Diu el vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias que Espanya no és una democràcia plena i se li tiren a sobre des de la part del govern que no és d'Unidas Podemos, o sigui, la socialista, fins a l'àmplia dreta de l'hemicicle de les Corts passant per aquesta premsa irredempta de la capital espanyola que va evolucionar tecnològicament però el seu ideari es va aturar en els anys del pensament reaccionari amb la sacrosanta unitat, els rojos i la conspiracions judeomaçòniques. Succeeix, tanmateix, que Iglesias no és un tertulià, ni un opinant, sinó que és a un lloc -el Consell de Ministres- en el qual es decideixen coses, s'aproven lleis, es concedeixen o es bloquegen indults... I això és, en definitiva, més important que parlar per les ràdios i les televisions. I té raó Iglesias que Espanya no és una democràcia plena, prou bé que ho sap el conjunt de l'independentisme català, i no ho serà mentre el búnquer que controla el veritable poder de l'Estat no sigui desactivat i les lleis, i sobretot la seva aplicació, tinguin una mirada democràtica i no retrògrada i repressiva.

La detenció aquest dimarts del raper Pablo Hasél per ordre de l'Audiència Nacional i el seu immediat ingrés a presó després d'una condemna per la lletra de les seves cançons no només és un escàndol monumental sinó que és un exemple més dels dèficits de qualitat de la democràcia espanyola. L'esquerra correrà -o, almenys, ho farà veure- per despenalitzar aquest i altres delictes relacionats amb la llibertat d'expressió en el marc d'una reforma més àmplia del Codi Penal. Però molt poca legitimitat té per a aquestes propostes quan en el temps que porta aquest executiu al capdavant del govern d'Espanya ben poca cosa ha fet en aquesta direcció. Només fa falta recordar que Valtònyc se'n va anar a Bèlgica la primavera del 2018 per evitar pena de presó de tres anys també per la lletra d'unes cançons i allà segueix.

Espanya és en molts aspectes irreformable i passen governs d'un i un altre signe i algunes coses són intocables. L'expressió col·loquial "con la justicia hemos topado" no fa més que amagar l'evidència que hi ha massa coses a reformar en un estament clau en qualsevol estat. Encara que ja no és una novetat que Espanya surti últimament en la premsa internacional per notícies que tenen a veure amb la falta de llibertats, la seva posició intolerant, la impune llibertat d'actuació de l'extrema dreta i la repressió als independentistes, aquest dimarts ha aconseguit fer la volta al món. Però és que la setmana passada era l'alt comissariat per a la Política Exterior, Josep Borrell, qui apareixia a totes les portades del vell continent pel seu xoc amb les autoritats de Moscou pels presos catalans. I dissabte passat pels carrers del centre de Madrid, en un homenatge a la Divisió Blava, es van produir insults i proclames antisemites amb absoluta normalitat en una manifestació autoritzada de feixistes fins a desembocar al cementiri de l'Almudena. Un fet que ha aprofitat l'ambaixada russa a Espanya per qualificar-lo d'acte inacceptable.

No sé ben bé fins quan podrà Espanya continuar fent camí a sobre de tanta malaptesa, desprestigi internacional i repressió indiscriminada als seus ciutadans. I és que el guió sembla escrit per no canviar mai i deixar-ho tot tal com està. Quan, aquest dimarts, a la vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo li van preguntar després del Consell de Ministres sobre el fet que a Catalunya l'independentisme hagués superat el 50% dels vots a les eleccions de diumenge passat, la seva resposta, no per esperada, va ser menys decebedora: "És una dada irrellevant, és igual el percentatge perquè res no canviarà". I així és impossible qualsevol diàleg i qualsevol solució.