Quan a les tertúlies sento o llegeixo als diaris com alguns comentaristes, amb tota la frivolitat, anticipen de si la sentència ens condemnarà a tants o tants anys de presó, no puc deixar de pensar en els meus pares. És instintiu, és immediat i em dol molt per ells. No per com frivolitzen sobre el nostre, el meu, futur com si fos una juguesca i sense que tinguin una informació precisa o cap, sinó pel mal que dedueixo que els pot fer a ells, als meus pares, que, com tothom, saben sumar i restar.

Aquesta setmana el meu pare farà 79 anys i d’aquí a un mes els farà la meva mare. El seu estat de salut és delicat, però em segueixen transmetent una fortalesa interior que m’encomanen i que m’ajuda a mantenir la meva. Però sé que pateixen en silenci per molt que ho vulguin dissimular. A aquestes altures no ens podem enganyar, ni ells a mi, ni jo a ells. Amb una mirada quan poden venir-me a veure un cop cada molt, o amb el to de veu de la trucada setmanal, en tenim prou per saber com estem.

Una de les coses més cruels d’un empresonament injust és la separació de les persones estimades. Tinc la sort, la immensa sort, que entre aquestes hi ha tota la meva família. Tota. Diuen que la família no la tries, “et toca”. En el meu cas, com tanta i tanta gent, em sento un afortunat, perquè podria tornar a néixer les vegades que fessin falta que sempre triaria de nou la mateixa família que “m’ha tocat”. Pares, germans, tiets, cosins, sogres, cunyats, nebots, i, com no, els avis, al cel siguin!, que molts cops els recordo aquí a la presó. I no cal dir la meva dona i les meves filles, que sense elles no soc res.

En tota aquesta onada de solidaritat i de suport cap a nosaltres, els presos i les nostres famílies, que mai a la vida podrem agrair com correspondria, mai, penso com si els nostres pares, pel seu patiment en silenci i per no poder participar o viure en directe tot el que es fa, són els grans oblidats en les cròniques sobre les derivades del nostre empresonament. Això no és cap retret a res ni a ningú, Déu me’n guardi!, però sí que en el meu sentiment d’estar en deute amb ells, que ara des de la presó poso molt més en valor, em fa sentir en la necessitat de reivindicar-los, si bé en el fons, és l’excusa per poder deixar testimoni per escrit de com els enyoro, els admiro i els estimo.  

Em sento afortunat perquè gràcies als valors i actituds a què em van saber empeltar els meus pares, avui afronto molt millor aquests difícils moments d’un injust empresonament

Els meus pares formen part d’aquella generació que tan gran ha fet el nostre país. D’aquella generació que va rebre i va saber transmetre’ns uns valors i sobretot unes actituds que ara m’ajuden tant i tant a suportar aquesta injusta situació. Aquella generació que “amb una sabata i una espardenya” van ser capaços de fer molt. Són d’aquella generació d’expressions que dissortadament han quedat molt oblidades: “Has de tenir força de voluntat!“, “Si vols això, te n’has d’estar d’allò. Tot no es pot tenir!“, “Les coses es guanyen a base d’ajupir l’esquena, i no semblant que tens un os a l’esquena”, “A base de pencar des que surt el sol fins que es pon“, “Res no ve regalat!“ perquè “ningú et traurà les castanyes del foc”. Que l’exigència “comença per un mateix abans que als altres". Aquella generació se’n “van estar” de moltes i moltes coses, pensant sempre en el futur dels seus fills. Aquella  generació que tot el que feien, els seus esforços i sacrificis, hi trobaven sentit en els fills. Aquella generació que van començar a treballar a l’edat que ara esborrona de pensar-hi perquè eren criatures. Aquella generació que volien tenir sempre “un roc a la faixa” pel que pugui passar. Formen part d’aquella generació que ens va ensenyar a conèixer i estimar Catalunya en el sentit més ampli. Aquella generació que sense buscar protagonismes ni gesticulacions ens van transmetre allò de “patir pels que pateixen” i  a implicar-nos en entitats que “ajuden als altres”. Aquella generació que venia “d’un silenci antic i molt llarg” ―que cantava en Raimon― i que a ells els va tocar trencar-lo a força de fer gran des de l’anonimat “aquella remor que se sent” que definia en Miquel Martí i Pol. Aquella generació que va “salvar molt més que els mots“. I en el meu cas, com en el de molts, aquella generació que ens va voler ensenyar l’Evangeli, en el millor sentit de la paraula, el de l’Església “de base” que en deien.  És així, sobre aquests valors i sobretot aquestes actituds de no caure mai en la resignació, que aquella generació va fer tant, i no sé si els ho hem reconegut prou. Crec que no.

Crec que va ser l'enyorat i admirat Carles Capdevila que va dir allò que “els fills no segueixen els consells dels pares, sinó que segueixen el seu exemple". Quanta raó! I tant de bo hagués seguit més intensament el seu exemple en molts temes. Però alhora, i vist en perspectiva, em sento afortunat perquè gràcies als valors i actituds als quals em van saber empeltar els meus pares, i aquella generació, avui afronto molt millor aquests difícils moments d’un injust empresonament. 

Ara que es parla tant i que hi ha tanta competitivitat amb els currículums acadèmics i professionals, dels polítics entre d’altres, ara que sovint es parla més de l’aptitud que de l’actitud, vull deixar constància que, en el meu cas, el millor que puc i vull exhibir al meu “currículum” acumulat al llarg de la meva vida no és que tinc aquest o aquells estudis, o que he tingut aquesta o aquella responsabilitat, el millor que vull exhibir perquè és el que m’ha deixat un pòsit al llarg de la vida, és que fa 52 anys que soc fill del Mingo i la Dolors de Parets.

Per molts anys pares! Us estimo i us estimo!!!

 

Jordi Turull i Negre,

Pres polític