Dir que era la secretària de Jordi Pujol no és fer justícia a Carme Alcoriza, que ha mort aquest dimarts a Barcelona. Va desbordar el concepte del que era una secretària des que va començar a treballar amb el president Jordi Pujol a Banca Catalana des de 1970 i es va convertir amb el pas dels anys, sobretot en els 23 anys que el va acompanyar a la Generalitat, sempre amb el despatx porta amb porta, en una persona influent, la que més. Si el president Pujol va entendre el que era el poder com cap polític no ha estat capaç d'entendre'l fins ara i li va donar a la presidència el llustre precís perquè en l'imaginari català fos percebut com una cosa omnipresent, imprescindible i important, Alcoriza no es va quedar enrere. Potser hi ha alguna altra secretària que només dient el seu cognom ja sigui capaç de ser reconeguda per la classe política, els mitjans de comunicació i bona part de l'opinió pública?

Alcoriza exercia de vigilant permanent de les entrades i sortides del despatx oficial de Pujol. Ningú no entrava a la zona més noble sense que ella l'autoritzés i la seva col·laboració era imprescindible per franquejar la porta que comunica la imponent galeria gòtica amb el despatx del president de la Generalitat. Aquest era el seu espai de comandament i el seu àmbit il·limitat d'influència en uns anys en què el poder de Catalunya era a la plaça de Sant Jaume -també al costat mar ocupat per Pasqual Maragall entre 1982 i 1997, anys en què la transformació de Barcelona i els Jocs Olímpics van encimbellar el net del poeta- i els altres poders, fonamentalment l'econòmic i el mediàtic, no podien competir amb qui tenia les regnes del país.

Ella decidia quan eren rebuts els consellers de la Generalitat per Jordi Pujol i donava i repartia favors amb una autoritat que només els que van viure aquella època són capaços d'explicar. Més d'un conseller va acabar accedint al càrrec sense que arribés a endevinar mai com el president havia fet atenció a un comentari elogiós que Alcoriza havia fet en un moment concret.També, al contrari. Durant 23 anys va preparar viatges seus per tot el món, es va discutir amb ambaixadors i caps de protocol i va fer el possible perquè totes les portes se li obrissin al president. Especialment reeixit va ser el viatge que va coordinar als Estats Units el 1990 i que culminaria amb una curta entrevista a la Casa Blanca amb Pujol del llavors president dels EE.UU, George Bush pare. L'ambaixador d'Espanya en aquell moment, el socialista Julián Santamaría, va provar d'impedir la trobada i preparant la reunió amb Alcoriza i la resta de la delegació catalana va ironitzar sobre la possibilitat que Pujol franquegés la Casa Blanca assenyalant que els presidents autonòmics quan viatjaven a Washington ho feien per fer turisme. Menys de 48 hores després, Santamaría, colèric, li demanava explicacions per una reunió que no va poder impedir.

Aquella Catalunya no és certament la d'ara i la Generalitat continua sent la institució de la qual emana la presidència i el govern. Però el poder ja és una altra cosa ja que s'han perdut molts llençols en la bugada. Vaig veure en acció Alcoriza durant gairebé quatre dècades, a Banca Catalana, al Palau de la Generalitat i, més tard, a l'oficina d'expresident de què va gaudir Jordi Pujol fins l'any 2014 en què va ser privat dels privilegis que tenia com a president de la Generalitat. Alcoriza va elevar el càrrec de secretària -oficialment va arribar a ser cap de gabinet del president- al seu zenit. Ningú no ho ha fet com ella; amb intel·ligència, fidelitat, sentit de l'humor i dedicació. Conèixer-la ha estat un privilegi.