La por de l'independentisme que la divisió dels partits, l'absència d'estratègia compartida, la insofrible confrontació entre els seus líders i la falta d'un full de ruta unitari passés factura a la manifestació de la Diada ha quedat àmpliament superada aquest 11 de Setembre per la responsabilitat, compromís, patriotisme i la maduresa de la ciutadania catalana. Ho va començar el poble i ho acabarà el poble és avui més veritat que mai per a incomoditat dels polítics.

L'independentisme és resilient i s'ha convertit en un moviment adult -amb presos i exiliats-, començant per l'organització convocant de la manifestació, l'ANC, que ha tingut fins al mes de juny passat i durant gairebé quatre anys dos dels seus tres últims presidents a la presó. Unes 400.000 persones, segons l'organització, han participat en la manifestació, bastants menys, 108.000, segons la Guàrdia Urbana d'Ada Colau i Albert Batlle. Hi fossin els que hi fossin, ja que el ball de xifres és tot un clàssic en ocasions com aquesta, van desbordar els vaticinis previs. Això és poc discutible.

Potser és el nucli dur del moviment o la convicció en l'últim moment que quedar-se a casa era encara una opció pitjor. Cada un tindrà les seves raons per apropar-se fins a la plaça Urquinaona, la Via Laietana o l'Estació de França. Però ho expliquin com vulguin o necessitin per justificar-se els que intenten predicar des de les trinxeres espanyolistes una vegada i una altra que el suflé independentista ja ha baixat, avui han de retenir un únic titular: en les pitjors condicions possibles, l'independentisme català ha protagonitzat la mobilització més gran de l'era de la pandèmia i la postpandèmia a Europa. Amb màscara, esclar; amb por del contagi en una pandèmia inacabable. També contra el derrotisme dominant. Tot el que es vulgui. Però la capacitat de resistència del moviment s'ha tornat a posar una vegada més de relleu. Hi pot haver aturades al camí, però no hi ha marxa enrere.

No va ser una jornada fàcil per als polítics independentistes, atrapats entre la gestió, el pragmatisme i les mobilitzacions en un dia de proclames que sempre solen ser incòmodes per al poder. Cada Govern té la seva experiència i cada president ha extret les seves lliçons de la manifestació de l'11 de Setembre. A tots se'ls han demanat coses i després tots ells, almenys des del 2012, ho han passat per filtres diferents. Artur Mas, sense anar més lluny, es va trobar el 2012 obligat a un canvi de rumb i passar del pacte fiscal l'estat propi. Dos anys més tard, el 2014, Carme Forcadell, també en una Diada, en vigílies de la consulta del 9-N, li va reclamar aquell cèlebre "President, posi les urnes". Per cert, un lema que ha transformat aquest any la seva substituta a l'ANC, Elisenda Paluzie, en "President, faci la independència", en un dard dirigit a Pere Aragonès.

Sigui com sigui, el moviment independentista ha gestionat al carrer aquest 11 de Setembre la concessió d'un crèdit limitat als seus partits polítics. Sense acritud, més enllà de fets puntuals, però amb contundència. Madrid, que continua insistint en la política de la repressió i del colonialisme, amb situacions grotesques com la fallida ampliació de l'aeroport del Prat i el pelotazo immobiliari que se'ns ha amagat, no té cap agenda per a Catalunya. Davant del no a la independència només ofereix el camí de la submissió i la uniformitat.

Sortir del bucle actual no és gens fàcil però quedar-se al bucle segur que no és la solució.