És evident que els 48 diputats que Catalunya aportarà sobre el total dels 350 que configuren el Congrés de Diputats tindran un perfil força diferent del d’altres circumscripcions. Aquests 48 escons suposen el 13,7% del total, quan Catalunya té un pes demogràfic del 16,27%. És a dir, a causa del sistema electoral sorgit de la restauració de 1977, que fixa un mínim de 2 diputats per província i a partir d’aquest repartiment sí que la resta d’escons s’assignen proporcionalment segons el pes demogràfic de cada demarcació, aquelles comunitats autònomes amb moltes províncies (i que normalment estan menys poblades) tenen un plus de sobrerepresentació en el Congrés de Diputats (i ja no parlem del Senat). En un sistema electoral totalment proporcional, Catalunya aportaria 57 diputats, per tant, encara seria molt més decisiva del que poden ser ara els 48 diputats escollits a les circumscripcions catalanes.
A un mes per a les eleccions generals del 28 d’abril, hi ha un 32,1% d’indecisos, els quals cada vegada tenen més en compte la campanya electoral. De fet, en les eleccions de juny del 2016, quan es van haver de repetir perquè els resultats de desembre del 2015 varen donar un Congrés fraccionat, amb el bipartidisme PP-PSOE debilitat per l’aparició de nous partits (Podemos i Cs), en aquelles eleccions de juny, segons l’estudi postelectoral del CIS (juliol 2016), el 22,7% dels espanyols varen decidir el vot durant la campanya electoral (5,7% just al començament, 10,2% durant la darrera setmana i fins a un 6,8% el darrer dia). Amb totes aquestes incerteses, una relativa baixa taxa de fidelitat als partits i una propensió a la volatilitat de darrer moment, sí que els resultats d’aquesta enquesta apunten algunes tendències, que passo a resumir:
- ERC podria ser el partit més votat i amb més escons en unes eleccions generals a Catalunya des de la segona República, si bé amb un escenari d’empat tècnic amb el PSC-PSOE.
- ERC clarament fa el sorpasso a l’antiga Convergència dins el bloc sobiranista, ja que, en relació a les eleccions generals del 2016, capta el 16% dels antics votants de CDC, i respecte a les eleccions al Parlament del 2017, captaria el 20% dels electors de JxCat; esclar que encara falta l’efecte de la campanya electoral, tan decisiva com va ser en aquells comicis catalans. ERC també és un dels partits que en major mesura sap mobilitzar nous electors i votants que en el darrer cicle electoral varen fer confiança a ECP (9%).
- El PSC segurament tornarà a ser el partit més votat a la circumscripció de Barcelona, però potser no serà el partit amb més escons, perquè la seva menor implantació en les altres tres demarcacions genera una situació d’empat tècnic entre PSC i ERC.
- En tot cas, el PSC-PSOE millorarà molt respecte a les darreres eleccions generals perquè recull entorn del 20% dels antics votants d’ECP del 2016, però també prop d'un 16% d’electors de Cs en les darreres eleccions al Parlament del 2017, i sens dubte és el partit que més abstencionistes de l’any 2016 aconsegueix mobilitzar. Clarament, l’efecte de “vot útil d’esquerres” i donar suport a la continuïtat del govern de Pedro Sánchez, són dos factors que fan reviscolar l’antic PSC-PSOE, abans líder en quasi totes les eleccions generals a Catalunya.
- Convergència es va enfonsar en les eleccions generals del 2016. Un any més tard, en un altre context històric d’excepcionalitat, va saber construir un projecte sociològicament molt més ampli a través de Junts per Catalunya i fer un molt bon resultat en les eleccions al Parlament de desembre del 2017 (per sobre totes les previsions al començament de la campanya electoral), però les picabaralles internes, la falta de lideratges de segon nivell per copar el dia a dia de les decisions i els missatges polítics, i sobretot, les diferències en el pla estratègic, tornen a situar aquest espai potencial amb un alt grau d’indecisos (el 34% dels electors de JxCat el 2017 estan encara indecisos). La campanya electoral per a aquesta formació serà bàsica per millorar les expectatives actuals i situar-se com a horitzó plausible a mig camí entre els mals resultats de CDC el 2016 i els bons resultats de JxCat el 2017.
- Cs millorarà resultats respecte a les darreres eleccions generals, però en cap cas està al seu abast tornar a ser el partit més votat en unes eleccions a Catalunya, ni tan sols a la demarcació de Barcelona. Cada elecció té els seus eixos, els seus factors de decisió de vot, i en clau d’eleccions al Congrés de Diputats, Cs cedeix molts votants al PSC-PSOE, que no es neutralitzen de forma suficient amb l’aportació de votants procedents del PP.
- En Comú Podem (ECP), que va saber canalitzar en el seu moment el malestar del 15-M i les nefastes conseqüències socials de la crisi econòmica, va tenir el seu moment coincidint amb el punt més àlgid de desprestigi dels partits clàssics de govern, la demanda de noves formes de fer política i la crisi del PSOE, percebut més com a responsable de la gravetat de la crisi econòmica que no com el protagonista per sortir-ne. Però això ja queda molt lluny, i l’actual Pedro Sánchez ha vist reforçat el seu lideratge, de vegades simplement per contraposició amb la possibilitat real d’un govern de dretes, això sumat a les múltiples crisis dels comuns i les seves diferents famílies, porta a una relativa baixa fidelitat dels seus antics votants de l’any 2016 (ara fidelitzats entorn del 26%, si bé molts dels seus indecisos tornaran a fer confiança a aquesta formació), i també amb molts vots que tornen a l’espai del PSC-PSOE (quasi el 20%), i també pateix algunes pèrdues menors a favor d’ERC (9%) i Front Republicà (4,5%). Clarament, ECP ha perdut aquella capacitat de sumar sinergies i ara és un més dels partits dins l’espai de l’esquerra sociològica, amb dificultats per transmetre un missatge de “vot útil” entre el PSC-PSOE i ERC.
- El PP, que pot ser el primer partit de dretes al conjunt de l’Estat, a Catalunya ocupa una posició molt minoritària, amb possibilitats reals d’assolir algun escó només a la demarcació de Barcelona. Les eleccions al Parlament del 2017 varen situar Cs, segons molta gent, com el “millor partit per rebutjar l’independentisme”, però ara Vox rebla aquest clau, de forma que el PP es troba entre la significativa pèrdua de votants a favor de Cs i també en menor mesura ara a favor de Vox, els quals tenen opcions d’assolir representació a Catalunya, també només a la demarcació de Barcelona, justament per la incapacitat del PP de projectar la imatge de “vot útil” davant la pinça entre Cs-Vox.
- I finalment, el Front Republicà pot ser una de les sorpreses de les eleccions generals a Catalunya. És evident que hi havia una demanda insatisfeta d’una part de l’independentisme d’esquerra rupturista, que fins ara o bé s’abstenia en unes eleccions generals, o bé dividia el vot entre ERC i en menor mesura ECP. Però ara aquest espai té un partit i, de moment, sembla que podria fidelitzar la meitat dels electors de la CUP i captar vots procedents tant d’ERC com de JxCat, i encara el 30% dels votants de la CUP del 2017 no ha pres una decisió de vot.
Durant aquest mes caldrà veure com es decantarà el 32% d’indecisos, quants electors acabaran decidint el vot els darrers dies i quants canviaran el sentit del vot en funció del que es digui i es faci fins al 28 d’abril, però el punt de sortida ja està fixat, ara cal veure què fa cada partit per consolidar aquests resultats o bé alterar-los segons les seves (bones o males) expectatives. Una campanya electoral és una cursa de fons, però també és cert que uns actors estan millor situats que altres.
Jordi Sauret és doctor en Sociologia i director-gerent de Feedback