El PNB ha acordat no presentar esmenes als Pressupostos Generals de l'Estat i, amb aquesta decisió, facilita el tràmit parlamentari, aplana el camí a Mariano Rajoy i al Partit Popular al Congrés dels Diputats. És una gerra d'aigua freda per a l'independentisme català que, aquesta vegada sí, confiava que el PNB complís la paraula donada: amb el 155 aplicant-se a Catalunya no hi hauria suport als pressupostos del govern espanyol.
La decisió del PNB pot ser comprensible en el marc de la política basca i també en l'espanyola. Els nacionalistes bascos tenen prou incentius per alinear-se amb els comptes públics dels populars, ja que són beneficiaris directes d'alguns dels acords recents que encara han millorat més els sanejats comptes bascos. En una situació política normal poc caldria dir, ja que, agradi o no, la política acaba sent també la defensa dels interessos propis.
El tema és, en tot cas, que la situació no és ni de bon tros normal. El 155 ha suposat a la pràctica la supressió de l'autonomia i, a partir d'un relat policial i judicial poc ajustat a la realitat, mig Govern és a la presó i la resta ha hagut d'exiliar-se. Aquesta circumstància és la que, a ulls de l'independentisme, fa especialment dolorosa la decisió. Potser no hi ha retrets públics. No ho sé. I tant el PDeCAT com ERC guardin silenci. Però el PNB ha de saber que no serà un silenci de complicitat, sinó d'abatiment.
Veurem com ho justifiquen en les properes hores i com fan compatible el que diuen que volen fer —concedir una oportunitat a l'obertura d'un nou temps de diàleg a l'Estat espanyol, així com la restitució d'un govern legítim— amb la repressió i l'entossudiment del govern espanyol. L'experiència no convida a l'optimisme.