents que demostren haver fet també coses bones. Perquè els grans pecadors, més enllà del penediment, també tenen dret a rebre compassió. Sobretot tot quan no has pecat per mala fe sinó per superar la teva pròpia culpa.