No podia ser més deslluïda la celebració del Dia de la Constitució espanyola, emmarcat enmig de dues cruïlles: la fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs Units i la imparable desintegració de l'arquitectura del règim del 78. Avui el règim és tan sols una façana de cartró pedra que serveix bàsicament per protegir la corrupció de la monarquia espanyola, reprimir els independentistes, barrar el pas a qualsevol reforma important de l'Estat i, finalment, serveix per invertir la piràmide de funcionament d'un país democràtic on el poder executiu acaba cedint sense preeminència per la via dels fets al poder judicial.
La celebració d'aquest 6 de desembre s'ha vist complicada, a més, per les discrepàncies en el govern espanyol i l'auge de les dretes, envalentides per militars colpistes; un cap de l'estat que calla a l'hora de fer front als que amb una mà li rendeixen obediència i amb l'altra fan perilloses proclames. Jutges i fiscals erigint-se en salvadors de la pàtria; Vox al capdamunt de les enquestes i la presidenta de la comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, erigida com a nova icona de l'establishment, necessitat com estava de tenir algú que es confrontés a parts iguals amb l'esquerra i amb els independentistes.
El resultat de tot això és una Espanya que no té prou fil per recosir totes les costures que han saltat. Aquest diumenge s'ha sabut, per exemple, que Joan Carles I havia presentat a Hisenda una declaració per regularitzar la seva situació fiscal derivada de l'ús de les targetes de crèdit opaques d'ell mateix i de diferents membres de la seva família. Més enllà del reconeixement públic d'un delicte de frau, es pot esperar que aquesta no sigui acceptada i s'actuï contra ell ja que la regularització arriba setmanes després que la notícia s'hagi publicat.
La caiguda de Joan Carles I no és només la caiguda de l'excap de l'estat, una cosa que passaria en un país republicà. En aquest cas, la qüestió inclou el conjunt de la família reial i òbviament el seu fill regnant. El seu silenci davant de tot el que està passant ja no és un acte de prudència, sinó una manera d'evidenciar que el blindatge de la monarquia ja és, per a l'opinió pública, paper mullat.