Rarament la veritat ha estat el bé a protegir en la construcció del relat polític. Però poques vegades s'ha aconseguit un menyspreu tan intens cap a la veritat com el que estem observant avui en la crisi política que vivim a Catalunya i a Espanya. L'intent d'imposar un relat a la ciutadania està ple de postveritats. El penúltim exemple el trobem en les acusacions de supremacisme i racisme que ens aboquen als sobiranistes els dirigents del PSOE, de Ciutadans i del Partit Popular.

No seré jo qui justifiqui els tuits o els articles escrits per qui és avui el president Torra. No tinc cap problema a afirmar que aquells missatges, aquelles expressions, ni els comparteixo ni em representen. I el més rellevant és que tampoc representen la gran majoria d'homes i dones que van apostar democràticament per la República Catalana en les últimes eleccions.

Estic convençut que avui, i amb la calma necessària, Torra no tornaria a escriure ni a tuitejar el que va escriure o tuitejar en el passat. De fet, ho va dir al Parlament i va demanar perdó diferents vegades, una actitud que per cert no li ha servit per estalviar-se cap insult ni desqualificació. Potser li va faltar dir que aquells missatges van ser en la seva majoria una llicència desafortunada en el tipus de llenguatge, amb metàfores indegudes.

Ningú pot trobar en Torra ni en els seus textos un ideòleg, ni tan sols un valedor, d'una teoria supremacista del nacionalisme. Simplement, perquè ell no ho és. I el sobiranisme català, tampoc. I al llarg de la història s'han donat proves de sobres en sentit contrari. Ni tan sols en els orígens del catalanisme polític, ni posteriorment en els anys trenta del segle passat, quan les teories excloents i racistes estaven més esteses en el continent europeu, el nacionalisme català es va alimentar ni va alimentar cap mena de supremacisme. No se'n pot trobar cap autor de referència ni text influent.

La fortalesa principal del catalanisme i avui del sobiranisme català ha estat la seva consciència democràtica i inclusiva de tota la població, derivada de la concepció que la nació no té més present ni futur que el que els seus ciutadans li vulguin donar. El passat il·lumina i justifica alguns pilars del nostre poble, ajuda a comprendre el present, però únicament l'exercici permanentment renovat de la voluntat per part dels homes i dones que conformen la nació a favor de la nació mateixa, allò que Renan va definir com el “plebiscit permanent”, és el que ens manté i projecta com a subjecte col·lectiu en la història.

La fortalesa principal del catalanisme i avui del sobiranisme català ha estat la seva consciència democràtica i inclusiva de tota la població

Per comprendre aquesta actitud no supremacista del sobiranisme, és determinant el fet que la Catalunya actual és el resultat de les migracions massives dels últims cent anys. En 1913 Catalunya tenia poc més de dos milions tres-cents mil habitants. El salt fins als set milions i mig actuals no és pas el reflex d'una intensíssima activitat sexual i reproductiva. En absolut. Tres moments històrics (anys vint, període dels cinquanta-setanta, i la dècada posterior a 1996) determinen en gran part el que avui és Catalunya.

Una nació que avui es reconeix com a tal a cop de migracions. Per les nostres venes corren gotes de sang de procedències i llocs veïns, que formen part del nostre “jo” més intransferible, que no negarem ni menysprearem mai, i que en cap cas ens són impediment per desitjar una Catalunya sobirana.

Aquesta és la realitat i la màgia de la Catalunya actual. La nostra força i la nostra esperança. I és la garantia democràtica del sobiranisme català que l'1 d'octubre i el 21 de desembre es va expressar a les urnes. Per això fan mal i amoïnen les acusacions polítiques que oculten la veritat. Aquestes acusacions provoquen un allunyament de l'opinió pública espanyola de la realitat catalana, i així dificulten les vies de diàleg i, per tant, les solucions a la crisi política i democràtica que vivim.

Sentir Pedro Sánchez afirmar que el president Torra és “el Le Pen català” solament pot ser el resultat de barrejar la ignorància amb la irresponsabilitat, males companyies per a qui aspira a ser alternativa de govern.

Les enquestes manen, Ciutadans creix, i el PP i el PSOE acorden doblar l'aposta a Ciutadans en la seva rivalitat per preservar la millor porció possible del que en un altre temps va ser el bipartidisme. I si en aquesta pugna per dominar el relat polític, els “xamans de la demoscòpia i la comunicació” estableixen unes consignes que no encaixen amb la veritat, se sacrifica aquesta última. L'important no és la veritat ni buscar una solució democràtica al problema polític més profund i complex des del 78 en allò que es denomina l'Espanya constitucional. Amb aquestes actituds, sembla difícil trobar cap solució. Algú hauria de preguntar-li a Pedro Sánchez i al PSOE per tantes oportunitats perdudes. Quo vadis, PSOE?