En un país normal, el responsable de les forces de seguretat no pot anar pel món reunint-se amb gent sense que l’Estat en tingui constància. Sobretot perquè vagi vostè a saber amb qui pots acabar fent-te una foto compromesa.

En un país normal, l’Estat ha de controlar el seu responsable de seguretat perquè no vagi pel món fotent desastres, ja sigui perquè és un incompetent, un temerari, les dues coses o qualsevol altra.

En un país normal, el responsable de la seguretat de l’Estat ha d’estar “vigilat” per l’Estat, no fos cas que algú intentés influir sobre les seves decisions en una direcció contrària a la correcta.  

En un país normal, s’han de gravar les converses que el responsable de seguretat manté al seu despatx amb altres persones. Sobretot per seguretat, però també en previsió de possibles conflictes.

En un país normal, el responsable de seguretat ha de fer el possible per mantenir la integritat de l’Estat que li paga. I si cal fabricar proves contra els que la volen combatre, es fabriquen. I si cal filtrar mentides a periodistes amics i servils, es filtren. Però si acabem escoltant amb la pròpia veu del responsable de seguretat com fabrica aquesta mentides i com ho fa acompanyat d’un alt responsable d’un organisme judicial que ha de vetllar per la integritat, el responsable de la seguretat de l’Estat té un problema. I gros. I l’Estat també.

En un país normal, quan la guerra interna entre sectors policials provoca fuites d’informació interna i sensible, guerres de dossiers i filtració d’informes (reals o inventats), és que el responsable de la seguretat de l’Estat ha perdut el control de la situació. I quan el responsable de la seguretat d’un Estat perd el control intern del seu departament i es filtren converses mantingudes al seu despatx és evident que: 1/ no ha fet bé la seva feina, 2/ està en risc la seguretat de l’Estat.

Als països normals, quan succeeix una situació com la descrita, el responsable de seguretat no dura ni un neutrí de segon a la seva cadira. O bé perquè té un mínim de vergonya, o bé perquè té un mínim sentit de la responsabilitat i del deure, o bé perquè té sentit d’Estat, o bé perquè els seus superiors l’ejecten del càrrec a una velocitat que deixa la de la llum com una cursa de cargols adormits.  

Doncs bé, hi ha Estats on no només no passa la situació descrita sinó que hi passa la contrària. Hi ha Estats que van donant lliçons de democràcia i amb responsables de seguretat que són uns inútils i que, no només continuen al seu càrrec, sinó que van pel món fent-se els fatxendes. Hi ha Estats on els responsables de seguretat que demostren la seva incompetència cridant-la amb un megàfon al mig del carrer, es permeten el luxe d’excretar coses com: "Prou ja, prou ja. Una cosa és preguntar i una altra és fer un interrogatori judicial, així que cuidadito" a unes periodistes que li demanen per les seves activitats il·legals fetes públiques, i no passa res. Res de res. 

Als països normals, les querelles contra els responsables de la seguretat d’un Estat que han demostrat ser uns sapastres haurien de servir per castigar comportaments tan incompetents com temeraris. Lamentablement hi ha països amb una qualitat democràtica tan original i on la part polititzada de la justícia té una imparcialitat tan millorable que tu pots entrar en un jutjat com a demandant i en pots sortir demandat o, directament, detingut. Ah, i el millor és que ningú es sorprendria. Ah, i tampoc passaria res. I no demanarien responsabilitats ni els partits del sistema ni la premsa del règim, que és la majoria. Això sí, lliçons de democràcia, totes.